(Castella, segle XV)
Frare dominicà. El 1484 fou nomenat inquisidor de Barcelona per Tomás de Torquemada, juntament amb Guillem Caselles.
Trobaren l’oposició del Consell de Cent de Barcelona, que no volia la introducció de la inquisició castellana; després de moltes gestions Franco fou destituït a mitjan 1486.
(Catalunya, segle XIV – Barcelona, segle XV)
Funcionari del Consell municipal de Barcelona. Fou un dels redactors del Manual de novells ardits o Dietari de l’antic Consell barceloní.
(Catalunya, segle XVIII – 1802)
Pintor. Fou pensionat a Roma. Dirigí l’Escola de Belles Arts de Còrdova.
El 1779 fou nomenat director honorari de la de Barcelona.
Francesc (Catalunya, segle XIV) Poeta. Se’n conserva una dansa al Cançoneret de Ripoll. És de caràcter amorós i una mica abstrusa de conceptes.
Francesc (Grècia, segle XIV) Prelat i religiós franciscà. Fou arquebisbe de Neopàtria (1369-76) i, a diferència dels seus predecessors, hi residí. El 1372 actuà en nom del papa Gregori XI prop del rei Lluís d’Hongria, per demanar-li ajut contra l’amenaça turca que pesava sobre Grècia. L’arquebisbe havia convençut el pontífex de la necessitat de promoure en aquelles terres una aliança general dels prínceps cristians.
Francesc (Barcelona, segle XV) Cronista de qui hom no coneix res més que la seva obra Llibre de les nobleses dels reis. Potser fou un eclesiàstic relacionat amb la seu de Barcelona.
Francesc, Miquel (Catalunya, segle XVIII) Filòsof tomista i dominicà. Mantingué fermament la tradició filosòfica del seu orde. Atacà la física moderna, en un intent d’evitar-ne la introducció a Catalunya. És autor de Philosophia scholastica quattuor partibus (Barcelona, 1762).
(Barcelona, segle XIX)
Dirigent obrer. Fou un dels tres que acompanyaren Ildefons Cerdà a Madrid, juntament amb alguns representants de la diputació de Barcelona, per presentar al general Espartero les reivindicacions dels obrers catalans.
(Catalunya ?, segle IX)
Personatge. Apareix amb el títol de vescomte de Barcelona en temps de Guifré I el Pilós.
No ha estat establerta cap relació entre ell i Ermemir, del qual sembla davallar la nissaga vescomtal de Barcelona.
(Barcelona, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)
Jesuïta. A l’expulsió de la Companyia de Jesús, emigrà a Itàlia, on exercí l’ensenyament.
Publicà algunes obres teològiques.
(Tolosa, Llenguadoc, 1864 – París, França, 1929)
Hispanista. Fundà i dirigí la “Revue Hispanique” (1894-1933), on publicà la majoria dels seus treballs d’investigació, com la reedició de la versió francesa de la Disputa de l’ase, d’Anselm Turmeda (1911) i d’Els mestres de València, de Gaspar Guerau de Montmajor (1915). També és autor d’un Abrégé de grammaire catalane (1902).
Estudià les antigues traduccions catalanes de la Bíblia i en projectà l’edició, que restà limitada a alguns fragments.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 14 juliol 1835 – Barcelona, 23 novembre 1884)
Violinista. Fou un dels grans concertistes del seu temps.
Exercí el càrrec de director del Teatro Real, de Madrid.
Fortuny (Catalunya, segle X – Lleida ?, segle X) Prevere. Jutge de tots els cristians de la regió de Lleida, sota el domini del visir Zamega. El 987 definí el plet entre els homes d’Aguinaliu i de Jusseu, al terme de Benavarri.
Fortuny (Catalunya, segle XI – segle XII) Magnat. Era padrastre de Bernat Amat de Claramunt, pel seu matrimoni amb Beatriu, vídua de Deudonat de Claramunt. El 1119, vist el fracàs del seu fillastre en la repoblació de Tamarit, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona transferí els castells de Tamarit i Cubelles a ell i a la seva muller.
