(ant: el Coll de l’Alma) Santuari de la Mare de Déu del Coll de l’Alba, al coll de l’Alba, on passa l’antiga via romana de Tortosa a Tarragona.
És una construcció gòtica (1442) amb un característic atri d’arcs apuntats, restaurat, i un absis amb sis mènsules esculpides.
Antic priorat benedictí (Santa Maria del Coll), filial d’Amer, al límit amb el terme d’Osor, prop del coll de Nafré, a les Guilleries.
El territori depenia d’Amer ja el 860; la comunitat, aplegada entorn de l’església de Santa Maria, consta des del 1187; es regulava per una concòrdia feta amb el bisbe de Vic el 1320 i per una altra amb l’abat d’Amer el 1369. Des del 1482 tenia el títol de prior un monjo d’Amer, i el títol prioral fou refós amb l’abacial d’Amer el 1592.
Resten l’església romànica (segles XII-XIII), restaurada, la casa rectoral i una hosteria; és parròquia del poble del Coll des del 1855, i santuari marià.
(la Pobla de Claramunt, Anoia)
Castell i església (Santa Margarida), a la dreta de l’Anoia, a l’aiguabarreig amb la riera de Carme, assentats en el turó (452 m alt) que, juntament amb el cingle de Mollons, a l’esquerra de l’Anoia, forma l’estret de la Pobla, entrada del congost de Capellades i límit de la conca d’Òdena.
Són esmentats ja el segle X com a pertanyents al monestir de Sant Cugat del Vallès; a mitjan segle XIII passà als vescomtes de Cardona.
Al peu del turó es formà la Pobla de Claramunt i, aigua amunt de la riera de Carme, la Torre de Claramunt.
Priorat benedictí (Sant Pere de Clarà), prop del terme d’Òrrius.
El 1080 Adelaida Guadald cedí el lloc (on a la fi del segle IX ja hi havia una església alçada per Baió i potser una cel·la monacal) al monestir de Cluny, i, malgrat l’oposició, l’abadia de Sant Cugat del Vallès el sotmeté al de Sant Pere de Casserres (els priors de Clarà foren monjos de Casserres fins al 1359), dependència que es trencà el segle XV amb la introducció de priors comendataris.
El 1597 fou unit definitivament a la mensa capitular del nou bisbat de Solsona, que l’arrendà als Marc d’Òrrius, després senyors del lloc.
L’església, ja sense culte el 1730, restaurada vers el 1920, és obra de la fi del segle XIII, o del començament del XIV, gòtica, amb molts elements d’una altra, romànica, anterior; la nau és quasi quadrada, així com el presbiteri; hi ha restes de les edificacions priorals.
Procedeixen de Clarà els dos sarcòfags de pedra de la façana de l’església d’Argentona.
Santuari de la Mare de Déu de la Cisa, situat a tocar del mas Cisa, entre els pobles de Premià i de Vilassar de Dalt.
El lloc de la Cisa és esmentat ja el 995, i la masia, el segle XIII; hom té referències del santuari des del 1408; l’edifici construït el 1543 fou cremat el 1713 per les tropes borbòniques (només en restà la imatge gòtica). El nou edifici fou acabat el 1759.
Fins al 1936 posseí una gran quantitat d’ex-vots mariners.
Priorat benedictí (Santa Maria de Cervià) situat al peu del castell de Cervià.
Fou fundat el 1053 per Silvi Llobet; el 1055 fou supeditat al monestir de Sant Miquel de la Clusa (Klausen, Tirol).
Adquirí una gran vitalitat, però a partir del segle XV inicià la decadència; el segle XVI ja havia trencat els lligams amb Klausen i era vinculat al monestir de Santa Maria de Ridaura (Garrotxa).
El segle XVIII s’uní al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona, fins al 1835, que passà a mans de particulars.
Se’n conserva l’església romànica, obra del segle XI, amb una nau de volta de canó i dues de laterals de quart de cercle, amb planta de creu llatina i tres absis. El 1746 foren renovats i eixamplats els claustres.
Enllaç: Santa Maria de Cervià
(Olesa de Bonesvalls, Alt Penedès)
(o d’Oleseta, o de Bonesvalls, o de Santa Maria de Bonesvalls) Antic hospital, per a l’acolliment de vianants i pelegrins, a l’antic camí de Barcelona a Vilafranca del Penedès per Sant Boi.
Fou fundat el 1262 per Guillem (II) de Cervelló, que li cedí el lloc d’Olesa i altres donacions (en depengueren les quadres d’Ordal i de Vallirana). Fou administrat pel prior de Sant Pau del Camp de Barcelona; el 1328, però, ja ho era per la mitra barcelonina (representada, a partir del segle XVII; pel rector d’Olesa). El 1381 l’hospital adquirí la plena jurisdicció del terme.
L’obertura del nou camí ral pel coll d’Ordal, a la fi del segle XVIII, i la pèrdua d’una gran part de les rendes a causa de les polítiques dels governs liberals motivaren la fi de la seva funció a mitjan segle XIX, l’administració fou confiscada a la mitra i adquirida de nou per Manuel Girona, que la hi retornà.
L’edifici, dins un recinte fortificat amb torre de l’homenatge, és una obra de transició del romànic al gòtic, molt reformada als segles XVI i XVII; la capella de Santa Maria de l’Anunciació, obra del segle XIV amb notables pintures murals, fou destruïda el 1936; actualment ha estat restaurada.
Al seu costat fou fundada per la mitra la població de la Pobla de Cervelló o de l’Hospital de Cervelló, actualment l’Hospital.
(Sant Martí de Centelles, Osona)
Antic castell (855 m alt), anomenat de Sant Esteve fins al segle XIII (prengué el nom de la vila de Centelles), actualment enrunat, en un turó acinglerat (l’agulla de Sant Martí), damunt el pla de la Garga. És conegut també com a castell de Sant Martí. Fou el centre de la baronia de Centelles. És esmentat ja el 898.
Una comunitat de preveres instal·lada a la seva església, dedicada a sant Esteve, esdevingué priorat canonical (Santa Maria de Centelles) a la fi del segle XIII, fundat pels senyors de Centelles; a partir de la fi del segle XIV anà decaient, fins a restar-ne solament el títol prioral.
Les edificacions actuals corresponen en bona part al 1464, amb motiu de la projectada residència del rei-conestable Pere IV de Catalunya.
El castell fou enderrocat per les forces de Felip V de Borbó; l’església, romànica, amb un absis rectangular, és obra del principi del segle XIV; la imatge romànica, molt mutilada, de Santa Maria de Castell és venerada actualment a la parròquia de Sant Martí de Centelles.
Antic terme, al sud de la vila, entre aquesta i el Francolí, on hi ha el mausoleu de Centcelles, monument funerari paleocristià de mitjan segle IV.
S’alça en el mateix indret ocupat per una vil·la romana que fou destruïda al final del segle III i reconstruïda en gran part en el segle IV.
Entre les estructures que foren bastides destaquen dues sales cupuliformes funeràries que es comuniquen per un petit passadís. La sala oest és de planta quadrilobulada i no conserva la cúpula. La de l’est ha conservat la seva estructura i part de l’ornamentació, que consta de dues parts: una pintada que ocupa la part alta del cilindre de la nau, i l’altra, superior, en mosaic, que recobreix tota la cúpula. S’hi representen escenes de la Bíblia i figures d’entronitzats semblants a les del palau imperial de Tréveris.
Es tracta d’un edifici de gran qualitat, pròxim a l’art oficial romà posterior a l’emperador Constantí. Basant-se en la iconografia dels entronitzats es podria deduir que possiblement fou enterrat aquí un membre de la família imperial, potser Constant II, traslladat a Tarragona després de la seva mort prop d’Elna.
La data arqueològica del conjunt bé podria correspondre a aquest moment (vers el 350).
Monestir benedictí (Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers).
Fou fundat el 1038 prop de Cellers; el 1071 fou unit a Sant Sadurní de Tavèrnoles com a priorat. Des de mitjan segle XIV només tingué prior nominal i gens de vida monàstica. Guardava les relíquies dels seus patrons, robades el 1399 pels cardonins.
Se’n conserva la curiosa església romànica (segles XI-XII), restaurada, amb interessants detalls arquitectònics; consta d’un creuer de tres absis; la cripta, amb capitells originals; fou restaurada el 1898.
Dades dels Països Catalans 