(Orpesa, Plana Alta, 1711 – País Valencià, segle XVIII)
Escultor. Treballà dins l’estètica academicista.
Féu escultures per a la façana de l’església parroquial d’Alcalà de Xivert i el retaule major de Móra d’Ebre.
(València, 13 març 1641 – 14 maig 1711)
Dibuixant, gravador i pintor. Era deixeble d’Esteve Marc. Féu un viatge d’estudis a Madrid. De tornada a València, obrí una acadèmia nocturna de dibuix, que contribuí notablement a la formació dels artistes valencians de la seva època.
És autor d’unes teles que prenen temes de la Vida de sant Benet, les quals es troben al monestir de la Valldigna. Fou molt estimat sobretot pels seus dibuixos, la majoria dels quals féu al carbó.
Manuel Antoni Conchillos, fill i deixeble seu, fou també pintor.
(Benifaraig, València, febrer 1633 – València, 1 gener 1711)
Jurista i eclesiàstic. Estudià arts a València, lleis a Salamanca i es doctorà a València, on després exercí d’advocat. Fou successivament assessor del tribunal de la governació de València (1660-66), fiscal de l’audiència del regne i oïdor criminal i civil, assessor de la capitania militar, i, el 1684, ascendí a regent del consell suprem d’Aragó.
Vidu, fou elegit bisbe auxiliar per l’arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí, i visitador general de la diòcesi. Fou consagrat el 1692. El 1707 intentà d’assuaujar les conseqüències de l’entrada de les tropes de Felip V de Borbó, victorioses d’Almansa, a València.
Escriví uns elogis al lloctinent de València Vespasiano Gonzaga i a l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial, atorgat per l’arxiduc Carles III el 1711 a Josep d’Aguilar i Oluja.
Fou rehabilitat el 1920 amb la denominació d’Aguilar de Vilaür.
(Barcelona, 1711 – Àustria ?, segle XVIII)
Jesuïta. Era doctor en filosofia i teologia, així com excel·lent lingüista.
Expulsat el seu orde d’Espanya, passà a Àustria, on exercí l’ensenyament i publicà obres didàctiques.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial, concedit el 1711 per Carles III de Catalunya a Josep d’Amigant i de Ferrer (mort el 1713).
Passà, vers el 1813, als Despujol, marquesos de Palmerola.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol, atorgat el 1711 pel rei-arxiduc Carles III de Catalunya a Guerau de Peguera i de Berardo, senyor de Foix i de Torrelles (Alt Penedès).
(Balaguer, Noguera, 1711 – Roma, Itàlia, 1781)
Filòsof i teòleg. Jesuïta (1726). Professor a Gandia i a Girona.
Se n’anà a Itàlia abans de l’expulsió de l’orde. Mantingué correspondència amb Gregori Maians i amb Daniel Finestres.
Va escriure les obres Theologia dogmatico-scholastica (1767-77, en sis volums) i Scholastica vindicata (1766).
(Lleida, segle XVII – 1711)
Polític i jurista. Vers el 1670 era catedràtic de prima de l’Estudi General de Lleida.
El 1685, essent paer segon, rebé l’encàrrec d’escriure el Llibre verd major de la paeria. Copià els privilegis i els diplomes de l’arxiu municipal directament de l’original, sense gaire fidelitat. El llibre fou enllestit el 1691.
Durant la Guerra de Successió fou un dels membres més actius de la lluita contra Felip V de Borbó. Formà part (1705-07) de la junta de guerra.
(Barcelona, 1711 – Lima, Perú, 1783)
Franciscà, cartògraf i explorador. A Barcelona estudià matemàtiques i fou pilot de la reial Armada Espanyola.
Es traslladà al Perú com a expert per a la construcció de les fortificacions militars del Pacífic. Allà prengué l’hàbit franciscà i, a més de la tasca missionera, desplegà una important tasca com a explorador i cartògraf de les illes de la Societat i de la zona amazònica del Perú.
Dades dels Països Catalans 