(Catalunya, segle X – Còrdova, Andalusia, 1010)
Noble. Fill del vescomte de Barcelona Guitard. Morí a l’expedició a Còrdova, organitzada per Ramon Borrell I de Barcelona per tal d’ajudar al-Mahdi.
Deixà al monestir de Sant Cugat uns grans alous entre el Foix i el Gaià, llegat que originà una llarga lluita entre la seva família i la dels Sant Martí; aquesta lluita provocà més tard un veritable moviment de secessió que esclatà en el regnat de Ramon Berenguer I de Barcelona.
(Catalunya, segle X)
Religiós. Les seves possessions (als comtats de Besalú i de Girona), que compartia amb els seus germans, foren confirmades el 944 per Lluís d’Ultramar amb immunitat judicial, tributària i de policia.
Es tracta, segurament, d’un canonge de Girona (947) que el 957 capitanejà la rebel·lió que bandejà el comte Guifré II de Besalú del seu castell i l’occí mentre fugia.
(Ribagorça ?, segle IX – Catalunya, segle X)
Eclesiàstic. Abat del monestir de Banyoles. Anà a la cort carolíngia dues vegades per obtenir-ne preceptes de Carles el Ximple (916) i de Lluís d’Ultramar (948.
Pretenia la possessió de Rodes, però finalment la cedí a Tassi, fundador del monestir de Sant Pere de Rodes, a canvi d’altres béns.
(Catalunya, segle XVI – París ?, França, segle XVI)
Metge. En 1541 s’establí a París. Fou deixeble del cèlebre Brissot.
És autor, entre d’altres, dels tractats professionals Galeni ars medica, De morbis mulieribus libri duo i Consilia medica.
(Illes Balears, segle XII – vers 1229)
Darrer valí independent de Mallorca (1208-29).
Resistí inútilment a la conquesta catalana dirigida per Jaume I de Catalunya, i, fet presoner, morí a causa de les tortures sofertes.
(País Valencià, segle XIII)
Noble àrab. Conegut a les cròniques cristianes per moro Seit o Zayd. Reconegué la superior autoritat del califa almohade, però quan Jaume I de Catalunya inicià la conquesta de les terres valencianes, Abu Sa’ïd s’afanyà a declarar-se tributari seu (1226).
Vers 1229 el murcià Ibn Hud li prengué Dénia, Xàtiva, Alzira i Bairén, i el 24 de gener de 1229 Zayyan ibn Mardanis l’expulsà de la ciutat de València.
Mitjançant tractats signats el 1229, 1232 i 1236, Abu Sa’id refugiat a Sogorb, s’acollí a la protecció de Jaume I, a qui acabà cedint tots els castells i rendes que encara li restaven a la zona septentrional del regne de València.
(Aragó ?, segle XI – 1081)
Rei de la taifa de Saragossa (1046-81). Fill de Sulaymän, dels Banu Had. Menà una política d’expansió territorial que el portà a emparar-se de Tortosa (1059), Lleida i Dénia (1076).
Les tropes castellanes de Ferran I l’ajudaren a frenar la reconquesta aragonesa a Graus, on vencé Ramir I d’Aragó i li donà mort (1063). Recuperà Barbastre (1065), que era en mans d’Ermengol III d’Urgell, que morí en la lluita.
Tingué desavinences amb el seu germà Yüsuf al-Muzaffar, senyor de Lleida, que el portaren a lluitar contra Mugahid, rei de Dénia i de les Balears.
Construí l’alcàsser de Saragossa, s’envoltà d’una cort erudita i cultivà la filosofia, les matemàtiques i l’astronomia.
(Illes Balears, segle XIII)
Cadí de Menorca. Restà com a sobirà de l’illa en esfondrar-se el poder almohade.
En reprendre Jaume I de Catalunya la campanya de Mallorca, aconseguí que Menorca no fos conquerida signant el tractat de cap de Pera (1232), per mitjà del qual l’illa restava dins la influència catalana.
Fou destronat el 1234 per Abu ‘Utman Sa’Id ibn Hakam (Illes Balears, segle XIII) Noble que intervingué en la negociació del tractat de cap de Pera (1232). El seu fill i successor fou:
Abü ‘Umar ibn Hakam ibn Sa’ïd (Illes Balears, segle XIII) Noble. Quan l’illa de Menorca fou conquerida per Alfons II de Catalunya (1287), obtingué permís per a traslladar-se a Ceuta amb la seva família.
(Àfrica, segle XIII – 1277)
Califa de Tunis (1249-77). El 1256 o 1257 signà un tractat amb Jaume I de Catalunya, que reglamentà la presència comercial, militar i eclesiàstica catalana a Tunis i a la vegada que assegurà la neutralitat del rei català respecte a les pretensions del germà del califa, establert primer a Granada i després als regnes de Jaume I, sobre el tron tunisenc. Successives donacions monetàries d’al-Mustansir mantingueren aquesta neutralitat.
Un nou tractat fou signat el 1271 entre els dos sobirans, després de la croada organitzada per Lluís IX de França contra Tunis, en la qual morí el rei francés (1270). El fracàs d’aquesta expedició militar fou degut en part a la neutralitat de l’emperador d’Alemanya, del rei de Castella i, sobretot, del rei de Catalunya.
(Riudecanyes, Baix Camp, 16 novembre 1824 – Barcelona, 12 abril 1877)
Pianista, compositor i mestre de cant. Professor de la Societat Filharmònica de Barcelona fins al 1844.
Després es traslladà a Nova York. Es casà amb la cantant d’òpera italiana Elena d’Angri.
Formà alguns cantants de fama, com la soprano anglesa Zaré Thalberg i la cantant italiana Carmelina Poch.
