(Barcelona, segle XIX)
Pintora i model d’artistes. Destacà per l’excel·lent factura de les seves miniatures.
Riera, Maria
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Biografies
Riera, Joan -lul·lista-
(Sineu, Mallorca, 1579 – Roma, Itàlia, 1633)
Eclesiàstic. Fou lul·lista ardent. Es féu franciscà a Palma de Mallorca a instigació del seu amic Alonso Rodríguez. El 1616 fou nomenat pels jurats síndic de la causa lul·liana a Roma com a continuador de les gestions fetes per Antoni Bosquets.
El 1617 dirigí un memorial al papa, però les circumstàncies li foren poc favorables i aquest fou prohibit i a l’autor li fou imposat el silenci. Malgrat això, el 1627 publicà, simultàniament a Roma i a Palma de Mallorca, un Transumptum memorialis in causa pii eremitae et martyris Raymundi Lulli. Residí a Roma fins a la mort.
Riera, Cervià de
(Illes Balears, segle XIII)
Ciutadà de Mallorca i polític al servei del rei Pere II el Gran i del seu fill Alfons II el Franc. El 1283 tenia la missió de guardar les costes de València i fou tramès a Mallorca per obtenir que Jaume II de Mallorca rompés la seva aliança amb el rei de França.
No havent-hi reeixit, intervingué en la invasió de Mallorca i el 1248 fou tramès per Alfons II per obtenir la submissió d’Eivissa, cosa que obtingué. Més tard serví a Sicília, quan hi regnava el futur Jaume II el Just, i el 1289 fou nomenat cònsol de Tunis.
Riera -escriptor, s. XVI-
(Illes Balears, segle XVI)
Escriptor i eclesiàstic. De 1561 a 1572 convocà un certamen poètic en honor de Sant Josep.
Ridaura i Pérez, Gregori
(Alcoi, Alcoià, 14 maig 1641 – València, 26 juliol 1704)
Eclesiàstic. Féu els estudis religiosos a València, on obtingué un benefici de la catedral (1669). Es remarcà com a director de consciències i per la seva ascesi personal. No deixà cap obra, però els seus biògrafs recolliren màximes seves d’espiritualitat.
El 1741 les seves restes foren traslladades a la catedral de València. És tingut com a venerable.
Ridaura i Gosálbez, Llorenç
(Alcoi, Alcoià, 5 maig 1871 – Anna, Canal de Navarrés, 2 setembre 1963)
Escultor. Molt jove anà a estudiar a Barcelona amb un cert Marsal. Una pensió de l’ajuntament d’Alcoi el portà a Madrid, on fou deixeble d’Agustí Querol. A l’Exposición Nacional del 1897 presentà Mater Dolorosa.
Del tema decoratiu, amb clara presència del Modernisme, passà per una etapa classicista i desembocà en la temàtica religiosa: talles Sant Joaquim, Santa Llúcia, bronze Sant Jordi (Alcoi, Museu del Casal de Sant Jordi), marbre Virtuts teologals i l’Àngel imposant el silenci (cementiri municipal d’Alcoi).
També féu els dos àngels de marbre blanc per a l’altar major de l’església de Sant Jordi (destruït el 1936), tot i que se’n conserva el guix (1918). És autor també del monument a Artigas a l’Uruguai, i de la Quadriga del Banco de Bilbao de Madrid.
Guanyà una segona medalla a Madrid el 1908 per Llavors, i la Creu d’Alfons XII per un monument a Cervantes.
Riculf -bisbe Elna, 947/960-
(Catalunya Nord, segle X)
Bisbe d’Elna (947-després 960). Consagrà l’església provisional del monestir de Sant Miquel de Cuixà, el 30 de juliol de 953. Conservava la mitra l’any 960.
Ricord, Tomàs
(València, segle XVIII – 1813)
Prevere il·lustrat. Es doctorà en filosofia i teologia a València. Oposità el 1776 a la càtedra de llengua grega i hebrea; aconseguí un benefici a la seu. Membre de la Societat d’Amics del País, de la qual fou secretari.
Publicà una Noticia de varias y diferentes producciones del reino de Valencia como también de sus fábricas y artefactos, según el estado que tenían en el año 1791 (1793), un elogi acadèmic del bisbe de Terol Fèlix Rico (1793) i un Extracto de las Actas de la Real Sociedad de Amigos del País del 1787 al 1791 (1792).
Rico i Vidal, Joan
(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1773 – València, 1847)
Polític. Ingressà en l’orde franciscà. El 23 de maig de 1808, en esclatar la revolta antifrancesa a València, pronuncià un discurs patriòtic a la plaça de Sant Domènec, fet que li valgué d’ésser considerat un dels capitosts de l’alçament. Anà, aleshores, amb el comte de Cervelló, al palau del capità general, on obligà les autoritats a decantar-se per l’aixecament.
Es veié, però, arraconat pel canonge Baltasar Calvo, que s’apoderà de la Ciutadella i implantà el terror a València. Rico, d’acord amb les autoritats valencianes, desemmascarà Calvo quan aquest intentava dissoldre la Junta Suprema de València i el féu detenir. Més tard fou enviat per la Junta a Morvedre i a Castelló de la Plana per evitar d’altres assassinats.
El 1811 publicà unes Memorias históricas sobre la revolución de Valencia…
Rico i Garcia, Manuel
(Alacant, 7 agost 1850 – 22 agost 1913)
Erudit. En col·laboració amb Adalmir Montero i Pérez publicà part d’un ambiciós Ensayo biográfico y bibliográfico de escritores de Alicante y de su provincia (1888).
Escriví també Memoria relativa a los nuevos descubrimientos de la antigua Lucentum (1958), Bosquejo histórico de la imprenta en Alicante en el siglo XIX (1961), Boceto del excmo. sr. d. Eleuterio Maisonnave Cutayar (1890) i diversos opuscles biogràfics.
