(País Valencià, segle XIV – Bòsfor, Àsia, 13 febrer 1352)
Vice-almirall i cavaller. Fou armat cavaller el 1340. El 1343 era un dels caps de l’expedició que envaí Mallorca, amb Pere III el Cerimoniós, per tal de desposseir Jaume III de Mallorca.
El 1351 anà a Constantinoble, amb quatre galeres de València, per unir-se a l’estol de Ponç de Santapau destacat per combatre els genovesos. Morí en la batalla naval del Bòsfor.
Berenguer Ripoll (València, segle XIV) Ciutadà. El 1329 assistí a les Corts valencianes. Fou aleshores membre de la comissió d’arbitratge que tractà del delicat afer d’aplicar el fur d’Aragó al País Valencià.
Bernat de Ripoll (País Valencià, segle XIV) Cavaller. El 1370 fou ambaixador a Castella de Pere III el Cerimoniós.
Francesc Ripoll (País Valencià, segle XVI) Arquitecte. És notable l’edifici amb columnes corínties que construí, el 1553, a Callosa de Segura.
(Sorita de Morella, Ports, 7 setembre 1918 – 3 maig 2009)
Botànic i farmacèutic. Deixeble de S. Rivas Goday, fou catedràtic de la Universitat d’Alacant.
Autor de treballs de recerca sobre la flora i la vegetació de la regió alacantina. Ha publicat Flora y vegetación de la provincia de Alicante (1972).
(Palma de Mallorca, 1910 – 1989)
Anarco-sindicalista. Paleta, fou l’organitzador del Sindicat Regional de la Construcció en 1919-20, base de la Federació Regional del Treball de Mallorca, adherida a la CNT, de la qual fou secretari general a partir del 1921.
Encapçalà els grups anarquistes Sembrando Flores (1921) i Los Intransigentes (1921-22). Redactor de “Cultura Obrera” (1919-24 i 1931-36), assistí com a delegat mallorquí al congrés extraordinari de la CNT del juny de 1931 i fou des del 1930 corresponsal de “Solidaridad Obrera” de Barcelona.
(Perpinyà, 18 juliol 1659 – París, França, 29 desembre 1743)
Pintor. Fill de Macià Rigau i Roat i germà de Gaspar. Fou conegut a França amb el nom de Hyacinthe Rigaud. Estudià a Montpeller i quatre anys a Lió, i passà després a París, on cursà estudis a l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura.
Protegit de Charles Le Brun, aleshores la màxima personalitat artística oficial de França, per consell seu rebutjà d’anar a Itàlia, tot i haver guanyat el premi de Roma de l’Acadèmia amb el quadre Caín construint la ciutat d’Henoch (1682). A la capital francesa esdevingué retratista oficial de Lluís XIV i inicià una exitosa carrera, especialitzat en retrats de l’aristocràcia, així com d’artistes i intel·lectuals.
La seva pintura reflecteix la influència dels grans mestres nòrdics (Rubens, Van Dyck) combinada amb trets meridionals. Amb un estil dinàmic i barroc, acabà de definir les característiques del retrat cortesà francès. Acadèmic des del 1700, fou rector de l’Acadèmia des del 1733.
Entre les seves obres, a més dels retrats de Lluís XIV i Lluís XV, destaquen els de Bossuet, Felip V de Borbó, La Fontaine i un Autoretrat.
Família de pintors. Iniciada per Honorat Rigau (Perpinyà, abans 1592 – 1621) Pintor. Documentat des del 1592. Fou el continuador del taller d’Antoni Peitaví. Realitzà diferents obres per a les catedrals d’Elna (1596) i de Perpinyà (1596). Fou el pare de:
Macià Rigau i Roat (Perpinyà, segle XVII – 1669) Pintor. Després de la mort del seu pare, abandonà la pintura i féu l’ofici de sastre. Era el pare del famós Jacint Rigau-Ros i Serra, i de:
Gaspar Rigau-Ros i Serra (Perpinyà, 1661 – París, França, 1705) Pintor. Fou retratista notable.
(Catalunya Nord, segle XVI – Perpinyà, 1620)
Bisbe d’Elna-Perpinyà (1618-20). Frare dominicà, era mestre de teologia i vicari general de l’orde als regnes hispànics.
Nomenat bisbe d’Elna, obtingué un acord amb el capítol i la comunitat d’Elna (1619), que feia temps que estaven en discòrdia. Amplià el palau episcopal i promulgà un jubileu el 1620.
(Favara de la Ribera, Ribera Baixa, 1938 – )
Historiador de la medicina. Catedràtic d’història de la medicina de la Universitat de Valladolid (1973), fou un dels motors més actius de la historiografia mèdica estatal.
És autor d’un gran nombre de treballs, entre els quals: Idealisme i positivisme en la medicina catalana (1973), La introducción en España del método antiséptico de Lister (1973), Planos de hospitales españoles del siglo XVIII (1975), Carlos III y los chuetas mallorquines (1975), Cirugía española ilustrada y su comunicación con Europa (1976), Las polémicas lulistas y el Consejo de Castilla (1977), José Masdevall y la medicina española ilustrada (1980) i Medicina y ciencia en la España ilustrada (1981).
(Manacor, Mallorca, 29 abril 1930 – Palma de Mallorca, 20 juliol 1996)
Escriptor. Al marge dels cercles literaris, va configurar lentament una obra narrativa densa i sòbria, marcada per la reflexió i per una inflexible voluntat d’estil.
És destaquen novel·les com ara Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974, premi Sant Jordi 1973), L’endemà de mai (1978, premi Nacional de la Crítica 1979), Panorama amb dona (1984), Els déus inaccessibles (1987, premi Nacional de Literatura Catalana), Illa Flaubert (1990, premi Josep Pla), i els reculls de narracions La rara anatomia dels centaures (1979) i Crònica lasciva d’una decadència (1995).
Com a poeta excel·lí en diversos títols, aplegats el 1985 en el volum Tots els poemes (1957-1981).
El 1988, la Generalitat de Catalunya li atorgà la Creu de Sant Jordi.
(Petra, Mallorca, 1731 – Palma de Mallorca, 1798)
Eclesiàstic. Ingressà al monestir cistercenc de la Real el 1747. El 1769 n’era prior i el 1772 abat. L’any següent fou nomenat també vicari general de la Congregació Cistercenca de la Corona d’Aragó i de Navarra. El 1780 fou reelegit abat.
Deixà manuscrits tres volums en castellà sobre les epístoles de sant Pau i un comentari en català a la regla de sant Benet, fruit de les conferències que feia a la seva comunitat.
