(València, segle XIX – 21 juliol 1854)
Gravador. És autor d’obres estimables, especialment de tema religiós.
Blasco i Soler, Teodor
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Biografies
Blasco i Pastor, Arcadi Miquel
(Mutxamel, Alacantí, 17 gener 1928 – Majadahonda, Madrid, 15 març 2013)
Pintor, ceramista i dibuixant. Després d’estudiar a l’escola de San Fernando de Madrid i a Roma, on fou Influït per Massimo Campigli, s’especialitzà en ceràmica (n’aprengué la tècnica en tallers artesans de Conca i Triana) i en la confecció de vidrieres, mosaics, baixos relleus i vitralls (catedral de Tànger).
Són molt característics els seus plafons a base de formes orgàniques. Bon coneixedor de la ceràmica popular, s’ha preocupat per la recuperació de les tècniques tradicionals.
Ha participat en moltes exposicions individuals i col·lectives i hi ha obres seves als museus de Tòquio, Nova York, San Francisco, Madrid, etc.
Blasco i Moreno, Rafael
(Oriola, Baix Segura, 3 agost 1836 – Castelló de la Plana, 22 juny 1884)
Escriptor i polític. Afiliat al partit liberal, en triomfar la revolució del 1868, fou nomenat secretari de la Junta revolucionària i de l’ajuntament de València.
Es dedicà més tard a la literatura (autor de la novel·la Dos artistas), al teatre (De un tiro dos pájaros, La tentación, Por tejados y azoteas) i nombrosos poemes, articles i contes. És autor també de l’obra erudita Sobre las inscripciones romanas encontradas en València.
També escriví en llengua catalana.
Blasco i Medina, Francesc Xavier
(València, 1857 – juny 1925)
Pianista, compositor i professor de música. Exercí a Alacant (1874) i a València (1891). Fundà una acadèmia de piano i dirigí, entre d’altres, l’orquestra de la Societat de Concerts.
És autor de Prontuario de instrumentación, d’un bon nombre de sarsueles i de diverses obres de música simfònica, coral, de cambra i de piano.
Blasco i Laguna, Ricard
(València, 30 abril 1921 – Madrid, 8 febrer 1994)
Escriptor i cineasta. Es donà a conèixer com a poeta i, durant uns quants anys, animà la revista literària “Corcel”, a València.
En castellà va publicar llibres de poemes (Altea, 1953) i estudis sobre el segle XIX (Los albores de la España fernandina, 1969) i sobre Josep M. Bonilla. Del 1937 daten les proses poètiques d’Elegia a un mort.
Va ser director i guionista cinematogràfic on es dedicà als gèneres de caràcter popular: La duquesa de Benamejí, De mujer a mujer, Gloria Mairena, Lola la Piconera, etc; i de programes de televisió.
Posteriorment va publicar treballs d’història: El valencianisme cultural durant la guerra civil 1936-39, Poesia política valenciana 1802-1938 (1979) i Introducció a la història del cinema valencià (1981), La premsa al País Valencià (1983) i La insolent sàtira antiga (1985).
Blasco i Jorro, Màxim Antoni
(Callosa d’en Sarrià, Marina Baixa, vers 1775 – Alacant, 1804)
Catedràtic. Estudià medicina a la Universitat de València.
Compongué un compendi de matèria mèdica perquè servís de text als estudiants, Speciment materia medicae in gratiam praxim inchoantium (València, 1779).
D’ençà del 1784 ocupà diverses càtedres a la facultat de medicina d’aquella universitat.
Blasco i Ibáñez, Vicent
(València, 29 gener 1867 – Menton, Provença, França, 28 gener 1928)
Escriptor i polític. Republicà aferrissat, pròxim inicialment a Francesc Pi i Margall se n’anà separant i creà el seu propi partit, La Unió Republicana, popularment coneguda per blasquisme, que el portà a ser diputat en diverses legislatures. Fundà a València el diari “El Pueblo” (1894), des d’on atacà implacablement els governs de la Restauració, fet que li valgué empresonaments i un curt exili. Abandonà la política el 1908.
Vinculat breument a la Renaixença valenciana per influència de Constantí Llombart, a partir de 1887 publicà només en castellà: Arroz y tartana (1894), La barraca (1898), Entre naranjos (1900), Cañas y barro (1902). Més endavant va escriure novel·les de crítica social (La catedral, 1903, La bodega, 1905).
La producció posterior derivà cap a un cert psicologisme, amb tocs pintorescos al principi i marcadament cosmopolites després, i llibres històrics i de viatges. D’aquesta època cal remarcar Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que li obrí el mercat nord-americà i fou portada al cinema, Sangre y arena (1908), El paraíso de las mujeres (1922), El papa del mar (1925), La vuelta al mundo de un novelista (1925), etc.
A València havia creat les editorials Sempere i Prometeo, que feren una notable tasca de divulgació cultural.
Fou el pare de Sigfrid Blasco-Ibáñez i Blasco.
Blasco i Garcia, Vicent
(Torrella, Costera, 13 març 1735 – València, 16 abril 1813)
Teòleg i erudit. El 1750 es doctorà en teologia. Fou mestre (1753) de Montesa i catedràtic de filosofia i teologia de la Universitat de València (1763-67), hi introduí la filosofia moderna. Passà a la cort, on fou nomenat mestre de l’infant Francesc Xavier (1768-80).
Obtinguda una canongia a València, hi tornà. Rector de la Universitat de València (1784-87), va aconseguir el restabliment del patrimoni (suspès el 1774) i un nou pla d’estudis. Fou nomenat rector perpetu.
Amb la invasió napoleònica fou nomenat president de la Junta de Defensa de València (1811); continuà la seva tasca universitària durant l’ocupació francesa. Donà a la Universitat la seva biblioteca particular.
Tingué cura de l’edició de l’obra poètica (1761) i de De los nombres de Cristo (1770) de Luis de León i d’una part de les Historias de Juan de Mariana.
Blasco, Francesc
(Russafa, València, segle XIX – València, 5 març 1864)
Gravador a l’acer. Fou mestre de gravat a l’Acadèmia de Sant Carles i autor d’obres remarcables.
Blanxard i Camps, Josep
(Berga, Berguedà, 1815 – Barcelona, 1885)
Escriptor i polític. Publicà en castellà un drama i un recull poètic.
Fou alcalde de Berga, secretari de la universitat barcelonina i membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1856) i de la Societat Arqueològica Tarraconense (1878).
