(Elda, Vinalopó Mitjà, 29 agost 1821 – Madrid, 19 novembre 1870)
Escriptor. Es formà i es llicencià en dret a Madrid. Dirigí, entre d’altres, “La Ilustración Española”, “El Noticiero de España” i “Don Quijote”.
Escriptor molt de l’època, publica Poesías serias y satíricas (1842), Historia política y parlamentaria de España (3 vol, 1860-61), El libro de los diputados y senadores (4 vol, 1862-66) i La unidad católica (1869).
(Iecla, Múrcia, 1690 – València, 1764)
Pintor. Establert a València, es dedicà principalment a la pintura religiosa i pintà nombrosos estendards per a les confraries de la ciutat.
Entre les seves obres cal esmentar El trànsit de la Verge i Heliodor expulsat del temple, pintades per a l’església de Sant Domènec de València; Sant Andreu i Sant Bernat, per a l’església de Sant Martí de la mateixa ciutat; les del retaule de l’església d’Almenara, les del retaule del Roser de Santa Maria de Sagunt (1730), les del presbiteri de Godella i les del sagrari de la parròquia de Xest.
(Biar, Alt Vinalopó, 20 juny 1773 – Madrid, 6 maig 1816)
Polític. Estudià filosofia a València i dret a Oriola, on assolí el grau de batxiller en dret civil (1797). Membre de l’Academia de Jurisprudencia de Madrid (1800), fou advocat del Consejo de Castilla (1801).
Durant la invasió napoleònica lluità contra els francesos i actuà com a espia al setge de Toledo i en altres ocasions. Més tard fou intendent de la divisió que manava Juan Martín el Empecinado (1812-13). Passà a Cadis, on entrà en contacte amb Juan O’Donojú, francmaçó destacat, i amb elements liberals.
Acabada la guerra, descontent pel règim absolutista de Ferran VII de Borbó i per la manca de recompensa pels seus serveis, participà en la conspiració del general Díaz Porlier (1815) des de Madrid; detingut, fou absolt per manca de proves.
Aleshores organitzà una conjuració per assassinar Ferran VII, muntada segons el sistema anomenat del triangle (cèl·lules de tres persones, que desconeixen les altres cèl·lules), motiu pel qual fou anomenada Conspiració del Triangle. Detingut pels sergents de marina que havien de perpetrar el crim, fou jutjat i executat.
(Sisteron, Provença, 4 juliol 1789 – Perpinyà, 16 febrer 1856)
Marí. Ingressà en la marina de guerra francesa (1801).
Participà en diverses accions per tot el món, i, en retirar-se (1851), s’establí a Perpinyà.
(Catalunya, segle XIV – 1422)
Metge. Exercí el seu mestratge a l’Estudi General de Lleida. Fou metge de Joan I el Caçador, Martí I l’Humà, Ferran I d’Antequera i Alfons IV el Magnànim.
Hi ha obres seves a la Biblioteca Nacional de Madrid, a la del Vaticà i a algunes altres.
(Petra, Mallorca, 1741 – Palma de Mallorca, 1803)
Eclesiàstic, científic, filòsof i arquitecte. Ingressà a l’orde caputxí el 1755 i professà el 1757 amb el nom de Miquel de Petra, amb el qual és conegut. Estudià filosofia, matemàtiques i dibuix. S’ordenà el 1765. Fou professor de matemàtiques a la Universitat de Mallorca.
Dissenyà el nou temple caputxí de Palma i fou un dels iniciadors del neoclassicisme a Mallorca amb el baptisteri per a la catedral (1794). Hom li atribueix també la capella dels Quatre Sants Coronats a la parròquia de Santa Eulàlia. Féu dibuixos per a l’acabament de l’església de la cartoixa de Valldemossa.
Home inquiet, viatjà força i formà un museu i una biblioteca notables, que continuà Lluís de Vilafranca. Deixà manuscrits sobre matemàtiques, filosofia lul·liana, arquitectura, rellotges de sol, etc. Féu també mapes de les Illes Balears (1771 i 1801).
(Palma de Mallorca, 1846 – 1905)
Polític liberal. Advocat, fou elegit regidor de Palma pel febrer de 1877 i després nomenat alcalde (març 1878 – juny 1879). Aviat es convertí en un important polític, arquetípic del caciquisme electoral de la Restauració.
Era cunyat d’Antoni Maura i fou el seu representant a Mallorca dins el partit liberal. De nou alcalde de Palma (novembre 1882 – juny 1884 i juliol 1885 – juliol 1886), fou per primera vegada diputat a corts el 1886 (i després el 1891, 1896, 1898 i 1899).
Fou també governador civil de València (1893-94) i de Cadis (1897).
(Catalunya Nord, segle XIV – segle XV)
Jurista i funcionari reial. Síndic de Perpinyà, tingué un paper important durant l’interregne successori de 1410-12.
El 1411 fou un dels 24 parlamentaris que foren elegits per tal de constituir una comissió executiva. L’any següent anà com a comissionat al Parlament aragonès.
Rebé de Ferran I d’Antequera el títol de conservador dels dominis reials, que retingué durant el regnat següent.
(Muro d’Alcoi, Comtat, 1902 – Madrid, 1975)
Escriptor. Publicà Antología consultada de la joven poesía española (1952), Plaza de penitentes (1965), Poesía última (1963), Poesía de España y de América (1966), Páginas literarias (1966), Cuentos y leyendas (1967) i diversos treballs de divulgació històrica.
(València, 22 desembre 1875 – 3 novembre 1921)
Arquitecte. Format a Madrid, on també es doctorà en ciències físiques i matemàtiques.
A València fou nomenat arquitecte de la Companyia dels Ferrocarrils del Nord, i construí l’actual Estació del Nord, el projecte de la qual data del 1906 i que és considerada una de les seves obres més importants; en ella conflueixen gran part de la seva praxi i de la seva ideologia: gran coherència estètica dins la línia modernista, plantejaments racionals i funcionals, tecnologia avançada i poder simbòlic de l’arquitectura.
Fou el primer arquitecte de l’estat espanyol que emprà el formigó armat en edificis de caràcter civil, en un edifici, avui arbitràriament i innecessàriament destruït; els magatzems Ernest Ferrer, bastit a la darreria del segon decenni del segle XX.
