(València, 1756 – Madrid, 1786)
Jurista. Estudià filosofia i dret a València. Es traslladà a Madrid, on dos anys abans havia ingressat a l’acadèmia de dret.
És autor de l’obra Observaciones sobre las ediciones de los Comentarios de Arnoldo Vinio, ilustradas con adiciones del derecho de España por los doctores Don Juan Sala y Don Bernardo Denvela (1782).
(València, 1756 – segle XIX)
Pintor. Fou pintor de la Real Casa y Fábrica de los Cinco Gremios de Madrid. Des del 1783 participà als concursos de la sala de flors de l’Acadèmia de Sant Carles i en guanyà diversos. Fou un dels principals pintors de flors valencians del seu temps. Treballà per a la fàbrica de ceràmica del Buen Retiro (1800-02).
Hi ha obres seves al Museu de València, a l’Academia de San Fernando de Madrid, al palau de Riofrío i a altres col·leccions.
(Ciutadella, Menorca, 2 agost 1756 – Sevilla, Andalusia, 6 setembre 1815)
Advocat. Estudià a Marsella. Fou assessor de la sala del crim de la governació de Menorca i oïdor de l’audiència de Sevilla.
Membre de la Societat Maonesa de Cultura, per encàrrec de la qual traduí al català part de l’obra de Young.
(València, 1692 – 1756)
Escultor i arquitecte. Deixeble de Lleonard Juli Capuç.
Hi ha obres seves a la col·legiata de Sant Nicolau, d’Alacant, a la catedral d’Oriola i a l’església de Sant Felip Neri de València.
(Felanitx, Mallorca, 26 juny 1756 – 23 abril 1826)
Eclesiàstic. Doctor en teologia i en ambdós drets, el 1780 obtingué una càtedra de filosofia a la Universitat Literària de Mallorca, i deu anys més tard, la càtedra de teologia; després, en fou rector i procanceller. Fou canonge i visitador del bisbat de Jaén.
Publicà diverses oraciones fúnebres, entre les quals es féu famosa la del bisbe Bernat Nadal (1818). Escriví un Diccionario histórico-político del estado eclesiástico y regular de Mallorca, perdut, i una Pràctica cristiana per obrar ab perfecció (1807).
(Barcelona, 1756 – 1834)
Gravador. Excel·lí en el gravat al coure.
Fou professor de l’Escola de Nobles Arts i sots-director de l’Escola de Pintura a la capital. Era acadèmic de San Fernando.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Família de pintors, entre els quals figuren:
Antoni Casanoves (Barcelona, segle XVII) Pintor. Entre les seves obres figura curiosament la confecció d’uns nous gegants per a la processó de Corpus barcelonina (1653). El 1638 fou cònsol del gremi de pintors de la ciutat.
Joan Casanoves (Barcelona, segle XVII – 1739) Pintor. Autor d’un retrat de Felip V de Borbó.
Joan Casanoves i Ricart (Catalunya ?, segle XVIII – 1756) Pintor. El 1746 féu un retrat del rei d’Espanya, avui perdut. És autor del quadre de les Ànimes (1742), a l’església d’Andorra la Vella.
Antoni Casanoves i Torrents (Barcelona, 1752 – 1796 ?) Pintor. El més conegut de la família, que hom ha considerat autor d’una sèrie de dibuixos conservada al Museu d’Art de Barcelona, que probablement ha d’ésser atribuïda a Manuel Tremulles.
(Barcelona, 1683 – 1756)
Noble i militar. Fill de Miquel de Clariana-Seva i d’Ardena. Comanador de l’orde de sant Joan a Catalunya. El 1705 fou expulsat de Barcelona pel virrei Fernández de Velasco. Es passà al bàndol austriacista, en el qual s’encomanà d’un regiment de cavalleria, amb el grau de coronel.
El 1705 fou nomenat ajudant reial de l’arxiduc Carles III. Amb el seu regiment prengué part en la submissió de Sardenya (1708), i es retirà del servei el 1711. Posteriorment serví en la marina veneciana, i intervingué en diverses expedicions contra els turcs.
Va escriure Representación sucinta del arte de la marina (1731) i una Historia de Argel (1734), traducció de l’obra de L. de Tassy, amb l’addició de la conquesta d’Orà per Felip V de Borbó.
(Barcelona, 1756 – 1831)
Noble i industrial. Senyor del castell de Sant Vicenç de Castellet (Bages). Creat baró de Castellet el 1797 per Carles IV de Borbó.
El 1793, durant la Guerra Gran, fou capità del gremi de sabaters de la Coronela; d’una posició econòmica benestant, gràcies al negoci familiar de cuirs i importacions, col·laborà en la creació i el sosteniment del batalló de voluntaris de Barcelona i dels cossos de miquelets (1794).
Presidí la Junta de Comerç (1807) i pronuncià el discurs inaugural de la primera càtedra d’economia a Barcelona.
Residí a Sevilla, a Madrid i a Barcelona, al carrer de Montcada, on construí un palau que des del 1970 hostatja part del Museu Picasso.
Morí sense fills de la seva muller, Panda de Duran, i llegà els seus béns a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona.
(Barcelona, 1756 – França ?, 1812)
Cap de policia. Agent de negocis, afrancesat i anticlerical foribund, fou el comissari de policia de Barcelona durant part de l’ocupació francesa, regidor municipal i comissari del govern francès a l’ajuntament de Barcelona.
Figurà també en la Comissió d’Emigrats que s’encarregà del segrest i apropiació dels béns dels ciutadans absents. Desarticulà tres conspiracions contra els ocupants (1808-09).
Pel novembre de 1810 el governador Augereau el destituí a conseqüència dels abusos comesos, i el deportà a França.
Dades dels Països Catalans 