(Tarragona, 1880 – Eastbourne, Anglaterra, 1908)
Compositor. Havia guanyat una càtedra de música a Eastbourne.
És autor d’una Misa solemne, d’una Obertura per a orquestra i de diverses composicions per a instruments de corda.
(Plassenburg, Alemanya, 1493 – València, 1525)
Noble al servei de la casa d’Àustria. Formava part del seguici de Carles I de Catalunya i es casà a Barcelona l’any 1519 amb Germana de Foix, vídua del rei Ferran II de Catalunya (1519), per l’interès que Carles I tenia d’aconseguir la influència de Germana de Foix en la seva elecció com a emperador d’Alemanya.
Després d’assistir a la coronació imperial de Carles V a Aquisgrà, el 1523 fou nomenat capità general del regne de València i lloctinent de la seva muller, que n’era lloctinent general.
Pseudònim de l’escriptor català Cristòfor de Domènech i Vilanova (1879-1927).
(Barcelona, segle XIX)
Dirigent obrerista. Organitzador de les associacions obreres catalanes del ram tèxtil després de la revolució del 1868.
Presidí la Federació de les Tres Classes de Vapor (1872). Col·laborà en la revista “El Obrero”.
Religiós caputxí català, conegut per Estanislau de Reus (1855-1918).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1876 – 1950)
Mestre de capella i compositor.
Autor de diverses obres corals i de música religiosa, escriví El Penedès, Folklore dels balls, danses i comparses populars (1926).
(Amsterdam, Holanda, 1807 – Barcelona, 1867)
Enginyer. S’exilià a Barcelona el 1835.
Establert poc temps després a Mallorca, intentà diverses explotacions mineres, introduí els molins de vent per a fer pujar aigua i dirigí la dessecació del prat de Sant Jordi (1846-49). Es relacionà amb els intel·lectuals mallorquins liberals i fou membre actiu de l’Ateneu Balear.
És autor de Reseña geognóstica de la isla de Mallorca (1852) i Ensayo de una descripción geológica de la isla de Mallorca (1867).
(Perpinyà, 1755 – Tolosa, Llenguadoc, 1838)
(o Melcior de Margarit) Escriptor. Darrer marquès d’Aguilar, baró de Mosset i intitulat comte de Montagut. Fill de Pere-Francesc de Bou i Pujol, que fou primer mere president de Perpinyà (1790).
Participà en la Revolució Francesa, però s’hagué d’exiliar a Barcelona al final del 1790. Es destacà entre els emigrats polítics, amb la seva muller, Joana de Bruyères, introductora del vals a Barcelona (1791).
Fou membre de la societat de ciències de Montpeller, de l’acadèmia de bones lletres de Tolosa i mantenidor dels jocs florals de la mateixa ciutat.
Autor de poesies neoclàssiques en francès i d’una traducció de poesies de Lope de Vega.
(Pau, Bearn, França, 2 gener 1874 – Barcelona, 11 agost 1936)
Escriptor i periodista en llengua castellana.
Els seus articles, precisos i sentenciosos, foren seleccionats a Palabras al viento (1952). Entre altres novel·les, escriví El sabor del pecado i Los nietos de Danton (1934).
Fou assassinat a l’inici de la guerra civil.
(Viviers, Llenguadoc, 20 desembre 1859 – Bordeus, França, 1 gener 1926)
Arqueòleg i historiador. Arxiver (1889) de la Gironda, fou membre corresponent a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l’Institut d’Estudis Catalans.
Publicà treballs sobre l’art, la història i les institucions d’Occitània i dels Països Catalans. Són remarcables l’Étude sur la condition des populations rurales du Roussillon ay Moyen Âge (1891), L’art religieux du Roussillon, traduït al català per Jaume Massó i Torrents (Barcelona, 1901), La coutume d’Andorre (1904), etc.
