Veure> Melcior de Tivissa (missioner caputxí català, 1848-1920).
(Felanitx, Mallorca, 24 març 1926 – Madrid, 17 agost 2023)
Ciclista. Malgrat esporàdiques aparicions en curses de carretera, la seva especialitat fou la pista, on assolí els títols mundials en mig fons professional darrera moto: 1955, 1959, 1960, 1962, 1964 i 1965. També fou subcampió mundial els anys 1956 i 1958.
Retirat de la competició el 1966, fou entrenador i seleccionador dels corredors espanyols de pista el 1971.
(València, 1518/20 – 1583)
Escriptor i editor. Va recollir narracions molt breus de caràcter popular en Sobremesa y alivio de caminantes (1563) i El Patrañuelo (1567). En teatre tradueix Plaute en prosa i el fa assequible al públic popular. En la Tragicomedia llamada Filomena, que adapta o refon, desplega tota l’acció davant l’espectador amb variacions de localització i així s’aparta dels cànons clàssics i s’anticipa a Lope de Vega.
Quasi tota la seva obra pertany a la literatura castellana, ja que Timoneda, fill d’un assaonador d’Alcanyís, considerava que la seva llengua natural era la valenciana, però escrivia en castellà, segurament per raons comercials; usà el valencià només en alguna narració dels llibres esmentats i en dos actes sacramentals titulats El castell d’Emmaús i L’Església militant, que juntament amb quatre d’escrits en castellà formen els dos volums titulats Ternarios sacramentales.
El castell d’Emmaús s’inspira en el Paso de las Aceitunas de Lope de Rueda, en l’Evangeli segons sant Lluc i ben probablement en algun tractat de teologia; en L’Església militant hi intervenen Felip II i el papa Gregori XIII; l’Església s’hi conhorta de les persecucions que sofreix en diversos països amb la fidelitat de València; hi és al·ludit falaguerament sant Joan de Ribera, que volia per a València un teatre religiós teològicament combatiu, i no tradicional i sentimental com era el dels misteris.
Dúctil i acomodatici, va acceptar l’encàrrec que li havia fet Ribera i, castellanitzant primerenc, va temptejar la introducció de l’idioma del país per tal d’aprofitar la tradició dels misteris.
Obres de la Contrareforma no eren adients amb l’esperit del país, que no va trigar a reprendre la tradició, més aviat folklòrica, dels misteris, la qual ha arribat als nostres dies.
(San Esteban de Pravia, Astúries, 30 novembre 1875 – València, 27 novembre 1947)
Periodista i escriptor. Fill de Joaquim Josep Thous i Orts. De família valenciana, residí des de petit a València, on fundà la revista “El Gladiador” i col·laborà a “El Criterio” i “El Palleter”, que editava el seu oncle, Gaspar Thous i Orts. Treballà després a “El Correo Valenciano” i “El Correo” (1899-1910).
Fundà i dirigí la revista literària “El Guante Blanco” (1912-18) i el setmanari taurí “El Sobaquillo”. Dirigí “La Correspondencia de Valencia”, feta òrgan de la Unió Valencianista, partit pel qual fou candidat a distintes eleccions municipals.
Per al teatre escriví comèdies i sarsueles: De Carcaixent i dolces (1896), Portfolio de Valencia (1898), Moros y cristianos, La escala de Jacob, A la vora del riu, mare, Ama, hi ha foc?, Foc en l’era, L’últim lleó, El dragó del Patriarca, El rei de les auques i La cua de la rabosa.
Escriví les lletres -catalana i castellana- per a l’himne de l’Exposició Regional Valenciana, i la del pas doble El faller, amb música de Josep Serrano. Publicà poemes en diverses revistes i obtingué la flor natural als jocs florals de València (1901). Promogué i dirigí durant la Segona República un museu etnogràfic a València, desaparegut després.
(Benidorm, Marina Baixa, 1839 – València, 1893)
Militar i periodista. Prengué part en la Tercera Guerra Carlina, que acabà amb el grau de coronel, i col·laborà en les empreses periodístiques del seu germà Gaspar i en d’altres, també tradicionalistes.
Participà en la fundació d’“El Palleter” de València (1882-90) i dirigí “La Vanguardia” (1887).
Fou el pare de Maximilià Thous i Orts.
(Benidorm, Marina Baixa, 17 juliol 1836 – Isla de los Negros, Filipines, 14 octubre 1891)
Escriptor i polític. Advocat, es traslladà a Madrid, on es dedicà al periodisme; fundà la revista literària “El Pensamiento” de Madrid i el periòdic satíric “El Fuelle”. El 1872 s’incorporà a l’exèrcit carlí i ocupà diversos càrrecs, com el de governador, nominal, de Castelló de la Plana.
Acabada la guerra, tornà a València i formà part de la redacció de “La Unión Católica” i dirigí “La Señera”, “El Almogávar” i “El Zuavo”. Fundà, amb el seu germà Joaquim Josep, el periòdic satíric de tendència carlina “El Palleter” (1882), que aconseguí una gran popularitat, i el 1886 publicà una novel·la amb el mateix títol.
És autor també de poesies catalanes i de diverses obres teatrals en castellà.
(València, 24 novembre 1900 – 25 octubre 1957)
Escriptor i polític. Milità en el valencianisme. Fou el promotor de les “Taules de poesia” i director de l’Editorial Valenciana.
La seva poesia, digna i renovadora dins el context valència, es publicà tardanament: Primer recull de versos (1949) i Tabac i esqueix (1953).
(València, 1566 – 1648)
Frare carmelità. Era doctor en teologia. Fou prior de diversos convent i provincial de l’orde. Destacà com a predicador.
És autor de sermons remarcables.
(País Valencià, segle XIV – 1374)
Noble. Fou comanador d’Onda, Castellfabib i Peníscola, i fou nomenat mestre de Montesa el 13 de novembre de 1327.
En temps de Pere III el Cerimoniós fou un dels més valents capitans, i un dels més addictes al rei en les lluites contra els unionistes, els quals va derrotar a Albocàsser. També contribuí a la gran victòria de Mislata.
(Palma de Mallorca, 7 desembre 1896 – 4 maig 1966)
Músic i compositor. Inicià els seus estudis a Palma i els completà a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, amb Eusebi Daniel i Domènec Mas i Serracant. L’any 1914, de retorn a Palma, actuà com a organista de la catedral i inicià la seva carrera de concertista.
Fundà l’Associació Bach, el Comitè Pro Chopin de Mallorca i organitzà el Festival Chopin a la cartoixa de Valldemossa. Edità la publicació “Philarmonía”. L’any 1932 fundà la Capella Clàssica, agrupació coral per a veus mixtes d’extraordinària qualitat. Alguns dels seus membres més destacats formaren el Cor Hispànic de Mallorca i han actuat a diferents països d’Hispanoamèrica, EUA i el Canadà.
Escriví les obres corals Dépticos, Villancicos españoles para un Nacimiento blanco, Cantata de Santa María, Cuna triste, El mosquito i Tres canciones toreras populares, la col·lecció de 24 cançons Homenaje a Juan Ramón y Zenobia, Canticum de Archa Noe, Campanas sobre el mar i Partita super Salve Regina.
És autor d’obres per a veu i orgue i per a veu i piano, i compongué Mensaje a Falla, per a piano, i Rosetón, dotze peces per a orgue. Publicà Manual de Falla en la isla (1947). Falla dedicà a la Capella Clàssica la seva obra Balada de Mallorca, sobre temes de Chopin.
La producció de Thomàs, d’una gran força expressiva, té un llenguatge harmònic complex i un gran domini de la tècnica coral.
Dades dels Països Catalans 