(Manises, Horta, 27 gener 1870 – Bogotà, Colòmbia, 21 novembre 1930)
Prelat. Després de cursar la carrera d’eclesiàstic i d’haver estat a diverses parròquies, entrà a l’orde caputxí, on era anomenat Atanasi de Manises. Fou enviat a les missions de Colòmbia.
El 1907 fou nomenat bisbe titular de Zitarizo, amb funcions de vicari apostòlic de la Guajira i de Sierra Navada. Consagrat a Bogotà, fou apadrinat pel general Reyes, aleshores president de la República Dominicana.
(Palma de Mallorca, 27 setembre 1746 – Malagón, Castella, 17 març 1809)
Polític. L’agost de 1798 fou nomenat secretari d’Hisenda, i és autor d’una Memoria sobre el estado de la Real Hacienda (1799), on exposa la seva política financera. Va seguir una política desvinculadora i desamortitzadora, constantment subjecte a revisió, i va procurar, inútilment, de posar fi a la galopant inflació dels vals reials.
El març de 1808, després del motí d’Aranjuez, casa seva fou saquejada, i ell empresonat (abril) i substituït en el càrrec per Azanza. Durant la invasió francesa va romandre a la presó, així com durant l’ocupació de Madrid pels patriotes; quan Napoleó va entrar a la capital, es disposà que fos traslladat a Andalusia, però va morir durant el viatge, a mans d’uns amotinats en un aldarull popular.
(Alcoi, Alcoià, 1896 – València, 1968)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i resident des de jove a Barcelona (1917). Participà en nombroses certàmens i obtingué premis importants. Fou professor de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Cultivà preferentment el paisatge, la natura morta i el retrat. També va destacar com a gravador a l’aiguafort.
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 23 novembre 1845 – 6 juliol 1907)
Advocat. Catedràtic a Oviedo (1874) i a València, fou desposseït del càrrec el 1875 perquè es negà a jurar la Constitució. Catedràtic de dret polític i administratiu a València (1884-1907), fou un decidit defensor de la llibertat de càtedra.
Publicà manuals de Psicología (1874) i de Derecho mercantil (1882). Pertangué a la Sociedad Geográfica de Madrid i fou un destacat excursionista. Resultat d’aquesta activitat són les obres Sierra Nevada (1903), Por el Júcar (1905) i La Alpujarra y Sierra Nevada (1906).
Fundà una colònia escolar per als infants de la Vila Joiosa i de Relleu.
(Alacant, 25 març 1923 – novembre 1995)
Pintor. La seva pintura de caràcter neoexpressionista li ha donat èxits notables.
(Alcoi, Alcoià, 1 abril 1840 – València, 26 febrer 1928)
Pintor. El 1856 estudiava a l’Acadèmia de Sant Carles de València. Fou deixeble, a Madrid, de Federico de Madrazo. El 1864 guanyà una tercera medalla pel quadre Jesús i la mare de sant Jaume i sant Joan, i rebé encàrrecs de l’Academia de San Fernando.
Dos anys després guanyà la càtedra de dibuix de l’Escuela de Bellas Artes, de Cadis, on pintà quadres per a l’església parroquial de San Antonio. Catedràtic a València, fou cessat arran de la Revolució de Setembre. Viatjà per Itàlia, on pintà Pius IX i féu l’Enterrament del papa sant Esteve a les catacumbes.
Després de l’abdicació d’Amadeu I recuperà la càtedra valenciana pels bons oficis de Castelar i E. Maisonnave. Acadèmic de Sant Carles (1878), deixà a l’Acadèmia un retrat del president Eduard Attard.
El 1899 dissertà a Lo Rat Penat sobre Antiguitats de Xàbia i pobles de la Marina. Fou un pintor eminentment religiós.
(Castelló de la Plana, 5 març 1903 – València, 7 gener 1993)
Pedagog i escriptor. Formà part del grup de valencianistes avançats de la dècada del 1930. Col·laborà a diverses publicacions dels Països Catalans i de l’exili. Bon cronista de l’actualitat cultural, va treballar en l’ensenyament de la llengua al Lo Rat Penat.
Publicà poemes I el cel és blau (1933), Bestioles (1952) i Cançons d’ahir i de demà, i opuscles de divulgació com ara Valencians a Mèxic (1953), Els primers periòdics valencians (1960), Llegir i escriure, Beceroles valencianes (1971), etc.
Premi de les Lletres Valencianes el 1991.
(Villena, Alt Vinalopó, 30 setembre 1905 – 25 agost 1996)
Historiador. Cronista oficial i arxiver de Villena, on fundà i dirigí el Museu Municipal d’Arqueologia.
És autor d’una copiosa producció de treballs sobre història local, entre els quals sobresurten: Bibliografía de Villena y su partido judicial (1958) i El tesoro de Villena (1965), entre d’altres opuscles, i una llarga sèrie d’articles a obres col·lectives.
(Castelló de la Ribera, Ribera Alta, 9 maig 1912 – Carcaixent, Ribera Alta, 18 octubre 1999)
Escriptor. Ha signat sovint Eduard Soleriestruch.
És autor de les monografies Estampas biográficas de la villa de Carcagente (1950), El territori i la comunitat d’Aigües Vives (1956-57), Noticia de la imprenta Muñoz d’Alzira, 1872-1972 (1972), Alzira en el cor (1976), Notícia de Pepe Estruch (1978) i Carcaixent (Antologia) (1981), i dels volums de prosa literària Contes sense fel (1961), De la ingènua veritat (1961), D’Alzira (sense plors, però) (1973) i Humor carcainxení (1978).
(València, 19 agost 1936 – Barcelona, 8 novembre 2022)
Cineasta. Capdavanter del cinema independent.
La seva producció, nombrosa i heterogènia, té com a títols remarcables Será tu tierra (1966) i Largo viaje hacia la ira (1970), films, tots dos, sobre la immigració; 52 domingos (1967) i Gitanos sin romancero (1976), sobre la marginació, i el film sobre l’obra de Raimon, D’un temps, d’un país (1968).
