(Catalunya, segle XV)
Escriptor. Fou frare i arriba a sotsveguer de la ciutat de Girona.
És autor del Llibre de fra Bernat (poema escrit en codolada de més de dos mil versos que es mostra com una veritable sàtira de l’estat clerical d’aquell temps), El Procés de la senyora de Valor contra En Bernat Tudela (1406) i A la bella Venus (1415-25), poema autobiogràfic.
Les seves Obres foren editades el 1968.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Argenter i gravador. Féu la seva prova de passantia l’any 1679, presentant una medalla d’or amb la imatge de sant Oleguer.
És autor documentat de la imatge de la Mare de Déu de la Cinta de la catedral de Tortosa, del reliquiari de sant Tomàs de Villanueva de la catedral de València i d’un frontal d’argent per a la parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Entre les seves obres conservades cal esmentar un reliquiari de sant Pere per a l’església prioral de Reus (1696).
Com a gravador són notables els seus frontispicis de llibres i les làmines que il·lustren la relació d’actes dedicats pel gremi d’argenters de Barcelona a Joan Josep d’Àustria amb motiu del seu nomenament com a primer ministre (1677).
(Tamarit de Llitera, Llitera, 1734 – Vic, Osona, 30 desembre 1815)
Eclesiàstic. Fou canonge de Tarragona i dignitat del capítol de Saragossa.
El 1783 fou nomenat bisbe de Vic. Féu construir la nova catedral, que consagrà el 1803, i la part nord del palau episcopal, i féu ampliar l’hospital de Vic. És el creador de la biblioteca episcopal, i féu pintar la galeria de bisbes vigatans de la Sala del Sínode, al palau episcopal.
Durant la Guerra contra Napoleó escriví per animar els patriotes del país, i no abandonà la ciutat quan aquesta caigué en poder dels francesos.
És autor de moltes cartes i pastorals, totes en castellà; fou un dels bisbes que insistí més en la castellanització de la cúria i dels registres parroquials.
Fou enterrat a la capella del Pilar, que ell féu construir a la catedral de Vic.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1705)
Jurista. Fou successivament alcalde del crim i magistrat de l’Audiència de Barcelona des del 1682.
El 1704 fou un dels magistrats que es pronunciaren a favor del dret a secret de les deliberacions del Consell de Cent. Quan el virrei, molt descontent d’aquell dictamen, demanà als magistrats que el posessin per escrit, Verthamon no gosà fer-ho, i així es salvà de la repressió que patiren els seus companys.
El poble de Barcelona, per contra, prengué la seva covardia per sentiment favorable a Felip V. L’any següent, en entrar a Barcelona els aliats, la casa de Verthamon fou saquejada i ell resultà objecte d’injúries. En tingué un gran disgust i morí al poc temps.
És autor d’una al·legació que estudia la sobirania reial i de la seu en indivís, sobre la ciutat de Tarragona. La dedicà a Carles II i la publicà el 1684.
(Grècia, segle XIV)
Filla de Bonifaci de Verona, senyor del Negrepont, que fou fet presoner per la Companyia Catalana a la batalla del Cefís (1311), amb els quals després tingué bones relacions.
Es casà amb Alfons Frederic (1317), recentment nomenat vicari general del ducat d’Atenes. Aportà en dot l’illa d’Egina i la senyoria de Càristos.
Alfons Frederic morí el 1330. Li donà sis fills; el gran, Jaume Frederic, fou comte de Salona, i el segon, Bonifaci Frederic, senyor d’Egina i de Càristos.
(Sant Privat d’En Bas, Garrotxa, 1427 – Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1499)
Capitost remença. Lluità al costat de l’exèrcit reial contra la Generalitat durant la guerra civil catalana.
Destaquen entre les seves accions la presa del castell de Cartellà (1470) i l’alliberament de Corçà (1475). Joan II premià els seus serveis concedint-li el títol de vescomte d’Hostoles.
Com a dirigent remença fou un element moderador que s’oposa a la revolta de Pere Joan Sala (1484); participà en l’Assemblea d’Amer i en les negociacions de la sentència arbitral de Guadalupe (1486).
(Balaguer, Noguera, 8 gener 1865 – Barcelona, 1939)
Polític republicà. Fou regidor de la seva ciutat natal en diverses ocasions.
Milità a la Unió Republicana de Salmerón i seguí aquest en la Solidaritat Catalana, i ingressà després a la Unió Federal Nacionalista Republicana.
Fou diputat provincial per Lleida el 1909.
(Vic, Osona, vers 1670 – Viena ?, Àustria, després 1734)
Polític i notari. Casat amb una germana de Ramon de Vilana-Perles i Camarasa, austriacista preeminent, fou introduït per ell a l’administració austriacista.
El 1706 esdevingué secretari protonotari del Consell d’Aragó, i el 1708, secretari particular de Carles III de Catalunya. El 1707 aquest li atorgà el privilegi de noble.
El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet Cristina a Itàlia; tornà a Barcelona, probablement amb un missatge de l’emperador que desaconsellava la resistència i que no fou donat a conèixer.
Intervingué en la defensa de Barcelona fins a l’11 de setembre; en caure la ciutat passà a Viena, on romangué al servei de l’emperador.
El 1722 li fou concedit el títol de baró d’Hongria, i el 1731, el de comte. El 1731 proporcionà valuoses informacions a l’historiador Francesc de Castellví.
(Sant Fruitós de Bages, Bages, 1847 – Manresa, Bages, 1928)
Doctor en ciències, perit agrònom i pedagog. Professor del Col·legi Terrassenc i director de l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa (1902-28).
Dirigí el laboratori químic municipal de Terrassa i la granja experimental de Manresa, on creà l’Estació Vitícola del Pla de Bages.
Al temps de la fil·loxera, contribuí a salvar una bona part de la riquesa vitícola del Bages i d’altres comarques mitjançant la replantació de les vinyes amb ceps americans.
Col·laborà amb articles de divulgació a “La Pagesia”, revista del gremi de pagesos de Manresa.
(Ultrecht, Països Baixos, vers 1540 – Tarragona, 1596)
Pintor renaixentista d’origen nòrdic. Establert a Milà, el 1573 anà a Barcelona, portat pel comanador major de Castella Lluís de Requesens, com a pintor de cambra.
El 1576 féu a Barcelona el retaule major de la capella del Palau Reial Menor, aleshores propietat de la marquesa de Los Vélez; tallà el dit retaule Martí Díez de Liatzasolo i el dauraren Benet Galindo, Martínez il Granatese i els romans Rafaele della Solva i Antonio degli Castegli.
Per a la mateixa capella pintà, el 1582, dos retaules laterals: el Davallament (encara conservat a la dita capella) i l’Enterrament del Crist. Es traslladà a València, on féu el retaule de la capella funerària dels marquesos d’El Cenete.
Cap al 1588 fixà la seva residència a Tarragona. És ací on el seu estil -d’un manierisme romà, però sense la força d’aquest, encara que monumental- arribà a la plena maduresa. La decoració de la capella del Santíssim, a la seu de Tarragona, és la seva obra més important entre les encara conservades.
El 1595 acabà el retaule major de Palamós.
