(la Nou de Berguedà, Berguedà)
(pop: Lurdes) Santuari marià, a poca distància de l’església parroquial.
Fou erigit entre el 1880 i el 1885 per Antoni Comellas.
És un gran edifici de línies neoclàssiques, amb un hostal, amb fonts i una piscina per a malalts.
(Sant Llorenç de Morunys, Solsonès)
Santuari de la Mare de Déu de Lord (1.175 m alt), situat sobre la roca de Lord.
Segons la llegenda, un bou i un bover trobaren la imatge de la Mare de Déu (que de fet és romànica, segle XIII) el 1870.
El santuari existia ja el segle X. Primer se n’encarregaren ermitans i donats, i més tard els dominics.
Cremat el 1835 durant la primera guerra carlina, fou reconstruït el 1870 i s’hi instal·là durant un temps una comunitat de trapencs.
Santuari, dedicat a la Mare de Déu del Llorito, al nord de la ciutat. La seva construcció fou patrocinada pel prevere tarragoní Pere Mir a partir de l’adquisició a Itàlia d’una imatge de la Verge, al segle XVI.
El santuari fou ampliat el segle XVIII i destruït el 1823 per l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
La imatge fou conservada al convent de l’Ensenyança fins al 1936, any que fou destruïda.
El santuari fou refet a partir de 1957.
(Lleida, segle XIII – segle XIV)
Nom d’un estil de monuments arquitectònics de la fi del romànic, caracteritzat per l’abundosa decoració geomètrica de les portalades. En són mostres importants Agramunt, Santa Coloma de Queralt i Vilagrassa.
Pel que fa a l’escultura, els exemples més importants són del segle XIV; en sobresurten el retaule d’Anglesola i els sepulcres dels comtes d’Urgell, traslladats als EUA. A la segona meitat del segle la rica personalitat de l’escultor reial Jaume Cascalls n’orientà l’estil; el seguiren Bartomeu Robio i Pere Aguilar.
Posteriorment s’adverteix en aquesta escola l’influx borgonyó, que palesen les escultures de la seu lleidatana.
Canònica augustiniana (Santa Maria de Lledó), creada el 1089 pels senyors de Navata. Des de la seva creació, s’instal·là al voltant de l’església una comunitat canonical agustiniana.
Al segle XII és construí un hospital per acollir pelegrins i l’església actual; és un edifici de tres naus, amb volta d’arcs apuntats la central i de quart de cercle les laterals i amb tres absis. La portalada consta d’arquivolta amb sis arcs i timpà llis. No es conserva el claustre però sí la sala capitular (segle XI).
S’inicià la decadència del priorat el segle XIV; a partir del 1852 esdevingué parròquia.
Santuari de la ciutat on és venerada la Mare de Déu del Lledó, imatge gòtica d’alabastre trobada el 1366; és situat al passeig dels Caputxins.
Des del 1585 fins a la desamortització del 1835 estigué a càrrec dels caputxins.
Actualment és parròquia.
Jardins d’Horta. Creats el 1794 per iniciativa de Joan Antoni Desvalls i d’Ardena i actualment convertits en parc públic.
Hi sobresurten un gran llac; el laberint, que dona nom al conjunt, format per xiprers retallats segons el projecte del mateix Desvalls i de l’enginyer italià Domenico Bagutti i una terrassa decorada amb dos templets circulars.
Hi ha nombroses estàtues neoclàssiques i romàntiques.
(Sant Joan les Fonts, Garrotxa)
Antiga casa forta, romànica.
És un dels exemples més típics de casa rural construïda als segles XI-XII que es conserven a Catalunya.
El 1972 fou declarada monument històric-artístic.
(Sant Joan de Vilatorrada, Bages)
Santuari (Santa Maria de Joncadella). Figura des del segle XIII com a filial de la canònica de Manresa.
A partir del segle XV es convertí en santuari marià: la Mare de Déu de Joncadella és la patrona del Bages.
L’actual temple és del segle XVIII, i el retaule del començament del segle XIX.
Poblat iber, ubicat en un petit turó de pendent molt suau de 6,4 ha. Dista 900 m de l’oppidum ibèric del Puig de Sant Andreu.
El jaciment, conegut des del 1947, fou excavat per Miquel Oliva a partir del 1965 i, a la seva mort, per Aurora Martín, Enric Sanmartí i Enriqueta Pons. S’hi ha pogut reconèixer una important muralla i la xarxa urbana, que delimita nuclis habitacionals i àmbits dedicats a les activitats productives.
Alguns dels edificis, per les seves característiques singulars, han estat interpretats com a llocs de culte. Hom ha pogut documentar també enterraments infantils en els subsòls de cases.
La cronologia inicial del poblat es remunta al final del segle VII aC, i el moment d’abandonament se situa en el darrer quart del segle IV aC, tot i que l’indret experimentà certa activitat fins a mitjan segle III aC.
Ha lliurat un conjunt molt notable de materials de procedència grega i púnica i algunes importacions etrusques.
Dades dels Països Catalans 