(Sant Julià de Lòria, Andorra)
Santuari de la Mare de Déu de Canòlic, patrona de la parròquia andorrana.
Situat en un coster (1.528 m alt), damunt la riba dreta del riu d’Aós, al camí de Bixesarri a Civís (Alt Urgell), pel coll de Canòlic.
Hom hi celebra anualment un aplec. Al seu voltant hi ha un grup de bordes.
Caseriu, al vessant meridional de la serra dels Bertrans.
Abadia (Sant Martí del Canigó) construïda (1001-07) en un contrafort del nord-oest del Canigó. Fundada pel comte Guifre II de Cerdanya. La primera comunitat dirigida pel monjo Escluà rebé la protecció espiritual i material d’Oliba, bisbe d’Elna i abat de Cuixà i Ripoll, que hi consagrà la primitiva església dedicada a sant Martí i aconseguí que Esclua fos consagrat abat.
Amb el temps s’hi feren considerables edificacions. El monestir compta amb boniques construccions romàniques (dues esglésies del segle XI, superposades, dos claustres -l’inferior del segle XI, el superior dels segles XII-XIII- i un potent campanar de planta quadrada.
El conjunt de les construccions i el seu enquadrament geogràfic li confereixen una singular bellesa. Guifre s’hi retirà i hi va morir. Des del 1014 fou centre important de pelegrinatge perquè contenia les relíquies de sant Galderic, patró dels pagesos catalans.
A partir del segle XIV decaigué; fou abandonat pels monjos el 1783, profanat durant la Revolució Francesa i després abandonat. El 1902, Juli Carsalade, bisbe de Perpinyà, l’adquirí i féu restaurar. En la restauració hi contribuiren tots els Països Catalans.
(Conflent)
Massís del Pirineu oriental. Situat dins de la comarca, fins al límit amb el Vallespir. És dreça a l’angle nord-est de la zona axial pirinenca, separat dels Pre-pirineus septentrionals per la fossa tectònica del riu Tet. Constitueix un bloc paleozoic abrupte i encinglerat, amb cims aturonats, formats per granits i pissarres.
Orientat de sud-oest a nord-est, els cims primitius foren arrasats per una antiga peneplana de la qual queden alguns testimonis, com el pla Guillem. De la línia de carena, que arriba fins a uns 2.300 m alt, amb pics que ultrapassen els 2.700 m (Tretzevents, 2.763; pica del Canigó, 2.785; serra de Rocnegre, 2.763), davallen valls molt encaixades, ocupades durant el quaternari per petites geleres, de les quals resten les morenes terminals, al voltant dels 1.300-1.500 m alt.
Presenta la màxima de precipitacions de la regió (que superen els 1.400 mm anuals) i els seus cims estan coberts de neu gairebé tot l’any gràcies a temperatures baixes (mitjanes de gener: -5ºC; de juliol: 10ºC).
Les condicions climàtiques favorables originen una clisèrie força completa: alzinar, roure muntanyenc, fins als 1.000 m; fagedes i pinedes de pi negre, fins als 2.200 m, on comença el domini dels pasturatges alpins de festuca. Al peu del massís s’estenen vinyes i vergers. També compta amb bons prats destinats a la pastura d’ovins, bovins i equins.
Meners de ferro, l’explotació dels quals s’ha abandonat a causa de les dificultats i la carestia del transport.
El seu caràcter tan destacat en el paisatge (cap a 2.000 m de desnivell amb la vall de la Tet i més de 1.500 amb la carena de l’Albera, que arrencant del sud, prolonga la serralada axial cap a l’est) el fan visible a gran distància i domina el paisatge del Rosselló i de l’Alt Empordà, a més del Conflent i el Vallespir.
Ha esdevingut símbol religiós (monestirs de Cuixà i de Sant Martí del Canigó), font de llegendes, de costums (fogueres de Sant Joan) i d’inspiració nacional (Canigó, poema èpic, de Jacint Verdaguer, símbol de la Catalunya Nord).
Municipi de la Vall de Cofrents (País Valencià): 49,24 km2, 605 m alt, 484 hab (2014)
Situat entre el riu Reconque i la vall de la rambla de La Espadilla, al centre de la comarca, fins molt a prop del límit amb Castella, a la zona de parla castellana del País Valencià. El sector central del terme forma part de la vall del riu de La Hoz (o riu de Zarra), que travessa el terme a través d’un llarg congost. Tres quartes parts del terme no es conreen, i són cobertes de pinedes i matollar.
Economia agrícola, amb conreus de secà (cereals -blat i ordi-, oliveres, vinya i ametllers) i de regadiu (blat de moro, patates i arbres fruiters), que aprofita l’aigua del riu. La ramaderia ovina és un complement de l’agricultura. Àrea comercial de València. Població en descens.
El poble s’assenta a la dreta del riu de La Hoz; l’actual església parroquial de Santa Anna fou construïda el 1760; hi ha restes romanes; el castell de Zarra, musulmà, fou reconquerit de Jaume I.
El municipi inclou la caseria de La Hoz.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi dels Serrans (País Valencià): 62,81 km2, 322 m alt, 664 hab (2014)
(cast: Chulilla) Situat a la conca del Túria, que el travessa encaixat dins una vall molt estreta i sinuosa, on hi ha el salt de Xulella, de més de 100 m d’altitud, destinat a la producció d’electricitat, a la zona de parla castellana del País Valencià; l’oest és muntanyós. El seu terme és molt accidentat i cobert de matolls i pins.
Agricultura, dominada pels conreus de secà (cereals, vinya, oliveres i garrofers); al regadiu s’hi cultiven cereals, patates i hortalisses. Àrea comercial de Llíria.
La vila és a l’esquerra del Túria, entre la mola de Xulella (513 m alt) i el turó que coronen les ruïnes de l’antic castell de Xulella, que fou el centre de la baronia de Xulella. L’església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels és del segle XVIII.
El terme inclou la caseria de Vanacloig.
Municipi de l’Alt Palància (País Valencià): 18,20 km2, 410 m alt, 339 hab (2014)
(cast: Chóvar) Situat al vessant meridional del sector central de la serra d’Espadà, a la vall de capçalera de la rambla d’Assuévar (o barranc de Xóvar), a la zona de parla castellana del País Valencià. Un 20 % de la superfície és coberta de bosc de pins i alzines sureres.
Riquesa agrícola de secà, amb conreus d’oliveres, ametllers, vinya i garrofers; hi ha poca agricultura de regadiu. Totes les terres són treballades en explotació directa. Àrea comercial de Sogorb.
El poble, que agrupa tota la població del municipi, és situat en un coster, vora la rambla d’Assuévar, al peu d’un serrat on s’alçen les ruïnes de l’antic castell de Xóvar; església parroquial de Santa Anna.
Fou lloc de moriscs, els quals participaren el 1525 a la revolta de la serra d’Espadà.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi de l’Alcalatén (País Valencià): 44,19 km2, 1.063 m alt, 126 hab (2014)
(cast: Chodos) Situat a l’alta vall del riu de Llucena (dit ací barranc de Xodos) i accidentat pels vessants orientals del Penyagolosa. Hi ha boscs de pins, així com brolla i matollar.
Agricultura modesta; els conreus són totalment de secà (cereals i patates). Ramaderia de llana; avicultura. Àrea comercial de Castelló de la Plana. Població en descens.
La vila, d’origen islàmic, és al capdamunt d’un turó tallat per un cingle, arran mateix de les cases, que domina l’ermita de Sant Cristòfol; l’església parroquial de Sant Pere conserva una creu processional gòtica; es conserven restes de les antigues muralles i diversos edificis medievals.
El municipi inclou, entre altres, la caseria del Gargant.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi de l’Alacantí (País Valencià): 163,8 km2, 453 m alt, 7.226 hab (2014)
(cast: Jijona) Situat al centre de la vall de Xixona, a la serralada Pre-bètica valenciana, tancada per la penya Roja o penya de Xixona (1.236 m alt), a les vores del riu de la Torre, afluent del Montnegre, que es recorregut per la foia, o canal, de Xixona, al nord d’Alacant. El territori és accidentat.
Predomini de l’agricultura de secà sobre la de regadiu; els conreus més estesos són els cereals i els ametllers, seguits del d’oliveres, els conreus d’horta i els de garrofers. Ramaderia ovina i porcina; hi té molta importància l’apicultura. Important indústria alimentària basada en la fabricació de torrons de Xixona, a més d’indústria conservera i del moble. Àrea comercial d’Alacant.
La ciutat és al coster d’un tossal, amb carrers estrets i costeruts, a la dreta de la rambla de la Torre, coronat per les restes del castell de Xixona; l’església parroquial de l’Assumpció i de Sant Bartomeu, fou bastida en 1609-29 (es conserva la primitiva parròquia, gòtica); convent de Lloret (1592).
El municipi comprèn, a més, el llogaret i districte de la Sarga (on hi ha valuoses pintures rupestres), la parròquia de Montnegre i els districtes rurals d’Abió, Almarx, Alècua, Almoraig, el Barranc, Bugaia, el Cabeçó, la Canal, Feliu, Nuges, Espartar, Segorb i Silim.
Fou centre de la governació o corregiment de Xixona.
Enllaç web: Ajuntament
Municipi i capital comarcal de la Foia de Bunyol (País Valencià): 177,71 km2, 271 m alt, 15.029 hab (2014)
(cast: Chiva) Situat al sector de la comarca que limita amb l’Horta, regat per la rambla de Xiva o riu de Xest, accidentat per la serra de Xiva i de la Parentxisa, a la zona de parla castellana del País Valencià. La part muntanyosa és ocupada per pinedes i matollar.
Predomina el secà (vinya i oliveres); al regadiu hi ha cítrics i fruiters. Ramaderia de llana i porcina. Indústries derivades de l’agricultura (farines i olis), materials per a la construcció i mobles. Població en ascens.
La vila és situada a banda i banda del riu Xest, al peu del turó que coronen les restes de l’antic castell de Xiva, d’origen musulmà, i del santuari de la Mare de Déu del Castell, refet al segle XVIII; església parroquial de Sant Joan, construïda entre el 1739 i el 1781; resta el campanar de l’antiga església gòtica de Sant Miquel; la casa de la vila correspon a l’antic convent de franciscans observants, fundat el 1611.
La baronia de Xiva fou creada per als Montcada. Durant la primera guerra carlina tingué lloc la batalla de Xiva.
