L’agricultura ha estat la base tradicional de l’economia del municipi, amb predomini del secà, en el qual destaca el conreu típic de la vall, el raïm de taula. La sèquia d’Alfarrasí, amb aigües procedents del riu d’Albaida, rega el terme i permet l’agricultura de regadiu (cereals i hortalisses). Els darrers anys, però, la indústria s’ha desenvolupat notablement, sobretot la tèxtil, que dóna feina a una gran part de la població i n’ha impulsat un fort creixement. Àrea comercial de Xàtiva.
Al poble, situat a l’esquerra del riu d’Albaida, destaca l’església parroquial de Santa Maria, construïda entre els anys 1763 i 1779.
El territori, bàsicament agrícola, és dominat pel secà (garrofers, oliveres, ametllers, farratges i cereals). El regadiu, principalment tarongers, aprofita aigües de la sèquia d’Alfarb, de la d’Alèdua i del subsòl. La ramaderia porcina i l’avicultura completen les activitats econòmiques. Àrea comercial de València. Amb tot, l’emigració, sobretot a València i França, ha estat una constant tradicional del municipi.
Entre Alfarb i el terme veí de Catadau han estat trobades restes i inscripcions lapidàries d’època romana.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 1,98 km2, 35 m alt, 3.219 hab (2014)
(ant: Alfara de l’Horta, Alfara dels Rajolers o Alfara de Cruïlles) Situat a la dreta del barranc de Carraixet, al nord de la ciutat de València.
L’agricultura, totalment de regadiu, s’alimenta amb aigua de la sèquia de Montcada, que travessa el terme. La principal font de riquesa del municipi és, però, la indústria, sobretot teuleries i rajoleries.
El poble, pràcticament unit al nucli urbà de Montcada, era una antiga alqueria islàmica. L’església parroquial de Sant Bartomeu va ser edificada el 1732 al lloc del primitiu temple gòtic. Al poble hi ha també l’antic palau senyorial de Cruïlles i, cap al sud, l’antic convent franciscà de Sant Dídac, de finals del segle XVI, avui convertit en fàbrica de llumins.
Municipi del Camp de Morvedre (País Valencià): 11,71 km2, 70 m alt, 545 hab (2014)
(o Alfara d’Algímia, o Alfara de Torres Torres) Al límit amb l’Alt Palància i amb la zona de llengua castellana del País Valencià.
Entre la part muntanyosa del terme, coberta de pinedes, i la plana, a la vall del riu Palància i on predomina el regadiu (tarongers i horta), amb aigua provinent de la sèquia major de Morvedre i de les fonts d’Àrguines, s’estén una amplia zona, la més extensa del terme, dedicada al secà (principalment garrofers, i unes quantes ha d’oliveres).
Amb tot, la manca de perspectives econòmiques ha afavorit els últims anys l’emigració de bona part de la població, sobretot cap a Sagunt.
El poble està situat al peu d’un petit turó, on es troba el santuari de la Mare de Déu dels Afligits.
Municipi del Comtat (País Valencià): 19,78 km2, 582 m alt, 418 hab (2014)
Situat al sector occidental de la valleta d’Agres. El territori, en part pla, conté dos sectors muntanyosos: al sud, els vessants septentrionals de la serra de Mariola, i al nord, les serres de la Solana i de la Filosa; al nord-oest d’Alcoi. La terra no conreada ocupa una gran extensió (boscs de pinedes i pasturatges estacionals).
La base de l’economia local és l’agricultura, amb predomini del secà (oliveres, cereals i vinya) sobre el regadiu (cereals i hortalisses), que aprofita l’aigua de les fonts. Pedreres. La indústria tèxtil, modesta però tradicional al municipi, complementa l’activitat econòmica. Àrea comercial d’Alcoi.
El poble, un antic lloc islàmic, es troba assentat en un coster de la serra de Mariola. Es va separar del terme de Bocairent, del qual formava part, el 1632.
L’agricultura de regadiu (hortalisses i arròs) ocupa tot el terme i s’alimenta d’aigua de la sèquia de Favara. Les terres, molt repartides, són explotades majoritàriament pels mateixos propietaris. Hi ha ramaderia (bestiar oví, cabrum, boví i porcí). Tanmateix, la principal activitat econòmica del municipi és avui la indústria (mobles de fusta, begudes, productes químics), el desenvolupament de la qual ha provocat els darrers anys un fort creixement de la població. Àrea comercial de València.
El poble, una antiga alqueria islàmica, es troba a 5 km de la ciutat de València; hi destaca l’església parroquial de la Mare de Déu del Do, construïda el segle XVIII.
La base de l’economia local ha estat tradicionalment el conreu de la vinya i l’elaboració de vi, amb un dels índexs de producció més alts del Rosselló, si bé l’horticultura ha progressat molt els darrers anys gràcies a la instal·lació de nombrosos hivernacles.
La població, després d’alguns alts i baixos, ha experimentat últimament un fort creixement, a causa de la proximitat dels centres turístics de la Platja de Canet i la Platja de Sant Cebrià.
Al poble destaca l’església parroquial de Santa Eulàlia i Santa Júlia, amb retaules barrocs dels segles XVII-XVIII.
Municipi de l’Horta (País Valencià): 16,1 km2, 50 m alt, 31.000 hab (2014)
Situat al límit de la plana de regadiu amb el pla de Quart.
L’agricultura de secà comprèn tres quartes parts del terme; la resta és de regadiu, que aprofita aigua del Túria a través de la sèquia de Manises. Amb tot, la principal font de riquesa del municipi és la indústria, sobretot la de la fusta, les teuleries i rajoleries i la fabricació de joguines, activitat que ha provocat un fort creixement de la immigració durant els últims anys.
El poble, una antiga alqueria islàmica, es troba al límit del regadiu amb el secà. L’església parroquial de Santa Maria, d’estil gòtic, va ser restaurada al segle XVIII en estil xorigueresc; hi destaca la capella de Sant Esteve.
Comarca del País Valencià, 798.6 km2, 173.324 hab (2009), Densitat: 217,03 h/km2, capital: Elda
Està integrada per 11 municipis: l’Alguenya – Asp – Elda – el Fondó de les Neus – el Fondó dels Frares – Monòver – Montfort – Novelda – Petrer – el Pinós de Monòver – la Romana de Tarafa
GEOGRAFIA FÍSICA.- Des del punt de vista físic comprèn el curs mitjà del Vinalopó, conca quaternària envoltada per una sèrie de relleus pertanyents als sistemes subbètic i prebètic, d’orientació general sud-oest – nord-est, encara que amb abundants afloraments salins i gipsosos. Comprèn tot un seguit d’alineacions muntanyoses, que vorejen la comarca: la serra Alguenya (nord-est), la serra de les Salines (nord-oest), la penya del Sit (est) i les agrestes serres de Crevillent, dels Frares i d’Algaiat (sud).
El clima és mediterrani amb característiques d’aridesa força acusades; la temperatura mitjana anual és de 17 ºC, amb precipitacions escasses (menys de 300 mm anuals) i un màxim pluviomètric equinoccial. la vegetació s’adapta a les condicions climàtiques i edafològiques, amb domini del matoll baix i espinós, presència d’arçots, margalló, timonedes i plantes halòfiles; només per sobre dels 500 m es troben restes d’alzinars. El Vinalopó, que en aquest sector rep la rambla de Tarafa, veu minvat encara més el seu dèbil cabal a causa del regadiu i de la manca de precipitacions; a Asp té un mòdul de 0,37 m3/segon.
POBLACIÓ.- Des del punt de vista demogràfic, al llarg del segle XX, tots els municipis de la comarca han tingut un saldo positiu, especialment intens a partir del decenni del 1950; en el conjunt de la comarca, la incorporació, a principis del decenni del 1990, de la comarca de les Valls del Vinalopó, incrementà les xifres de població de manera significativa. En l’actualitat, la comarca comprèn un total d’onze municipis, set dels quals sobrepassen la xifra dels 5.000 h, amb una forta concentració als municipis més industrialitzats, com Novelda, Elda, Petrer, Monòver i Asp, i una tendència al despoblament dels pobles petits i rurals.
ECONOMIA.- Per al desenvolupament econòmic de la comarca ha estat fonamental, per una banda, el sector agrícola i, per l’altra, la indústria del calçat. El conreu dominant de la comarca és la vinya, amb una producció equilibrada entre raïm per a taula i per a l’elaboració de vi, seguida pels ametllers, les oliveres, els arbres fruiters i l’ordi. El tèxtil fou el primer sector industrial de la comarca, al qual seguí cronològicament la producció de vi, però no fou fins que s’estengueren les activitats relacionades amb l’espardenyeria i la sabateria, als municipis de Novelda, Monòver i Elda, que l’economia comarcal reeixí i es consolidà. En l’actualitat, la indústria del calçat és la que ocupa la major part de la població activa, seguida per la de la construcció, la de la fusta i mobles, el cautxú i els plàstics. Quan als materials per a la construcció, cal destacar l’explotació de marbre i gres, centrada a Novelda, objecte d’una destacada exportació.
HISTÒRIA.- Hi ha testimoniatges paleolítics al penyal de l’Ofra (Asp) i mesolítics a Montfort, eneolítics i ibèrics a tots dos termes i romans a Montfort. Aquestes terres, integrades al principi a la cora de Tudmir, el 1304 esdevingueren valencianes, dependents directament de la corona, malgrat que Asp fou donat a Sibil·la de Fortià i després a Gutierre de Cárdenas. Des del segle XIV la comarca pertangué a la governació d’Oriola, i el 1707 fou inclosa en la governació borbònica de la mateixa ciutat. Des del 1834 pertany al partit judicial de Montfort, de la província d’Alacant.
Comarca de la Catalunya Nord: 577,2 km2, 25.012 hab (2009), densitat: 43,33 h/km2, capital: Ceret
Està compost per 18 municipis: l’Albera – Arles – els Banys d’Arles – Ceret – les Cluses – Cortsaví – Costoja – la Menera – Montboló – Montferrer – Morellàs i les Illes – el Portús – Prats de Molló – Reiners – Sant Joan de Pladecorts – Sant Llorenç de Cerdans – Serrallonga – el Tec
GEOGRAFIA FÍSICA.- És constituïda per una vall, en direcció sud-oest – nord-est, entallada profundament en la zona axial pirinenca i solcada pel curs alt del riu Tec; per la banda nord-oriental s’obre a la subcomarca rossellonesa dels Aspres, i és emmarcada pel coll de Fortó (al nord) i el de la Brama (al sud), el qual forma part de l’Albera; pel sud és limitada per les muntanyes (serres de Costabona, de la Baga de Bordellat, de Motner) que d’oest a est la separen del Ripollès, la Garrotxa i l’Alt Empordà; el massís del Canigó la separa del Conflent i del Rosselló pel sector septentrional. Per l’est, entre els Aspres i l’Albera, la vall del Tec s’obre pas a la plana rossellonesa.
Cal distingir-hi essencialment dos sectors, l’alt Vallespir i el baix; el primer integrat per una vall estreta i encaixonada entre cims que ultrapassen els 2.700 m alt (puig dels Tres Vents); és una zona de clima humit i fresc que contrasta amb el temperat i sec del baix Vallespir, d’influència mediterrània. La pluviositat generalment és alta, acusa màxims de tardor i ultrapassa els 1.000 mm l’any; s’hi han produït serioses inundacions (com el 1940) a causa de corrents locals de pertorbacions, que perjudiquen els camps i determinen les capes d’al·luvions escampades a conseqüència de l’erosió de les brusques empentes fluvials.
Es presenta des de la vegetació típicament mediterrània (al voltant de Ceret) a l’alpina de prats d’alta muntanya (a la capçalera de la vall); als boscos inferiors als 1.000 m alt predomina el roure i el castanyer, i entre 1.200-1.800 m les coníferes i fagedes. Els sòls són resultat de l’alteració d’un sòcol cristal·lí i metamòrfic, que determina l’aparició de fonts termals (Banys d’Arles, la Presta, la Menera) i l’abundància de mines (ferro a la vall del riu Ferrer, coure a la Menera i a la Presta, etc), recursos que han estat explotats des de fa segles, encara que el segon, en vies de desaparició des del segle XVIII, ha estat exhaurit.
POBLACIÓ.- Demogràficament la comarca no ha acusat grans variacions des del 1901, i només a mitjan segle XX acusà una petita disminució, de la qual s’havia recuperat plenament a principi de la dècada del 1980. Predominen els municipis inferiors als 1.000 h (només 7 hi són superiors); la població disseminada està en disminució. Cal assenyalar que el 50% dels masovers procedeixen de les altres valls del Ter i del Fluvià, malgrat que les influències i relacions tradicionals vers el sud giraren vers Perpinyà a partir del segle XIX.
ECONOMIA.- Les activitats agràries, en conjunt de caràcter regressiu, només presenten condicions favorables per a l’extensió dels conreus a les terrasses al·luvials de la conca de Ceret, lligats a la producció rossellonesa; mentre que els de regadiu (fruiters: poma i cirera) estan en franca disminució, els de secà, destinats a la vinya, mantenen una certa importància. La ramaderia ha experimentat un notable creixement, concentrada sobretot a l’alt Vallespir, on ha augmentat de forma notable el nombre de pastures, és especialitzada en la producció de carn, tant de boví com de xai (si bé aquest ha perdut part de l’anterior primacia) i, en menor grau, de porcí. La indústria ha estat tradicionalment el sector que ha ocupat la major part de la població activa de la comarca. La hidroelèctrica abasta el consum local, i compta amb 5 centrals i un total de producció mitjana de 15 milions de kWh. L’explotació forestal (castanyer) permet una indústria de la fusta que manté un cert relleu, decantada especialment al sector de la boteria i a la indústria del calçat (espardenyes), a la qual se subordinen els sectors del tèxtil, el cotó, el jute i el sisal. Sant Llorenç de Cerdans és el principal centre productor d’espardenyes de tot França, i exporta els seus productes a les regions del Llenguadoc, Provença, Lió i Bordeus. El sector serveis ha anat assolint una importància creixent, derivada de l’increment del turisme; és especialitzat en les esmentades estacions termals, centres de repós i hostaleria en general, i una estació d’esquí (Forquets) a Prats de Molló.
La comarca és travessada per les principals vies que posen en comunicació la Catalunya Nord amb la resta del Principat: la carretera de Barcelona a Perpinyà pel coll d’Ares, l’autopista i la carretera que travessen el Pertús. La ciutat més poblada és la capital, Ceret, i la segueixen en nombre d’habitants les viles dels Banys d’Arles i Arles. Seguint amunt el curs del Tec, la vila de Prats de Molló és el centre de l’alt Vallespir, i el segon mercat en importància de tota la comarca.
HISTÒRIA.- Bé que hi ha indicis més antics, el poblament és ben documentat d’ençà del neolític, sobretot a través de les descobertes recents d’una cova a Montboló. L’edat del bronze ha deixat alguns vestigis, però és mal coneguda a la comarca. De l’època del pas del bronze al ferro (període hallstàttic) hi ha un jaciment clar, el camp de les Olles de Serrallonga, possiblement testimoni de les invasions dels indoeuropeus. La segona meitat del primer mil·lenni és mal coneguda. El testimoni més concret de la romanització són els edificis termals dels banys d’Arles, d’on procedeixen inscripcions votives de l’època imperial romana. El Vallespir era un antic pagus, històricament molt lligat al Rosselló, i ha format part sempre de la diòcesi d’Elna (i, després, de Perpinyà) i, excepte durant quasi dos segles, que van de la fi del segle X (conquesta de l’alt Rosselló per Oliba Cabreta) al 1172 (incorporació del comtat de Rosselló al de Barcelona), del comtat de Rosselló. Fou precisament arran de la conquesta de l’alt Vallespir per Oliba Cabreta i de la seva incorporació al comtat de Besalú (990) que es constituí el vescomtat de Vallespir, però que incloïa també els Aspres rossellonesos i, fins i tot, un sector de la vall de la Tet; centrat en el castell de Castellnou, fora del Vallespir pròpiament dit, rebé des del 1020 el nom de vescomtat de Castellnou.
El 1111 el comtat de Besalú i tots els seus annexos passaren al comte Ramon Berenguer III de Barcelona; el seu nét, Alfons I el Cast, rebé en herència el comtat de Rosselló, fet que dugué a la reunificació de l’antic comtat de Rosselló en reinstaurar-se (1212) en la persona de Nunyó Sanç I, nebot d’Alfons I; sota el seu govern s’esmenta per primera vegada un veguer de Vallespir, càrrec detingut pel vescomte Guillem (V) de Castellnou. El vescomtat de Castellnou persistí com a jurisdicció feudal fins al primer terç del segle XIV, però amb el temps, la denominació de Vallespir s’estenia a tota la vall del Tec en la sotsvegueria de Vallespir (dependent des d’aleshores del veguer de Rosselló) i en l’ardiaconat de Vallespir; aquest era una dignitat del capítol d’Elna testimoniada des del 1067 i extingida el 1789, i que entre els qui la detingueren (vers el 1330) cal esmentar el francès Pierre Roger, que fou papa amb el nom de Climent VI.
En la consciència popular, el Vallespir continuà limitat a la vall més alta: fins al pont de Ceret, fins a Morellàs, com a màxim fins al Voló. Però l’administració republicana francesa reproduí en el districte de Ceret (1789) l’antiga sotsvegueria de Vallespir, de Prats de Molló a la Marenda, sense Prunet i Bellpuig, però amb la Bastida, el Voló, Vivers i Banyuls dels Aspres.
Dades dels Països Catalans 