(València, segle XVI – 1619)
Escriptor. Fill de pare biscaí, fou cartoixà (1585).
És autor de diversos tractats pietosos, en castellà i en llatí, i de Del senado y de su príncipe (1617), publicat anònimament i reeditat després de la seva mort amb el títol Gobierno de príncipes y de sus consejos para el bien de la República (1626).
(València, vers 1510 – Bocairent, Vall d’Albaida, 21 desembre 1579)
“Joan de Joanes” Pintor. Fill de Vicent Macip. Juntament amb Morales, és un dels més afortunats creadors de temes religiosos del Renaixement espanyol; menys precís que el seu pare en les formes, prefereix un cert esfumat, que dóna a les seves figures una típica blanesa leonardesca.
Té un colorit lluminós i, en general, reacciona contra els efectes de perspectiva arquitectònica propis del principi de segle, mentre que el paisatge és un element decoratiu més, sense el caràcter narratiu del segle anterior.
Un dels temes que representà amb més freqüència és el Sant Sopar, de la qual es conserven diverses versions, totes amb una certa influència de la de Leonardo de Milà. Un altre tema molt repetit és el del Salvador Eucarístic, representació de Crist, de mig cos, amb la Sagrada Forma a la mà dreta i el Sant Grial a l’esquerra.
Fou també un dels pintors renaixentistes marians més importants, amb obres com l’Assumpció de la Mare de Déu, la Immaculada i la Coronació. Altres obres seves són Les esposalles místiques del venerable Agnesi, la sèrie de La vida de Sant Esteve, pintada per a l’església d’aquesta devoció a València i l’excel·lent retrat de Lluís de Castella, senyor de Bicorp.
L’obra de Macip exercí una gran influència a la pintura valenciana del segle XVI. Al seu taller, que continuà actiu després de la seva mort, treballaren els seus fills Dorotea i Margarida Joanes i Vicent Joan Macip.
(País Valencià, 1555 – vers 1606)
Pintor. Fill i deixeble de Joan de Joanes, amb qui col·laborà en el retaule de Bocairent, i germà de les pintores Dorotea i Margarida Joanes.
Dirigí el taller familiar després de la mort del seu pare, l’estil del qual mantingué en obres com L’oració de l’hort i El descendiment.
(València, 1475 – 1550)
Pintor. Influït pels primers pintors renaixentistes actius a València i per Rafael, l’obra del qual devia conèixer en un probable viatge a Itàlia durant el seu període de formació, inicià l’evolució de la pintura valenciana del quatre-cents vers l’estil rafaelista.
Durant molts anys ha estat difícil de diferenciar les seves obres de les del seu fill, Joan Macip i Navarro “Joan de Joanes“.
Pintures documentades d’ell són les del retaule major de la catedral de Sogorb (1530-35), i El baptisme del Salvador, a la catedral de València. Se li atribueixen, a més, Sant Francesc de Paula, L’adoració dels reis i El descendiment de la creu.
Veure> Dorotea / Margarida Joanes (pintores valencianes, filles de Joan Macip i Navarro “Joan de Joanes”, segles XVI-XVII).
(Catalunya, segle XVII)
Argenter i gravador que treballà a Barcelona.
(l’Alguer, 1580 – Càller, Sardenya, 1640)
Bisbe de l’Alguer (1621-27) i arquebisbe de Càller (1627-40). Fill de pare d’origen català. Mercedari, fou superior de la casa de Barcelona, provincial d’Aragó i mestre superior de l’orde.
És autor d’uns comentaris a la Summa de Tomàs d’Aquino.
(Sevilla, Andalusia, 26 juliol 1875 – Cotlliure, Rosselló, 22 febrer 1939)
Poeta. Hom sol adscriure’l a la Generació del 98, perquè la seva obra constitueix la versió lírica dels temes, de l’actitud espiritual i de la consciència dels homes que la formaren.
Durant la guerra civil es refugià a València i a Barcelona, i pel gener de 1939 s’exilià al Rosselló.
(Pollença, Mallorca, 17 febrer 1936 – Barcelona, 16 març 2014)
Pintora. Filla d’Alexis Macedonski. Fou molt precoç, als 15 anys ja feu una exposició a Palma de Mallorca, i als 16 anys publicà un llibre de poesies amb il·lustracions seves.
Va viure a Barcelona i a Madrid, i pintà diversos quadres de grans proporcions per a esglésies d’Extremadura i d’Aragó.
(Romania, 1884 – Tarragona, 1971)
Pintor. Anà a Mallorca cap al 1940 i s’hi establí (Pollença, Deià i el Terreno).
Pintava grans composicions al·legòriques, religioses, de traç i dibuix d’influència bizantina, amb colors vius i amb predomini dels blancs. Feia una pintura simbòlica, dins un cert fauvisme.
Conreà també el retrat, amb una gran profunditat psicològica de concepció i una forma original estructurada, i donà més importància al color que a la línia.
Fou el pare de la també pintora Florita Macedonski.
