(Alcúdia, Mallorca, 1644 – Terra Santa ?, 1726)
Religiós. Durant 56 anys visqué a Terra Santa. Fou guardià del convent de Betlem, procurador general i professor d’àrab a Damasc. Exercí diverses funcions diplomàtiques.
Gran dominador de l’àrab, traduí a aquesta llengua diverses obres piadoses.
(Sant Hipòlit de la Salanca, Rosselló, 1586 – Perpinyà, 24 setembre 1644)
Predicador i escriptor. Hereu d’un burgès honrat de Perpinyà, el 1599 fou ennoblit a les corts de Barcelona amb motiu del procés per l’assassinat del seu oncle Marc Antoni Forner, defensor de Salses.
Entrà a la companyia de Jesús (1605) i predicà per tot el Rosselló (1638-43) amb una clara intenció castellanitzadora. Inquisidor del Sant Ofici per a la província del Rosselló.
És autor de diverses obres ascètiques i manuals de pietat, com Epítome utilíssimo de la contricción, su declaración, motivos y medios para alcanzarla (1636).
(Llucena, Alcalatén, 1574 – València, 1644)
Escultor i arquitecte. L’any 1596 professà en el convent del Carme de València, on realitzà la major part de la seva obra (porta de l’església i ampliació d’aquesta, primer cos del campanar, capella de la Comunió, etc).
També projectà obres civils per a la ciutat de València, com ara un disseny per a les carnisseries i els forns de pa.
(Oriola, Baix Segura, 1578 – 1644)
Prelat. Fou successivament canonge i bisbe d’Oriola.
Escriví un manual d’oratòria sagrada i una obra didàctica per als futurs sacerdots i els seus pares.
Antoni Ferrer (València, segle XVII – Sant Joan de la Ribera, València, 1644) Frare franciscà. Gaudí de gran fama per les seves virtuts. És autor d’escrits religiosos.
Antoni Ferrer (Olot, Garrotxa, 1728 – 1823) Religiós. És autor d’algunes obres piadoses. Ensenyà filosofia i teologia a Tortosa.
Antoni Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVIII) Jurisconsult. Escriví diversos treballs de caràcter jurídic.
(Castelló de la Plana, Plana Alta, 1644 – 1706)
Frare dominicà. Ocupà alts càrrecs dins de l’orde.
Els seus escrits teològics li donaren molta fama. També és autor de poesies en llatí.
(Algemesí, Ribera Alta, 6 setembre 1644 – València, 29 abril 1712)
Compositor i organista de la seu de València des del 1665, és tingut per un dels músics més notables de l’època.
De la seva producció, se’n conserven gallardes, tientos, passacaglie, tocates, nadales, una missa i un Magnificat (a 6 i 12 veus).
(Gandia ?, Safor, segle XVII – Sucre, Bolívia, 1644)
Eclesiàstic. Arquebisbe de La Plata. Rebesnét de Francesc de Borja i d’Aragó. El 1620 sortí de la Companyia de Jesús i entrà al monestir benedictí de Sahagún (Lleó). Ensenyà teologia al col·legi de San Vicente de Salamanca.
Felip IV el nomenà predicador reial (1634) i el presentà per a la seu de La Plata (Sucre), on arribà el 1636.
Escriví diverses obres, que han romàs manuscrites.
(Alaior, Menorca, 15 març 1588 – 9 juliol 1644)
Batlle d’Alaior. Havent desembarcat uns dos-cents moros al nord de Menorca, organitzà la defensa contra els invasors.
Reeixí a repel·lir-los, però morí després de la contesa.
(Manlleu, Osona, 17 abril 1586 – Girona, 1644)
Religiós caputxí, de nom Jaume Valls. Fou custodi dels convents del Rosselló (1630 i 1641).
Pel maig de 1640 fou ambaixador de la generalitat de Catalunya a Madrid, per a protestar contra els abusos dels allotjaments dels terços reials al Principat.
Després del Corpus de Sang, el comte d’Olivares li prometé un arranjament pacífic. Decidida a Madrid la invasió armada del Principat, Bernadí de Manlleu fou rellevat de les seves funcions.
Exposà les gestions fetes en un opuscle d’autodefensa, i és interessant la seva correspondència amb els diputats de la generalitat durant les negociacions a Madrid.
Dades dels Països Catalans 