(València, abril 1814)
Document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, presentat a Ferran VII de Borbó, demanant la supressió de la Constitució i dels decrets de les Corts de Cadis, però defensant el sistema de corts.
Ferran VII justificà el retorn a l’absolutisme en aquest document.
(València, 25 maig1808 – 3 març 1810)
Organisme autònom. Creat per organitzar, a nivell local, la guerra contra els francesos. La formaven representants populars i les antigues autoritats municipals. Fou presidida pel capità general Rafael Vasco y Vargas i el vicepresident fou l’arquebisbe de València, Joaquim Company i Soler. Executà el sanguinari Baltasar Calvo.
Demanà ajut a Anglaterra, a través del comandant de l’esquadra anglesa, i envià ambaixadors a Sicília i a Sardenya. Potencià la creació de la Junta Central, constituïda a Aranjuez (setembre 1808).
A partir d’aquest moment és constituí com a Junta Superior d’Observació i Defensa. El capità general, Josep Calvo i Sureda, la suprimí.
(València, 1915 – 1918)
Grup polític. Fundat amb l’objectiu de reconvertir el blasquisme en un partit valencianista. L’oposició dels caps blasquistes féu fracassar l’intent, com succeí també amb la Joventut Republicana Nacionalista (1918).
Molts dels seus afiliats ingressaren a la Joventut Valencianista.
(València, 1921 – 1922)
(JNO) Grup polític. Combinava la defensa d’un nacionalisme independentista amb uns plantejaments de classe incipients.
Durà molt poc temps.
(València, 1946 – 1986)
Organisme administratiu. Creada amb el nom de Corporació Administrativa de la Gran València, la finalitat de la qual fou l’ordenació urbana de la ciutat i dels municipis de l’Horta que constitueixen la seva àrea metropolitana.
El governador civil presidia el Consell General, el qual, juntament amb la comissió executiva, n’era l’òrgan principal.
Fou dissolt per les Corts Valencianes.
(València, 1933 – 1936)
Organisme. Reuní els sindicats de la ciutat de València que abandonaren la CNT i formaren part dels Sindicats d’Oposició. Els dirigents principals foren Domènec Torres i Cristòfor Parra.
Majoritàriament davant l’organització local refeta per la direcció faista de la CNT, assolí 15.450 afiliats i 13 sindicats (desembre 1935).
(València, 26 juliol 1934 – 1937)
Partit polític republicà i autonomista. Fundat per un grup de dissidents (el sector més federalista i esquerrà) del Partit d’Unió Republicana Autonomista de Sigfrid Blasco-Ibáñez.
Presidit per Vicent Marco i Miranda, intentava de connectar amb la vella arrel federalista del republicanisme valencià i evolucionà cap a un marcat nacionalisme.
Va participar, integrada en el Front Popular, en les eleccions del febrer de 1936, on el seu president tragué una acta de diputat a les corts per València, i ingressà dins la minoria parlamentària de l’Esquerra Republicana de Catalunya, partit amb el qual mantingué una creixent vinculació.
A partir del 1937 tingué contactes amb el Partit Valencianista d’Esquerra per tal d’aconseguir una fusió de tots dos partits.
(València, 1930 – 1933)
(DRV) Partit polític conservador. Favorable a un cert reformisme d’inspiració cristiana. Fou fundada després de la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, al voltant del “Diario de Valencia” i presidit per Lluís Lúcia. Durant la Segona República esdevingué la segona força del País Valencià.
El 1933 passà a formar part de la CEDA, la fundació de la qual va ésser impulsada pel mateix Lluís Lúcia.
El mateix any 1933 es fundà a València un grup de tendència similar, però obertament valencianista: Acció Nacionalista Valenciana.
(València, 29 desembre 1239 – 28 juny 1240)
(o Costumes de València) Nucli primitiu del dret valencià. Atorgat per Jaume I a la ciutat de València.
Un dels seus preceptes, emperò, en prescrivia l’aplicació a tot el regne de València i, per tant, el text, originàriament en llatí, fou inclòs, traduït al català, en la redacció dels Furs del 1261, a través dels quals és conegut.
Hom ha identificat com a fonts jurídiques els privilegis originaris de la ciutat, les Consuetudines Ilerdenses, els Usatges i en general el dret consuetudinari i, probablement, el dret romà.
(València, 1238 – 1707)
Assemblea consultiva i deliberativa del govern municipal de la ciutat. Aconsellava els jurats i els oficials reials i el seu dictamen era decisiu en les qüestions econòmiques i administratives. Nomenava els jurats, el racional, el síndic, els advocats i altres oficis municipals.
Fou organitzat per Jaume I el Conqueridor i ratificat aquest o modificat lleugerament el 1266, el 1418, el 1510 i el 1633. Era constituït bàsicament per més de 130 consellers, però el nombre varià amb el temps: quatre per cada una de les dotze parròquies de València, dos per cada un dels oficis aprovats, quatre lletrats, quatre cavallers i els sis jurats cessants.
Els representants de les parròquies, nomenats pels jurats, el racional, el síndic, l’advocat i l’escrivà de la sala havien d’ésser ciutadans honrats, juristes o generosos; els dels oficis, nomenats per ells mateixos, menestrals.
L’elecció tenia lloc la vigília i l’endemà de la festa de la Santíssima Trinitat. Fou abolit amb la implantació del nou règim borbònic del decret de Nova Planta.
Dades dels Països Catalans 