(Palma de Mallorca, segle XV – 1511)
Jurisconsult. Era doctorat a la universitat de Bolonya (1483).
És autor d’un Sumari e repertori de les franqueses e privilegis del Regne de Mallorca i d’alguns altres escrits.
(Alburquerque, Extremadura, 1511 – Roma, Itàlia, 1582)
Pintor. També anomenat Francisco Roviale. Documentat a València el 1540 amb el nom de Pedro en el contracte del Retaule de santa Úrsula (Museu de Belles Arts de València).
Anys abans (el 1527) un tal Francisco Roviales treballà a Nàpols en el taller de Polidoro de Caravaggio, i rebé el nom de Polidorino. Col·laborador de Vasari cap al 1545, a la Sala de la Cancelleria, és seva la Conversió de sant Pau de l’església del Santo Spirito de Roma.
Bé que hi ha poques semblances entre el retaule de València i aquestes obres italianes, hom creu que són del mateix pintor.
(Lleó, Castella, segle XV – Segòvia, Castella, 6 febrer 1543)
Bisbe de Mallorca (1507-11). Era degà de l’església de Lleó quan fou promogut a bisbe de Mallorca. Sembla que no residí mai a l’illa.
Primer tingué com a substitut Miquel Morro, d’Inca, bisbe titular de Bugia, que el 1520 anà a aquella diòcesi, després d’ésser reconquerida. Després hi tingué com a vicari general Arnau Albertí, que seria més tard bisbe de Patti (Sicília) i inquisidor.
Es conserven alguns decrets seus.
(Sardenya, Itàlia, 1456 – 1511)
Cinquena comtessa de Quirra. Era filla i hereva de Jaume Carròs i Manrique. El seu tutor fou Nicolau Carròs d’Arborea i de Mur, el qual procurà el matrimoni de Violant amb el seu propi fill, Dalmau Carròs d’Arborea i de Mur.
Vídua de Dalmau, es casà amb Felip de Castre-Pinós i tingué dos fills, que moriren abans que ella; per aquesta raó nomenà hereu del marquesat de Quirra, instituint un vincle de caràcter agnatici, el seu nebot Guillem Ramon Carròs de Centelles, fill de la seva germana Toda Carròs, els descendents del qual es cognominaren Carròs de Centelles i Centelles Carròs, indistintament.
(València, 1472 – Roma, Itàlia, 4 octubre 1511)
Cardenal. Germà de Joan, també cardenal, el qual succeí en l’arquebisbat de València (1500-11) i com a cardenal (1500). Havia estat membre de l’orde militar de Sant Joan i abat comendatari del monestir cistercenc de Valldigna.
Entrà a Roma el 1501. Davant la reacció antiborgiana de Juli II, es retirà a Nàpols, ja dominada per Ferran II el Catòlic.
(Xàtiva, Costera, 1441 – Roma, Itàlia, 4 novembre 1511)
Cardenal. De paternitat no documentada. Des del segle XVI hom l’havia suposat falsament, un bastard d’Alfons de Borja (Calixt III). Anà a Roma després de la mort de Calixt III a l’empara del vice-canceller Roderic de Borja (Alexandre VI, cosí germà del seu suposat pare). Posseí un canonicat a València.
Alexandre VI el nomenà bisbe de Teano a Campània (1495) i arquebisbe de Cosenza a Calàbria (1499); tresorer pontífici, fou creat cardenal per ell el 1500.
Hom l’ha volgut identificar amb un prelat que Il Pinturicchio retratà a les estances dels Borja del Vaticà.
(Móra de Rubiols, Aragó, 1450 – Valls, Alt Camp, 21 novembre 1511)
Eclesiàstic. Bisbe de Barcelona (1478-90) i arquebisbe de Tarragona (1490-1511).
Estigué vinculat al servei de Joan II el Sense Fe i de Ferran II de Catalunya com a ambaixador seu a Roma i accidentalment en altres estats italians fins al 1500, que entrà a la seva arxidiòcesi.
Fou capità de la guàrdia del palau durant el conclave que elegí Alexandre VI (1492). Aquest el nomenà posteriorment governador de Roma.
Fou desmembrada l’extensió de la seva província eclesiàstica amb l’erecció de l’arquebisbat de València (1492), al qual s’incorporaren com a sufragànies Cartagena i Mallorca.
Entre el 1498 i el 1499 l’impressor Rosembach li imprimí un breviari, un diürnal, un missal i un llibre d’himnes, per a l’església tarragonina.
Fou president de la generalitat per mort del titular, el canonge barceloní Ferrer Nicolau de Gualbes i Desvalls, elegit el 1503.
Des del 1500 residí habitualment al monestir d’Escornalbou.
(Catalunya, vers 1445 – 1511)
Senyor de les baronies de l’Albi i de Cervià. Fill gran d’Hug de Cardona-Anglesola i de Centelles i d’Elfa de Perellós, senyora de les mencionades baronies.
Era molt jove quan la desgràcia caigué sobre la seva família el 1463. Foragitat, amb la seva mare i el seu germà Acard, de les baronies paternes per Joan II el Sense Fe, visqué en terra addicta, on fou fet patge del rei-conestable Pere IV.
El 1490 es casà amb Joana de Ballester. Acabada la guerra, pladejà inútilment a les corts de 1473-79 pel retorn de les baronies que Joan II havia donat al seu oncle Antoni de Cardona-Anglesola.
(València, 1511 – 30 desembre 1589)
Eclesiàstic i humanista. Bisbe de Vic (4 juliol 1584 – 18 març 1587) i de Tortosa (18 març 1587 – 30 desembre 1589).
Graduat en teologia i en sagrada escriptura (1562) a València, fou canonge magistral d’Oriola, comissari de les galeres d’Espanya i canonge de València. Treballà a Roma (1575) en la correcció del decret de Gràcia i altres texts.
Estigué molt vinculat als humanistes catalans més rellevants, com l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí.
Dedicà a Felip II un Memorial, en castellà, publicat en llatí a Tarragona el 1587 juntament amb altres obres seves, amb el títol De regia S. Laurentii Bibliotheca, projecte molt detallat de la formació, l’organització i la conservació d’una biblioteca a El Escorial, on donà una relació minuciosa de les millors biblioteques particulars hispàniques de l’època i propugnà, com a novetat, la confecció d’un manual de paleografia grega i llatina.
Dades dels Països Catalans 