(Palma de Mallorca, 1907 – 1988)
Sindicalista i polític. Membre de les Joventuts Socialistes i dirigent del Sindicat Metal·lúrgic Balear, fou secretari general de la UGT de Balears (1933-35).
Partidari de Largo Caballero, presidí la federació provincial de les Joventuts Socialistes de Mallorca (1935-36) i el comitè d’enllaç amb les Joventuts Comunistes (1935).
Al començament de la guerra civil fou tancat a la presó, fins que cap el 1948 emigrà a Veneçuela.
(València, 1878 – 1937)
Erudit. Fou arxiver a Tarragona i a València i secretari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on dirigí la revista “Archivo de Arte Valenciano”.
Col·laborà assíduament al “Diario de Valencia” i publicà treballs sobre la inquisició i sobre qüestions artístiques i literàries, com El cervantismo en Valencia (1924).
(Alcoi, Alcoià, 6 març 1927 – València, 13 febrer 2020)
Autor teatral. És autor de La barca de Caronte, El cubil (premis València 1962 i 1968, respectivament), Barracó 62 (1963), ¡Grita, Galileo! (1970), El tótem en la arena, No hagas morir al inocente (1971) i altres obres, de problemàtica moral, religiosa o pseudo-social, i de dos espectacles de tema històric valencià (Borja, duque de Gandia i Virgen de locos).
(Vila-real, Plana Baixa, 1717 – Calataiud, Aragó, 1773)
Religiós mercenari. Tingué alts càrrecs dins l’orde, on arribà a ésser general.
És autor d’unes Cartas pastorales i d’un estudi crític sobre l’oratòria sagrada de l’època.
(Alcoi, Alcoià, 1 abril 1904 – València, 4 juliol 1994)
Poeta en castellà. Estudià dret i filosofia i lletres a València. Redactor de “Hora de España”, s’exilià a Mèxic, després de la guerra civil (1939-47).
Inicià la seva obra amb una col·lecció de sonets, Misteriosa presencia (1936), Candente horror (1936) i Son nombres ignorados (1939) tracten sobre l’experiència de la guerra.
Amb un lirisme estètic i sensual d’arrel mediterrània escriví Las ilusiones con los poemas del convaleciente (1945), Concertar es amor (1951), Concierto en mi menor (1964), La trama inexplicable (1968).
Autor també de Valentín (1974), homenatge en prosa a Shakespeare, i la narració Los arcángeles (1981). El 1972 es publicà l’antologia dels seus poemes, Fuentes de la constancia, el 1982 la seva Obra poética completa i entre 1982 i 1984, la seva Obra completa en prosa.
Francesc Gil (Canals, Costera, segle XVI – València, 1606) Gramàtic. Mestre de gramàtica de l’estudi general de València (1581-1604). És autor d’un col·loqui teatral en vers llatí i castellà, representat a l’estudi general el 1585.
Joan Tomàs Gil (Alacant, 1705 – País Valencià, segle XVIII) Frare de l’orde de Predicadors. És autor de biografies de santa Caterina de Ricci i de sant Vicent Ferrer, entre d’altres escrits.
Joaquim Gil (València, 1767 – després 1827) Músic. Actuà com a tenor de la catedral de Sogorb a partir del 1787 i fou nomenat catedràtic de cant pla del seminari de València. Escriví el tractat Breve introducción del canto llano (1828).
Josep Gil (València, 1759 – Montcada de l’Horta, Horta, 1828) Escultor. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. La major part de les seves obres foren de caràcter religiós i funerari. Fou el pare de Josep Gil i Nadales.
Pere Gil (País Valencià, segle XVI) Metge i filòsof. Era doctor en filosofia i en medicina. Fou catedràtic de la Universitat de València. El 1554 publicà les seves Instituciones dialecticae.
(València, 1577 – 1654)
Metge. Fou professor d’aforismes a la Universitat de València, i publicà Aforismos y pronósticos.
Felip IV de Catalunya el nomenà metge de cambra, però no arribà mai a traslladar-se a la cort.
Escriví Relación y discurso de la esencia, preservación y curación de las enfermedades pestilentes que hubo en la muy noble y leal ciudad de Valencia en 1647.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Roma ?, Itàlia, 1465)
Religiós dominicà. Fou lector de la seu de Tortosa. Destacat promotor de la reforma del seu orde, el 1440 fou vicari del mestre general per a tots els convents reformats. Fou també provincial (1441-50).
El 1455 es traslladà a Roma i fou nomenat mestre del Sacre Palau per Nicolau V.
Escriví, entre altres obres, Epistola per modum tractatus ad Alphonsum, Aragoniae regem, de conceptione Beatae Virginis.
(Perpinyà, segle XVI – 1569)
Doctor en dret (àlies Francesc Mestre). Fill de Francesc Giginta, al qual succeí com a conseller de la Universitat de Perpinyà. Es distingí durant el setge de Perpinyà (1542) pel delfí Enric de França.
Fou nomenat regent de la cancelleria reial del Consell d’Aragó (1549) i agraciat amb privilegi de noble (1560).
Foren fills seus Miquel de Giginta i d’Oms, i:
(Perpinyà, vers 1538 – després 1587)
Eclesiàstic i escriptor. Fill de Francesc Giginta i Mestre, i germà d’Antoni i d’Onofre. Fou canonge i vicari general d’Elna.
Escriví diversos tractats místics i de teologia moral -un dels quals en forma de diàleg- sobre la qüestió de l’assistència als indigents: Tratado de remedio de pobres (Coïmbra, 1579), Tratado intitulado Cadena de oro del remedio de los pobres (Perpinyà 1584), Exhortación a la compasión con los pobres (Madrid, Saragossa, 1584), Atalaya de Caridad (Saragossa 1587).
Els dirigí a altes personalitats de Castella i de Portugal, i per això els escriví en castellà. Hom aplicà les seves propostes a la fundació dels hospitals o les cases de misericòrdia de Toledo, Madrid, Granada i Barcelona.
