(Muro de Mallorca, Mallorca Pla)
Terreny, que l’any 1321 pertanyia al donzell Guillem de Torres.
Passà als Verdera, als Lloscos i als Safortesa, després comtes de Santa Maria de Formiguera, i als successors d’aquest títol.
(València, Horta, segle XIV – segle XVII)
Barri de la ciutat que fou destinat a bordell. Rebia també el nom de Pobla de les Àvols Fembres i els de Públic i Partit. En costa l’existència a partir del 1321.
Originàriament fora de la ciutat, hi fou incorporat el 1356 arran d’una ampliació de l’àrea urbana; la seva situació corresponia a l’actual barri del Carme.
Era constituït per una sèrie de casetes voltades de petits jardins, cadascuna de les quals era ocupada per una prostituta, per a l’exercici del seu ofici; el conjunt restava aïllat (1444) per una muralla, que només tenia un portal d’entrada.
Fins a l’any 1321 era regit per un funcionari anomenat el Rei Arlot, i, sempre, fou objecte d’una constant atenció legislativa per part dels reis i de les autoritats municipals. L’explotació dels locals anava a càrrec dels hostalers, que proporcionaven a les dones, a més a més, robes, mobles, aliments, joies, etc, a canvi de diners, situació que donà lloc, sovint, a abusos greus.
L’ordenació del prostíbul responia al propòsit de concentrar-hi les activitats meritrícies. Les habitants de la Pobla tenia restringida la possibilitat de circular per la ciutat, i els era vedat l’ús de vestits sumptuosos; tenien prohibit, també, de treballar els dies de certes festivitats eclesiàstiques, i tenien obligació de reclusió durant la quaresme i la setmana santa, que havien de dedicar a pràctiques religioses.
A la primera meitat del segle XVI, hom hi establí la vigilància higiènica, amb un metge escollit i pagat pel municipi. Les últimes mencions són de la primeria del segle XVII.
El bordell de València fou famós arreu d’Europa per l’esplendor i la vivacitat, i en donen testimoni les descripcions i les referències que en fan els viatgers (Münzer) i els novel·listes (La lozana andaluza) de l’època, i encara apareix esmentat en estudis recents sobre temes sexuals (Le deuxième sexe, de Simone de Beauvoir).
(Catalunya Nord, 1020 – 1321)
Nom que prengué el vescomtat de Vallespir, a partir del 1020. La seva extensió comprenia el Vallespir (alta i mitjana vall del Tec fins a Morellàs), la regió dels Aspres (Rosselló) i la vall mitjana de la Tet.
En fou capital el castell de Castellnou (esmentat el 994), situat al cor dels Aspres, bressol de la família vescomtal d’aquest nom, els avantpassats de la qual senyorejaven, des del segle X, el castell de Cameles, dins el territori del qual fou erigit, probablement vers el 990, el castell nou.
Els vescomtes de Castellnou, enfortits en llur posició estratègica sobre els primers contraforts orientals del Canigó i a la Xarnera de les possessions septentrionals dels comtes de Besalú, representaren un paper molt important al llarg del període pròpiament feudal i, encara, fins a la supressió del vescomtat (1321), que precedí de mig segle l’extinció de la família mateixa (1373).
Berenguer de Castellnou (segle XIV) vengué totes les seves possessions a Andreu de Fenollet i a Ramon Berenguer I d’Empúries. Extingit el títol vescomtal, els successors dels Fenollet es denominaren senyors o barons de Castellnou, i a la fi del segle XVI el tenien els Llupià, senyors i, més tard, marquesos de Llupià.
(Rosselló, segle XIV)
Territori feudal, concedit el 1321 per Sanç I de Mallorca a Guillem de Saguàrdia i de Canet.
(França, segle XIII – Girona, 1321)
Mestre d’obres. Fins al 1320, i potser des de 1316, treballà a les obres de la seu gironina, on és documentat amb el nom de Mestre Anrich. Construí bona part de l’absis de la catedral esmentada.
Mentre Francesc Piferrer el considerava narbonès, el pare Fidel Fita creia que era català.
(Girona, segle XIII – 1321)
Heterodox. Defensà i difongué les doctrines dels beguins contra l’autoritat de l’Església, el matrimoni i la propietat.
Processat pel bisbe Pere de Rocabertí i per l’inquisidor Arnau Burgnet, fou cremat públicament amb la seva muller Sicília.
Eren fills de Gilabert (IV) de Centelles i d’Elisenda de Bellpuig.
Bernat (IV) de Centelles i de Bellpuig (Catalunya, segle XIII – 1320/21) Participà en la conquesta de Menorca per Alfons II el Franc i en l’expedició contra Almeria el 1290. Es casà amb Biarnèsia de Montcada, senyora de Sentmenat, filla il·legítima del vescomte de Bearn. El succeïren llurs fills Gilabert (V) i Eimeric (I) de Centelles i de Montcada.
Gilabert de Centelles i de Bellpuig (Catalunya ?, segle XIII – País Valencià, 1319/20) Conseller dels reis Jaume II de Catalunya i Robert de Nàpols. Es distingí en la guerra de Jaume II el Just contra Frederic II de Sicília. Des del 1305, almenys, residí a la cort de Nàpols, i des d’allí dugué a terme nombroses ambaixades prop dels comuns toscans, per encàrrec de Jaume II, a fi de preparar la conquesta de Sardenya.
(Catalunya, segle XIII – Avinyó, França, 1321)
Prior de Montserrat. El 1311 fou elegit abat de La Cava (Itàlia), dignitat que renuncià.
Intentà, sense èxit, d’afranquir el priorat montserratí de la dependència de l’abadia de Ripoll i, per tal de facilitar als pelegrins l’accés al santuari, començà (1317) el pont de Monistrol sobre el Llobregat.
Morí a Avinyó, on havia anat per sincerar-se davant el papa Joan XXII dels greus càrrecs adduïts contra ell pel rei Jaume II el Just, sense haver estat rehabilitat.
(Catalunya, abans 1276 – 1321)
Baró d’Entença. Fill i hereu de Berenguer V d’Entença, i germà de Berenguer i de Saurina.
Fou conseller reial, i el 1296, durant el regnat de Jaume II el Just, lluità contra els castellans a Múrcia.
Tingué plets amb els templers per la batllia d’Ascó, i amb la família dels Montcada a causa d’uns problemes jurisdiccionals.
L’any 1307 fou procurador de València, i el 1308 reclamà els castells de Sicília (de Castel i Francavila) i altres béns que havien estat presos pels genovesos al seu germà Berenguer.
(Catalunya Nord, segle XIII – 1321)
Darrer vescomte de Castellnou (1284-1321), successor del seu germà Guillem (III) de Castellnou.
El 1285 abraçà la causa de Pere I de Catalunya contra Felip III de França i Jaume II de Mallorca, actitud que li valgué la confiscació dels seus béns fins a la pau del 1298.
Del 1300 al 1303 fou portantveus del procurador de València. Hagué de sostenir, més tard, una guerra ruïnosa contra Pere (VI) de Fenollet, vescomte d’Illa, al qual devia, en morir, el 1321, una suma de 8.000 lliures, i el rei Sanç I de Mallorca ordenà la venda de diversos castells seus.
Deixà l’heretat a la seva filla Sibil·la. El vescomtat de Castellnou fou finalment redimit pel rei Jaume III de Mallorca el 1336.
Dades dels Països Catalans 