(Xàtiva, Costera, 1633 – València, 1701)
Jurista. Fou catedràtic de la facultat valenciana i advocat de prestigi.
Publicà el tractat De effectibus immemorialis praescriptionis, et consuetudinis, en dos volums (1690-1700).
(Palma de Mallorca, 1633 – )
Col·legi eclesiàstic. Fundat pel canonge lul·lista Bartomeu Llull, amb una renda anual de 500 lliures, capaç per a 12 col·legials aspirants al sacerdoci, dos familiars i un cuiner. Els col·legials tenien obligació de tenir lliçó diària de l’art general lul·liana els dos últims anys de llur residència.
Suprimit el 1773 pel bisbe de Mallorca, Juan Díaz de la Guerra, furiós antilul·lista, tornà a reprendre la seva vida normal el 1783. El bisbe de Mallorca i l’ajuntament de Palma de Mallorca són els seus patrons.
(València, 1633 – Madrid, 1700)
Historiador. El 1652 prengué l’hàbit de l’orde de Montesa. Estudià a València filosofia, teologia i es doctorà en cànons el 1658, i des de l’any següent fou catedràtic de dret canònic. Fou secretari del lloctinent de l’orde Joan Crespí i Brizuega, canceller del regne (1666), assessor del batlle general de València (1673), capellà d’honor de Carles II (1678), procurador general de l’orde de Montesa (1680) i jutge apostòlic de la nunciatura.
És autor de diversos tractats en defensa de l’orde de Montesa i una història d’aquest des de la fundació, privilegis, jurisdicció, personalitats, la seva obra més important: Montesa ilustrada (1669). Deixà inèdites dues genealogies de les famílies Llançol de Romaní i dels comtes de Cervelló.
(Sineu, Mallorca, 1579 – Roma, Itàlia, 1633)
Eclesiàstic. Fou lul·lista ardent. Es féu franciscà a Palma de Mallorca a instigació del seu amic Alonso Rodríguez. El 1616 fou nomenat pels jurats síndic de la causa lul·liana a Roma com a continuador de les gestions fetes per Antoni Bosquets.
El 1617 dirigí un memorial al papa, però les circumstàncies li foren poc favorables i aquest fou prohibit i a l’autor li fou imposat el silenci. Malgrat això, el 1627 publicà, simultàniament a Roma i a Palma de Mallorca, un Transumptum memorialis in causa pii eremitae et martyris Raymundi Lulli. Residí a Roma fins a la mort.
(Illes Balears, 1633 – 1681)
Fill de Ramon Despuig i de Santmartí i d’Anna de Rocabertí i de Boixadors. Fou cavaller de Calatrava, creat comte de Montenegro (1658) per haver armat, a les seves expenses, diverses companyies i una esquadra per a la conquesta de Messina.
Es casà (1654) amb l’aragonesa Melchora Martínez de Marcilla y Ram de Montoro, tercera comtessa de Montoro, filla i néta de lloctinents de Mallorca, i procrearen, entre d’altres, tres fills: Ramon, Joan Despuig i Martínez de Marcilla, i:
Llorenç Despuig i Martínez de Marcilla (Illes Balears, 1667 – 1712) Fou el fundador de la branca del Rellotge. Fou el pare de Llorenç Despuig i Fortuny, i de:
Ramon Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1703 – 1774) Es casà amb la seva cosina germana Magdalena Despuig i Cotoner (Illes Balears, segle XVIII). Un cop vidu, fou canonge de Mallorca. Llur nét fou:
Josep Despuig i Fortuny (Illes Balears, 1767 – 1835) Es casà amb la seva cosina Maria Lluïsa Despuig i Safortesa, i llurs descendents recolliren, per aquest enllaç, l’herència de tota la línia mallorquina dels Despuig, amb el comtats de Montenegro i Montoro.
(Palma de Mallorca, 1554 – 1633)
Historiador. Ingressà a la Companyia de Jesús (1602) i exercí com a professor a Catalunya i Aragó. Deixà l’orde el 1614 i tornà a Mallorca, on fou nomenat cronista general (1631).
Escriví una Historia general del reino de Mallorca, en dos volums, tot i que només se’n publicà el primer (1632), ja que el segon es va perdre. Fou continuada per Vicenç Mut i Jeroni Agustí Alemany.
(Benifaraig, València, febrer 1633 – València, 1 gener 1711)
Jurista i eclesiàstic. Estudià arts a València, lleis a Salamanca i es doctorà a València, on després exercí d’advocat. Fou successivament assessor del tribunal de la governació de València (1660-66), fiscal de l’audiència del regne i oïdor criminal i civil, assessor de la capitania militar, i, el 1684, ascendí a regent del consell suprem d’Aragó.
Vidu, fou elegit bisbe auxiliar per l’arquebisbe de València Joan Tomàs de Rocabertí, i visitador general de la diòcesi. Fou consagrat el 1692. El 1707 intentà d’assuaujar les conseqüències de l’entrada de les tropes de Felip V de Borbó, victorioses d’Almansa, a València.
Escriví uns elogis al lloctinent de València Vespasiano Gonzaga i a l’arquebisbe Joan Tomàs de Rocabertí.
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
(Catalunya, segle XVI – Madrid, 1633)
Polític. Regent del Consell d’Aragó a Madrid.
El 1625 fou enviat pel comte-duc d’Olivares al Principat per tal de persuadir els catalans d’acceptar el projecte de la Unió d’Armes. Fracassada la gestió, assistí a les corts catalanes del 1626 i, quan Felip IV les abandonà, fou encarregat de mantenir-les, sense èxit.
Tot i la seva actitud reial, desaconsellà la separació del Principat dels comtats de Rosselló i Cerdanya que Felip IV considerava com a mitjà per a debilitar els catalans.
Dades dels Països Catalans 