(Vic, Osona, 1743 – 1831)
Pintor. Autor d’alguns dels retrats de bisbes per a la col·lecció de la seu vigatana.
També treballà a l’església de Sant Joan de les Abadesses.
Colomer i Parés, Marià
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1743
Asfeld, marquès d’
(França, vers 1665 – 1743)
(Claude-François Bidal) Mariscal francès. En la guerra de Successió, participà en l’ocupació de València i en la de Barcelona.
Dirigí (1715) les operacions que permeteren eliminar el darrer reducte de resistència a Mallorca.
Esteve i Subietlos, Joaquim
(Barcelona, 1743 – 1805)
Eclesiàstic, escriptor i gramàtic. Fill de l’arquitecte Jaume Esteve i Sunyol, es doctorà a la universitat de Salamanca i fou catedràtic de gramàtica castellana i després de retòrica al seminari tridentí de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (1786-90) i de la de Bones Lletres (1787), on llegí composicions poètiques i dissertacions històriques.
En 1803-05 edità, a partir dels materials que li havia lliurat el bisbe Fèlix Amat i en col·laboració amb Josep Bellvitges i Antoni Joglar, el Diccionario catalán-castellano-latino.
Enric, Joan
(Barcelona, 1743 – 1795)
(o Henric) Escultor. El 1762, amb Llorenç Rosselló, féu la taula de disseccions i el rentamans de l’amfiteatre del Col·legi de Cirurgia de Barcelona.
Treballà per diverses comunitats religioses (carmelitans, paüls, monestir de Montserrat). És l’autor de la Mare de Déu dels Àngels de la fornícula de la casa gremial dels velers a Barcelona (1763). El 1767 enllestí el sepulcre del marquès de La Mina a Sant Miquel del Port, Barcelona (desaparegut).
Residí a Roma (1774-76), on féu algunes obres, com Els crucificats de Gàbaa, conservat a l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual esdevingué membre el 1782.
Cavaillé, Joan Pere
(Galhac, Llenguadoc, França, 1743 – Llançà, Alt Empordà, 1809)
Orguener. Nebot de Josep Cavaillé. Construí els orgues dels dominicans de Vinçà (Conflent) i de Santa Maria de la Real (Perpinyà).
El 1762 s’establí a Barcelona, i hi construí l’orgue del convent de Santa Caterina. Completà l’orgue de la catedral de Carcassona.
Fou el pare de Domènec Cavaillé i Coll.
Carreres, Jaume de
(Catalunya, segle XVII – Milà, Itàlia, 1743)
Militar. Fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt, virrei del Principat, fins que Felip V de Borbó ocupà el tron d’Espanya (1701).
La seva intervenció en la defensa del Principat fins al 1714 fou remarcable. El 1715 manava la cavalleria de la guarnició de Sicília, i l’arxiduc Carles el féu comte de Carreres.
Aviat passà a Sardenya com a governador de la plaça de Càller a les ordres del virrei català marquès de Rubí. En produir-se la invasió borbònica l’any 1717, participà en la defensa de l’Alguer i de Càller, on resistí un setge de sis setmanes abans de capitular (setembre 1717).
Nomenat governador de Tràpani (Sicília) el 1721, resistí els diversos setges borbònics, fins a la capitulació del 1735. D’allí passà a Trieste, on fou nomenat tinent general i governador de la plaça fins que l’emperador el féu lloctinent de Milà (1738), càrrec que exercí fins a la seva mort.
El 1723 li havia estat concedit per l’emperador el marquesat de Carreres.
Canyelles i Escardó, Benet
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1678 – Illes Balears ?, 1743)
Prelat. Fou abat de la comunitat benedictina de Sant Feliu de Guíxols.
Posteriorment fou consagrat bisbe de Mallorca.
Ameller i Mestre, Joan
(Barcelona, 1743 – 1824)
Farmacèutic. Professor de farmàcia, prengué part en els treballs de preparació d’una nova farmacopea catalana i fou un notable herboritzador de la flora de Montserrat.
Entre les seves comunicacions a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona cal esmentar les memòries sobre el magnetisme (1798) i els mitjans de purificar l’aigua (1803) i de purificar l’oli (1806).
Fou el pare d’Ignasi i de Joan Ameller i Ros.
Casanova i Comes, Rafael
(Moià, Moianès, 1660 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 2 maig 1743)
Advocat i polític. Fill d’una família acomodada, simpatitzà aviat amb la causa de l’arxiduc Carles, en esclatar la guerra de Successió. Fou nomenat conseller tercer de Barcelona (1706) i l’arxiduc Carles el féu ciutadà honrat (1707).
Després de l’abandó de les forces aliades de Catalunya, participà com a membre del braç reial a la junta de braços (1713) que decidí la continuació de la guerra contra Felip V de Borbó, i formà part de la junta secreta de cinc membres que deliberà sobre les propostes d’operacions militars d’Antoni de Villarroel, cap de les forces regulars que operaven a Barcelona.
Al final d’aquell any (1713), fou nomenat conseller en cap del govern de la ciutat, càrrec que comprenia, a més, el de coronel de la Coronela, o milícia ciutadana dels gremis. Establert el setge de la ciutat per les tropes del general duc de Berwick (juliol 1714), l’artilleria enemiga començà a obrir bretxes a les muralles i Casanova decretà la mobilització de tots els homes de més de 14 anys, i els incorporà a la Coronela.
Malgrat tot, el setge era ja irresistible quan el duc de Berwick (3 setembre) exigí la rendició de la ciutat. Casanova convocà la Junta de Govern, i en la reunió d’aquesta proposà la conveniència d’un armistici, atesa la situació desesperada, pel gran nombre de ferits, la fam i la manca de municions. Però la proposta fou rebutjada per una gran majoria (26 vots contra 4).
A partir d’aleshores, Casanova treballà intensament durant l’imminent assalt final. La matinada de l’11 de setembre es dirigí, portant la bandera de santa Eulàlia, cap al baluard de Sant Pere i del Portal Nou, on fou malferit; d’ací fou dut al col·legi de la Mercè. L’endemà signava la capitulació de Barcelona. Per tal d’evitar la repressió, fou amagat un quant temps a Sant Boi de Llobregat.
Reaparegué a Barcelona el 1719, on exercí l’advocacia. L’any 1725 obtingué la devolució dels seus béns i el 1737 es retirà definitivament a Sant Boi de Llobregat, on vivia el seu fill. Amb el temps, la seva figura esdevingué un símbol de la llibertat del país.
Dades dels Països Catalans 