(València, 8 juny 1878 – Barcelona, 1952)
Militar i publicista. El 1913 actuà a Menorca com a delegat de l’exèrcit en el consell local de Maó dels boy scouts. Presidí l’Ateneu de Maó (1931-36). Es retirà amb el grau de coronel.
Publicà diverses monografies d’història de Menorca, com El desastre de 1798 (1922).
(Palma de Mallorca, 15 gener 1810 – Barcelona, 16 juny 1888)
Militar. Es distingí en la Primera Guerra Carlina, al País Basc. Posteriorment col·laborà amb O’Donnell i s’uní en la revolta contra Espartero (1843). Fou diputat per Mallorca (1843) i senador (1853).
Ocupà la capitania general de Burgos, de les Balears (1847-54), Puerto Rico, Aragó i Catalunya (1863-64 i 1865-66). Després de la Revolució de setembre de 1868 fou president de la secció de guerra i de marina del Consell d’Estat, fins al 1872.
Fou el primer marquès de la Sénia.
Fou el pare de Nicolau i de Josep Cotoner i Allendesalazar.
(Barcelona, segle XIX)
Genealogista. Col·laborà a la revista “La Ilustración Barcelonesa” (1858).
Publicà Tratado completo de la ciencia del blasón (1856), amb dades interessants sobre ordes nobiliaris i genealogia de les famílies catalanes.
(Barcelona, 1904 – 1965)
Pintor. Conreà una temàtica social relacionada amb el món del treball, les prostitutes i els indigents.
Ideològicament, la seva pintura de volums escultòrics fou semblant a la de Joan Sandalinas, però estilísticament vinculada al neorealisme.
(Figueres, Alt Empordà, 1865 – 1926)
Periodista i escriptor. Fou redactor de “La Publicidad” de Barcelona.
Treballant en col·laboració amb Josep Maria Jordà, traduí al castellà un gran nombre d’obres de teatre.
Veure> Llucià Gallissà i Costa (humanista, bibliotecari i erudit català, 1731-1810).
(Flaçà, Gironès, 1806 – Tortosa, Baix Ebre, 1894)
Jesuïta. Fou rector del noviciat de Veruela (Aragó), del Col·legi Màxim de Tortosa i del seminari de Barcelona.
Assistí com a teòleg al Concili Vaticà.
(Solsona, Solsonès, 1749 – Castellnou de Seana, Pla d’Urgell, 1806)
Eclesiàstic i erudit. Escriví algunes obres religioses, així com una història de Catalunya, treballs que restaren inèdits.
El 1959 foren editades les seves Memorias de la ciudad de Solsona y de su iglesia.
Antoni Costa (Catalunya, segle XVII) Historiador. Era castlà de Corbins, Bellestar i Pallerols. Escriví Vida de Numa Pompilio, segundo rey de los romanos (1767), traducció de l’obra de Plutarc, amb anotacions, i Genealogía de la casa de Rocabertí, inèdita.
Guillem Costa (Catalunya, segle XIII – segle XIV) Frare dominicà. Fou prior del convent de Barcelona. El 1328 fou ambaixador d’Alfons III el Benigne a Sicília, tractant de deturar l’acostament d’aquest reialme a Esteve de Baviera, el qual obtingué, tanmateix, la mà d’Isabel, filla del rei Frederic III de Sicília.
Marià Costa (Catalunya, segle XIX – 1857) Teòleg. Ensenyà al seminari de Barcelona. Publicà diverses obres de caràcter religiós i filosòfic.
Ramon Costa (Barcelona, 1640 – 1703) Teòleg i predicador. Frare dominicà. Fou catedràtic de la Universitat de Barcelona, prior del convent de Santa Caterina, també a la capital, i finalment provincial de l’orde. És autor de diversos escrits i excel·lí com a orador sagrat.
(Catalunya, segle XVII)
Eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Lleida.
És autor de les obres Discursos astrológicos de un cometa, De potestate regia et pontificia i De officio cancellarii Studiorum Generalium Academiae (1680).
