Arxiu d'etiquetes: 1683

Cortada i de Bru, Josep de

2 Respostes

(Barcelona, 1683 – 1761)

Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.

Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.

Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).

Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.

El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru  (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762)  Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.

Clariana i de Gualbes, Antoni de

1 Resposta

(Barcelona, 1683 – 1756)

Noble i militar. Fill de Miquel de Clariana-Seva i d’Ardena. Comanador de l’orde de sant Joan a Catalunya. El 1705 fou expulsat de Barcelona pel virrei Fernández de Velasco. Es passà al bàndol austriacista, en el qual s’encomanà d’un regiment de cavalleria, amb el grau de coronel.

El 1705 fou nomenat ajudant reial de l’arxiduc Carles III. Amb el seu regiment prengué part en la submissió de Sardenya (1708), i es retirà del servei el 1711. Posteriorment serví en la marina veneciana, i intervingué en diverses expedicions contra els turcs.

Va escriure Representación sucinta del arte de la marina (1731) i una Historia de Argel (1734), traducció de l’obra de L. de Tassy, amb l’addició de la conquesta d’Orà per Felip V de Borbó.

Bonifaç i Sastre, Lluís

7 Respostes

(Barcelona, 1683 – Valls, Alt Camp, 1765)

Escultor. Fill de Lluís Bonifaç “el Vell”, fou deixeble de Llàtzer (I) Tremulles.

El 1705 treballà a Valls. Residí uns anys a Barcelona, on fou clavari de la confraria d’escultors, i el 1717 tornà a ésser a Valls on, entre altres retaules, treballà en el de Sant Marc (1720) i en el de la Candela (1722), que executà només en part.

El 1721 anà a Escaladei, on féu diverses obres; el 1735 havia fet el retaule de les Ànimes per a la Guàrdia dels Prats, i el 1741, el retaule major de Riudecols.

Creà a Valls l’escola d’escultura que després continuaren i acreditaren els seus néts Francesc i Lluís Bonifaç i Massó.

Felip V de Borbó

248 Respostes

(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)

Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.

Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.

Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.