(Carlet, Ribera Alta, 24 desembre 1897 – Plan, Aragó, juliol 1978)
Pintor. Fou pensionat en la seva joventut per estudiar la pintura flamenca. Ha destacat en l’ensenyament.
S’ha dedicat de preferència als paisatges i als temes florals.
(Oriola, Baix Segura, 7 octubre 1548 – 15 novembre 1600)
(o Ginés Pérez de la Parra) Músic. Mestre de capella d’Oriola fins al 1581, de la seu de València i de l’església del Corpus Christi (1581-95). A partir d’aquesta última data residí a Oriola, fins a la seva mort.
Se n’han conservat quaranta obres de tres a sis veus, salms a quatre veus i un Magnificat, un Gloria laus i un Miseremini fidelis, a cinc veus. Fou també l’autor d’uns quants fragments polifònics, d’una gran qualitat, per al Misteri d’Elx.
La seva figura ha estat estudiada per Felip Pedrell.
(Polop, Marina Baixa, 29 març 1768 – Madrid, 14 febrer 1823)
Escultor. Format a les acadèmies de Sant Carles de València, la qual el pensionà perquè estudiés a la de San Fernando, de Madrid (1786), de la qual esdevingué acadèmic de mèrit (1814), tinent director (1817) i director honorari. Obres destacades d’aquesta època són: Degollament dels Innocents (1789) i Venus i Cupido.
D’estil acadèmic i neoclàssic, fou nomenat escultor de cambra de Carles IV de Borbó (1794), estucador de cambra (1800) i, més tard, fou el primer escultor de Ferran VII de Borbó el 1816.
Decorà l’escala del palau Reial de Madrid, esculpí el grup dels evangelistes per a la capella d’aquest mateix palau i intervingué en moltes altres obres reials. Realitzà també nombrosos encàrrecs de caràcter oficial, entre els quals sobresurt el grup que corona la porta de Toledo, a Madrid.
Excel·lí en l’elaboració d’escultures de petita mida, de les quals són remarcables les realitzades per al pessebre de Carles IV, d’un accentuat realisme que contrasta amb l’estil acadèmic, habitual en la seva obra.
(València, 19 gener 1832 – 3 novembre 1911)
Músic i compositor. Germà de Carles. Va ésser director del conservatori de València (1901).
Autor de sarsueles i òperes (El somniador, El fantasma, 1901, Morel, Sagunt), una Elegia a la memòria de Rossini, obres corals i religioses, tot i que en la seva obra destaquen sobretot els seus poemes simfònics (Nit d’albades, Es xopà hasta la Moma, El festí de Baltasar, L’entrada de la murtra), que amalgamen la música descriptiva amb els elements populars.
També fou germà seu l’escultor Vicent Giner i Vidal (València, segle XIX – 1897).
(València, 12 juny 1834 – 10 abril 1917)
Pintor. Germà de Salvador i de Vicent. Fou deixeble de Francesc Llàcer a l’Acadèmia de Sant Carles de València i, després, estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid amb F. de Madrazo. Tornà a València el 1862. Participà en les exposicions nacionals de belles arts de Madrid del 1862 i del 1864.
Conreà especialment els temes religiosos, d’un especial misticisme. També excel·lí com a copista de Joan de Joanes, com a retratista (retrat del seu germà Salvador) i amb la pintura d’ambient històric.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 23 setembre 1919 – 8 febrer 2005)
Bioquímic i farmacòleg. Llicenciat en ciències químiques a València (1944) i en farmàcia a Madrid (1946), es doctorà en farmàcia a Barcelona (1954).
Traslladat a Nova York, començà a investigar sobre la quimioteràpia experimental anticancerosa a l’institut Sloan-Kettering. Es doctorà en bioquímica per la universitat Cornell de Nova York, i passà dos anys a la universitat de Cambridge, Anglaterra (1960).
Posteriorment tornà a l’institut Sloan-Kettering, com a especialista en síntesi i assaig de quimioteràpics antineoplàstics, i com a cap del laboratori de recerca. Ha estudiat també l’evolució pre-biològica i la gènesi de la vida.
És coautor de Quimioteràpia antineoplàstica (1976), i en el camp de la poesia ha publicat Dol duen les flames i Al·legòriques (1973).
Ha participat també en la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (Conflent) i en els Congressos de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana.
(Ondara, Marina Alta, segle XVIII – País Valencià, segle XIX)
Frare jerònim. Fou prior del monestir de Sant Miquel dels Reis.
Publicà diversos dels seus sermons.
(València, 21 març 1912 – 29 novembre 1996)
Filòleg. Fou alumne de Pompeu Fabra, a Barcelona. Llicenciat en filosofia i lletres.
Ha publicat La conjugació dels verbs en valencià (1934), la introducció al Diccionari de la rima de F. Ferrer i Pastor (1956) i diversos articles sobre el català del País Valencià, alguns dels quals amb el pseudònim de Guillem Renat i Ferris.
Treballà al seminari de lexicografia de la Real Academia Española.
(València, 31 agost 1910 – Perpinyà, 1976)
Pintor. Obtingué el premi de Roma, de València, Alacant i Castelló de la Plana (1931) i, després, el 1934, el premi de Roma per a Espanya.
Resident al Rosselló, ha exposat repetidament tant a Catalunya com a l’estat i a l’estranger, i en especial a Perpinyà.
(Nules, Plana Baixa, 20 juliol 1899 – València, 1990)
Medallista, escultor i pintor. Estudià i després fou professor de gravat al buit a l’Acadèmia de Sant Carles (1942-73).
Ha destacat com a medallista, considerat un dels millors del segle XX. Obtingué premis importants.
Al Museu de València té L’escultor, l’obra i la model.
