(Pontellà, Rosselló, 14 març 1950 – )
Intèrpret i autor de cançons. Integrat al grup Guillem de Cabestany el 1970, fou el màxim exponent de la Nova Cançó a la Catalunya Nord, on ha cantat gairebé per tots els pobles.
Ha enregistrat els discs Près d’aquest país sóc (1973), amb textos de Joan Amade i Jordi Pere Cerdà, i A la recerca d’una terra (1976), amb lletra i música pròpies.
Figueres (València ?, segle XIV – segle XV) Poeta. Hom li atribueix la composició de tres poemes amorosos i un de caràcter religiós recollits als cançoners Vega-Aguiló i de París.
Figueres (Catalunya, segle XVIII) Religiós jesuïta. El 1635 publicà una Suma espiritual.
Francesc Figueres (Barcelona, segle XVII) Frare franciscà. El 1651 publicà una Apologia de l’orde de Sant Francesc.
Nicolau Josep Figueres (Sueca, Ribera Baixa, 1594 – València, 1670) Frare dominicà. Residí al convent de Sant Domènec de València, on hi prengué l’hàbit el 1610. Fou bon hebraista. Publicà, en llatí i en castellà, diverses obres religioses.
(Alacant, 13 desembre 1880 – 21 març 1960)
Historiador i erudit. Malgrat que a disset anys perdé la vista del tot, publicà nombrosos treballs sobre arqueologia i història de la ciutat d’Alacant i les comarques veïnes i dirigí excavacions a l’Albufereta, al tossal de Manises i a l’illeta del Campello: Excavaciones en la isla del Campello, Alicante, 1931-33 (1934), La isleta del Campello del litoral de Alicante (1950), La necrópolis ibérico-púnica de Alicante. Los ajuares (1956).
Dirigí el volum de la Provincia de Alicante de la Geografía general del Reino de Valencia (vers el 1914), i treballà sobre temes històrics diversos: El nuevo escudo de la ciudad de Alicante (1944), Alicante bajo los reyes de Castilla (1952), Historia del turrón y prioridad de los de Jijona y Alicante (1955), La imprenta en Alicante en el siglo XVIII (1957), El consulado marítimo y terrestre de Alicante y pueblos del obispado de Orihuela (1957), Compendio histórico de Alicante (1957), Bibliografía arqueológica de la provincia de Alicante (1958), Los antiguos gremios de la ciudad de Alicante (1958), Dos mil años atrás. Las ciudades, el puerto y la necrópolis de la Albufereta (1959), i Resumen histórico de la ciudad de Alicante, per a alumnes de primer ensenyament (1963).
(Almeria, Andalusia, 21 maig 1786 – Granada, Andalusia, 10 febrer 1858)
Militar. Primer marquès de la Constància i primer vescomte de Casa Figueras. Participà en la Guerra del Francès.
Cap de l’estat major dels exèrcits del Nord i de Catalunya durant la primera guerra carlina (1833-40), i senador per les Balears, València i Sevilla.
(Llucmajor, Mallorca, 23 desembre 1772 – Palma de Mallorca, 16 març 1847)
Frare franciscà exclaustrat.
L’any 1840 publicà a l’illa un Diccionari mallorquí-castellà i el primer que s’ha donat a llum, que inclou un recull d’adagis mallorquins, i un interessant Diccionaret de vàrios termes mallorquins antiquats o que ja no se usen, compost per N. Per a entendre el cèlebre poeta llemosí Ausiàs March.
(Palma de Mallorca, 1669 – 1747)
Eclesiàstic. Canonge de la seu de Mallorca. Fill del mercader Antoni Figuera i Dameto.
Heretà una important fortuna, que li permeté de subvencionar la sumptuosa capella i el retaule de Sant Antoni de Pàdua (1715-20), l’altar de Sant Martí i les reixes del portal des Mirador (1734) de la seu mallorquina.
Fou rector de la Universitat Lul·liana (1745).
(Olocau de Carraixet, Camp de Túria, 1623 – País Valencià, 1670)
Escriptor. Senyor de Saranyana, cavaller de Montesa i batlle de Morella.
És autor d’una Miscelánea sacra de varios poemas (1658), d’una paràfrasi en castellà de la biografia de sant Antoni Abat del patriarca Atanasi (El sol de Oriente…, 1665) i d’una Vida de san Jorge (publicada el 1738), i deixà inèdita una història del santuari de la Balma.
Algunes poesies seves figuren en edicions coetànies.
(Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca, segle XIV)
Argenter. Fongué una campana destinada a convocat el sometent a Palma de Mallorca.
N’era jurat municipal el 1389.
(Tuïr, Rosselló, 1845 – Perpinyà, 1943)
Escriptor popular. Pseudònim d’Esteve Canal, que signava també amb el nom d’Estenenot.
Autor de poemes, contes i monòlegs, que publicaren les revistes rosselloneses, en particular el “Journal Illustré des Pyrénées Orientales” i “La Veu del Canigó”.
Animà també grups folklòrics.
(Catalunya, segle XVIII)
Poeta. La seva obra té una intenció purament religiosa.
