Arxiu d'etiquetes: 1600

Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, Manuel

2 Respostes

(Castella, vers 1600 – Càller, Sardenya, 21 juny 1668)

Lloctinent de València (1659-63) i virrei de Sardenya (1665-68), setè marquès de Camarasa. A València intervingué en la revolta dels Llauradors de l’Horta contra els jurats de la ciutat del 1663 a favor dels primers.

En ésser nomenat virrei de Sardenya (1665) convocà corts, que dissolgué pel maig de 1668 recolzat en el noble Artau d’Alagó, marquès de Villasor, davant la popularitat creixent d’Agustí de Castellví i de Llança, marquès de Làcon, cap de la facció de la noblesa sarda oposada a la política castellana.

Acusat per la veu popular com a responsable de l’assassinat de Castellví (20 juny), fou assassinat al seu torn, als carrers de Càller. La causa d’aquest assassinat, considerat com a intent de rebel·lió contra la corona, fou dirigida pel nou virrei Francesco di Tutavilla, duc de San Germano.

Foren els principals acusats la vídua de Castellví, Francesca Setrilles (que s’havia casat amb Silvestre Aimeric tres mesos després de la mort del marit), la qual aconseguí de fugir; Silvestre Aimeric, Francesc Cao i Francesc Portuguès, els quals foren morts en una emboscada a l’illa Rossa (prop de Castell Aragonès); Jaume Artau de Castellví (cosí d’Agustí), el qual fou decapitat; Gaví Guixoni i Antoni Brondo, condemnats a mort; el jurisconsult Carles Dehonetto, ajusticiat; foren empresonats o exiliats uns 60 nobles i eclesiàstics i exiliats els bisbes de Càller i d’Ales. Des d’aleshores, Càller i l’Alguer tingueren guarnició.

Els assassinats donaren lloc a una apassionada i polèmica literatura a partir del mateix segle XVII.

Rocamora, Vicent de

Deixa un comentari

(València, 1600 – Amsterdam, Holanda, 1684)

Frare dominicà. Fou famós per la seva pietat i eloqüència, que li valgueren el càrrec de confessor de la infanta Maria, després emperadriu d’Àustria.

En 1643 aparegué com a estudiant de medicina a Amsterdam i adepte del judaisme amb el nom d’Isaac. Exercí un paper preponderant en la comunitat sefardita d’aquella ciutat, en especial com a dirigent del cercle literari de l’Academia de los Sitibundos.

El seu fill, Selomó de Rocamora, exercí de metge a Amsterdam.

Espinosa i Lleó, Jeroni Jacint

14 Respostes

(Cocentaina, Comtat, 1600 – València, 1667)

Pintor. Deixeble del seu pare Rodríguez d’Espinosa, i més tard de Francesc Ribalta, de qui va aprendre l’estil, la brillantor del color i la tècnica del clarobscur. Destacat exponent de l’escola manierista valenciana, amb influències de Zurbarán i Caravaggio.

D’entre les seves obres destaquen el Retrat del P. Jeroni de Mas, El martiri de Sant Pere, La conversió de la Magdalena, Sant Lluís, bisbe, La Puríssima Concepció, Sant Pasqual Bailón, Sant Joan Baptista.

Fou el pare de Miquel Jeroni Espinosa i Castro  (València, 1625 – 1701)  Pintor. Col·laborà amb el seu pare.

Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader -germans-

3 Respostes

Eren fills de Joan Jeroni Escrivà de Romaní i de Boïl, i d’Àngela Sabata de Mercader.

Francesc Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader  (València, 1539 – 1617)  Teòleg i escriptor. Jesuïta. És autor de diverses obres religioses, entre les quals obtingué especial fama la titulada Del infierno y de la gloria.

Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader  (País Valencià, segle XVI – 1600)  Baró de Patraix, mestre racional del Regne de València i castellà de Morella, Olocau i Callosa. S’arruïnà amb el plet sobre la baronia de Beniparrell, guanyat el 1581 i disputat a Madrid des del 1584, i el darrer any de la seva vida veié posats a subhasta els seus béns. Mort sense fills mascles, els seus drets sobre Beniparrell passaren al seu germà Onofre.

Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader  (País Valencià, segle XVI – 1603)  Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Heretà Beniparrell per la mort sense fills mascles del seu germà Joaquim. Fou mestre de la seca de València. Fou pare de Pere, Onofre i Jaume Escrivà de Romaní i Mateu.

Agulló, Margarida

Deixa un comentari

(Xàtiva, Costera, 1536 – València, 9 desembre 1600)

Religiosa del tercer orde de Sant Francesc.

Sostingué durant més de vint-i-cinc anys, una relació espiritual molt intensa amb l’arquebisbe de València Juan de Ribera, per encàrrec del qual escriví, en castellà, alguns tractats ascètics basats en la seva experiència personal, que foren incorporats, el 1607, pel seu antic confessor Jaume Sanxis a la Relación breve de la vida, virtudes y milagros de Sor Margarita Agulló.

Cisteller, Dídac

Deixa un comentari

(Lleida, 1600 – Catalunya, segle XVII)

Jurista i escriptor.

Publicà algunes obres jurídiques, així com un Memorial en defensa de la llengua catalana. L’obra tenia el propòsit d’assegurar almenys l’idioma del país al camp de la predicació religiosa.

Du Plessis-Besançon, Bernard

1 Resposta

(París, França, 1600 – Auxonne, Borgonya, França, 6 abril 1670)

Enginyer militar. Fou cap de l’estat major del príncep de Condé a la campanya del Rosselló del 1637.

Richelieu el delegà per negociar l’ajut militar francès a la generalitat de Catalunya contra Felip IV (agost 1640); alhora actuà com a agent impulsor de la revolta catalana.

Pel setembre celebrà una conferència oficial amb Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, a Ceret; al cap de poc entrà solemnement a Barcelona, on, amb nous poders, pogué establir les bases de l’acord signat per ell i per Pau Claris (desembre 1640) quan les tropes franceses d’Espenan havien ja entrat al Principat.

En caure Tarragona a les mans de Felip IV, aprofità la situació per forçar la proclamació de la República Catalana sota protecció de França, i assolí que, davant l’avanç de les tropes castellanes, Pau Claris proclamés, al cap de poc, la subjecció del Principat a la monarquia francesa (contra l’opinió de Richelieu, que preferia una Catalunya independent).

Organitzà amb eficiència la defensa de Barcelona, juntament amb el conseller en cap de la ciutat, Joan Pere Fontanella, i el diputat militar, Francesc de Tamarit, fet que contribuí directament a la victòria franco-catalana de Montjuïc (26 gener 1641). Poc temps després fou substituït pel mariscal La Mothe i traslladat a França.

El 1644 retornà a Catalunya, on exposà al lloctinent comte d’Harcourt, les queixes del Principat pels abusos de les tropes franceses.

Les seves Mémoires… (publicades el 1892) són bàsiques per a l’estudi de la Guerra dels Segadors.