Arxiu d'etiquetes: 1500

Espés, Gaspar d’

5 Respostes

(Ribagorça, vers 1430 – vers 1500)

Cavaller i senyor d’Albalat de Cinca. Fill de Guerau d’Espés. Participà en la guerra civil catalana (1462-72) a favor del rei Joan II el Sense Fe, i fou un dels defensors de la força de Girona el 1462. Gràcies a aquesta relació, juntament amb els seus germans Lluís i Ramon obtingué una gran fortuna.

Després d’acompanyar l’infant Ferran, de qui era conseller, a Castella (1469), fou nomenat virrei de Sicília (1479). Participà a les guerres de Nàpols i li fou donat el comtat de Sclafani (Sicília).

Destituït el 1490, acusat d’abusos, fou pres a Còrdova, però els seus influents familiars n’aconseguiren l’alliberament (1492).

Mates, Pere

(Catalunya, vers 1500 – Girona, 1558)

Pintor renaixentista. Establert a Girona. Realitzà una remarcable obra pictòrica dins el nou corrent renaixentista importat per alguns artistes estrangers, entre els quals hi havia Joan de Borgonya, de qui va seguir l’esperit.

Entre les obres que li són atribuïdes cal esmentar el retaule de La Magdalena (1526) a la seu de Girona, el retaule major de Sant Pere de Rodes (1532), el de Sant Pere de Montagut, el de Sant Iscle i Santa Victòria de Millars, el de la Mare de Déu del Mont i el de s’Agaró. També és coneguda la Pietat del monestir de Banyoles, obra en la qual es representat un paisatge gironí amb la seu a mig acabar.

Mates seguí en els seus treballs les formes compositives que trobava en els gravats de Dürer, llavors en molta circulació pertot arreu, i copià també la disposició, per exemple, de la coneguda obra d’Aine Bru sobre el martiri de sant Cugat.

Espés, Lluís d’

3 Respostes

(Catalunya, vers 1435 – vers 1500)

Cavaller. Fill de Guerau, pertanyia a l’orde de l’Hospital. Fou comanador de Calanda i més tard d’Alcanyís.

Servent servidor de Joan II el Sense Fe i de l’infant Ferran, igual com el seu pare i els seus germans Ramon i Gaspar, lluità a la guerra civil catalana (1462-72) i a la castellana (1475) al costat de Ferran II de Catalunya, del qual fou ambaixador a Nàpols, a on el 1477 acompanyà la princesa Joana d’Aragó per a casar-se amb el rei Ferran II de Nàpols.

Després de participar a la guerra de Granada, morí a la fi del segle.

Díez de Liatzasolo, Martí

2 Respostes

(Alkiza, Guipúscoa, País Basc, vers 1500 – Barcelona, 8 agost 1583)

Escultor i tallista. Documentat des del 1521, li fou atorgada la consideració de ciutadà de Barcelona el 1531.

Autor del grup de marbre del Sant Enterrament de Sant Pere de Terrassa (1539-40) i de la Mare de Déu de la Victòria de la capella del Palau de Barcelona (1556).

Li ha estat atribuït, bé que sense certesa, el grup de la Dormició conservat (molt restaurat) al Museu Nacional d’Art de Catalunya, procedent de l’església de la Mercè.

Decadència, la

Deixa un comentari

(Catalunya, vers 1500 – 1800)

Període històric, comprès entre la fi de l’edat mitjana i la Renaixença, caracteritzat per una minva notable en el ús literari del català i per la mediocritat estètica de les obres que s’hi produïren, principalment per la influència dels models castellans i també pel llatí, revifat per l’humanisme del Renaixement, s’hi presenta com a idioma competitiu.

Respecte a les causes, hi ha motivacions político socials (instauració de la dinastia castellana dels Trastàmara, castellanització subsegüent de les classes dominants, desaparició de la cort local en temps de Ferran II el Catòlic, desconcert econòmic, marginació dels Països Catalans dins la monarquia dels Àustria, etc) i també raons de tipus estrictament culturals (perduració del medievalisme, barroquisme precoç, humanisme mal assimilat, distanciament del poble, vida universitària pobra, etc).

Investigacions recents han demostrat que el terme Decadència, tan ampli cronològicament i tan complex en el material que abraça, és propici a les confusions, i metodològicament resulta preferible de prescindir-ne, a fi d’establir una terminologia més concreta (barroc, neoclassicisme, pre-romanticisme, etc).

Daguí, Pere

9 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, vers 1435 – Sevilla, Andalusia, 1500)

(o Deguí)  Filòsof lul·lista. L’any 1481 ocupà a Mallorca la càtedra de filosofia lul·liana fundada per Agnès de Pacs. El seu prestigi féu que els seus deixebles fossin anomenats “deguins”.

L’any 1482 el seu tractat Janua artis magistri Raymundi Lulli, li valgué greus acusacions d’heterodòxia. Anà a Roma per defensar-se’n. Hi obtingué l’aprovació de l’obra, que havia de ser reimpresa allí mateix el 1485.

Els Reis Catòlics el nomenaren capellà de la Cort. Residí algunes temporades a Sevilla i a Jaén, on tractà de fundar una càtedra lul·liana.

Segons alguns autors, els seus originals es conservaven a la biblioteca del monestir de Montserrat abans de que fos destruïda per les tropes napoleòniques.

Carles I de Catalunya

141 Respostes

(Gant, Flandes, Bèlgica, 24 febrer 1500 – Yuste, Castella, 21 setembre 1558)

Rei de Catalunya (1516(19)-1556) i emperador d’Alemanya (Carles V) (1516-56). Fill de l’arxiduc Felip d’Àustria i de Joana la Boja.

A la mort de Ferran II heretà el govern efectiu de les corones de Catalunya-Aragó i de Castella, nomenà Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, regent de la corona catalano-aragonesa, i confirmà per als alts càrrecs d’Itàlia Ramon II de Cardona i Hug de Montcada.

A Barcelona, on reuní les corts del Principat (1519-20), després de superar diverses qüestions de procediment, hagué de jurar com a comte de Barcelona i presidí a la catedral una reunió del capítol del Toisó d’Or, en què foren nomenats sis nous membres, dos dels quals de la corona catalano-aragonesa.

A la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, inicià les gestions com a candidat a l’Imperi. La notícia de la seva elecció el trobà a Barcelona, que esdevingué, així, uns quants mesos, la capital de l’Imperi.

Retornà als Paísos Baixos deixant com a lloctinent al regne de València i al Principat de Catalunya Diego Hurtado de Mendoza i a Castella, com a regent, Adrià d’Utrecht, el qual ell havia fet nomenar bisbe de Tortosa (1516) i inquisidor general de Catalunya-Aragó (1517).

Poc temps després esclatà a València la revolta de les Germanies (1519-22), que s’estengué al Principat, on fou aviat sufocada (1520), i a Mallorca (1520-23), que en fou el darrer reducte.

A la mort d’Antoni Agustí (1523), dividí les funcions de vice-canceller de la corona catalano-aragonesa en tres càrrecs, un per al Principat i els regnes de Mallorca i Sardenya, un altre per al de València i un altre pel d’Aragó (divisió que perdurà fins al 1529), i establí el costum de convocar les corts a Montsó per als tres regnes, a les quals -igualment com als altres organismes catalans- fou el darrer rei a dirigir-se en català.

Miquel May -que ocupà el lloc directiu de la política italiana de Carles V, vacant amb la mort d’Hug de Montcada- gestionà la pau amb Climent VII i França, la qual fou signada a Barcelona el 1529 (pau de Barcelona).

Vers el 1532 tornà a Barcelona, on preparà, per fer cara a la nova coalició franco-turca, la gran expedició, menada personalment per ell, que acabà amb la presa de Tunis (1535).

Desaparegut Miquel May (1546), cap més català no intervingué en la direcció de la política imperial fora de la vice-cancelleria catalano-aragonesa. Els organismes catalans de govern s’anaren inhibint de tota política exterior.

El 1555 dimití la sobirania del Toisó d’Or i cedí els Països Baixos al seu fill Felip, a qui lliurà també (gener 1556) les corones de Castella i de Catalunya-Aragó, i es retirà al monestir de Yuste.