(Villapedre, Astúries, 26 agost 1751 – Santa Maria de Sisla, Toledo, 15 setembre 1825)
Eclesiàstic. El 1820 va ser nomenat bisbe de Tortosa, però quatre anys després va ser reclòs al convent de Santa Maria de Sisla, on morí.
(Tarragona, 1751 – Madrid, 1830)
Metge. Fou cirurgià militar i de cambra de Carles III de Borbó i professor al Colegio de Cádiz.
Membre de l’Acadèmia de Ciències Naturals de Barcelona i de la junta de govern de la facultat de Barcelona. Ideà un seguit de llits i de cadires per als convalescents de fractures.
Publicà, entre altres obres professionals, Nuevas indagaciones sobre las fracturas de la rótula… (1795) i Disertación.
Defensà la unió dels estudis de medicina i cirurgia.
(Barcelona, 1669 – 1751)
Impressor. Fill de Rafael Figueró.
Féu un viatge a l’estranger per conèixer noves tècniques i fundà una foneria de tipus. Els anys 1680-1700, junt amb el seu pare, imprimien un gran nombre de llibres, molts dels quals amb boixos i gravats, alguns, veritables obres d’art. El 1700 feren les Nenias reales i L’Harmonia del Parnàs per a l’Acadèmia Desconfiada, i el 1709 els famosos Anales de Feliu de la Penya.
El 1706 reberen el títol d’impressors reials de Carles III, i tingueren l’exclusiva de l’edició de les gasetes oficials, amb el títol de “Noticias Generales de Europa” (1701-14) i “Mercurio Veloz y Verídico de Noticias” (1706).
El 1714, durant el setge de Barcelona, una bomba incendià el taller, on s’imprimia el diari de la defensa.
Des del 1717 els ajudà llur fill Rafael Figueró (Barcelona, segle XVIII) Impressor. Ajudà a l’impremta familiar, la qual continuà, a la segona meitat del segle XVIII, amb la publicació de nombroses obres, goigs i altres publicacions.
(Vic, Osona, 13 novembre 1751 – Madrid, 31 desembre 1812)
Dramaturg. Escriví, a Madrid, drames històrics a l’estil de Calderón: Federico II (1788), Cristobal Colón (1789), El barón de Trenk (1807). També fou autor del text de tonadillas, sarsueles: El puerto de Flandes (1781, amb música de Pau Esteve), melòlegs, oratoris: Ester (1807) i òperes: Los esclavos felices (1793, musicada el 1820 per Arriaga).
Fou atacat pels neoclàssics, com Leandro Fernández de Moratín, que el satiritzà a La derrota de los pedantes (1789) i a La comedia nueva o El café (1792).
Del 1806 al 1808 dirigí, a Barcelona, la companyia de teatre castellà; hi estrenà (1807) les obres del seu rival Moratín: El barón i El sí de las niñas.
Amb la invasió napoleònica tornà a Madrid arruïnat.
(Barcelona, 12 juliol 1751 – 13 febrer 1828)
Metge, professor i investigador. Es llicencià en medicina a Osca i es doctorà a Tolosa de Llenguadoc. S’interessà per l’estudi de la física i i la meteorologia. Defensà la necessitat de la inoculació antivariólica, estudià les diverses classes de febres i s’interessà per la higiene a la indústria del cànem. Exercí com a metge a Barcelona i el 1801 ocupà la càtedra de medicina clínica.
L’estació meteorològica que dirigí funcionà durant quaranta anys; el 1784, ajudat per Francesc Santponç, realitzà diverses proves d’elevació aerostàtica a Barcelona, set mesos després de les experiències dels germans Montgolfier. Interessat per l’electricitat, entre els seus treballs excel·leixen els de telegrafia.
Construí un aparell transmissor de sis fils anterior al de Wheastone, i en les seves memòries preveié la possibilitat de la telegrafia sense fils; també ideà un barco-peix, apte per a la navegació submarina. En morir llegà el seu cos per a experiències de dissecció.
Obres més importants: Pensamientos sobre el arreglo de la enseñanza del arte de curar (1812) i diverses memòries: La electricidad aplicada a la telepatia (llegida a l’Acadèmia de Ciències el 1795), Disertación sobre el galvanismo (1800) i una extensa obra de polèmica sobre innovacions mèdiques.
Dades dels Països Catalans 