(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1888 – 1943)
Violinista i compositor. Estudià al Conservatori de Barcelona, d’on seria professor.
Fou primer violinista de l’Orquestra Pau Casals, així com de la del teatre del Liceu. dirigí l’Orfeó Canigó.
És autor d’un poema simfònic, d’obres per a piano i violí, de diverses cançons per a acompanyament al piano, i d’algunes de caràcter coral.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 6 desembre 1808 – Barcelona, 9 agost 1850)
Metge i cirurgià. Catedràtic d’anatomia del Col·legi de Cirurgia (1835), el 1838 ingressà en el cos militar de sanitat i el 1843 obtingué la càtedra d’anatomia de la Facultat de Medicina de Barcelona.
Fou membre de l’Acadèmia de Medicina i de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Col·laborà activament en els congressos científics de Florència (1842) i de Nàpols (1846), contribuí a la introducció de l’anestèsia amb èter (1847) i traduí al castellà el Diccionario de Medicina, Cirugía, Farmacia, Medicina legal, etc, de Nyster (1848).
(Campdevànol, Ripollès, 30 desembre 1906 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 7 març 1991)
Escriptora. Ha traduït Titus Livi i altres autors clàssics llatins i grecs.
És autora de diversos treballs de crítica literària. Ha publicat el recull Poemes en el temps.
(Barcelona, 7 març 1701 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1768)
Ciutadà honrat. Fill de Rafael Casanova i Comes.
Combaté com a alferes a les ordres de Manuel Desvalls, que defensava Cardona contra les tropes de Felip V de Borbó.
Després de la capitulació de Barcelona l’11 de setembre de 1714, passà a la casa pairal dels Bosc, a Sant Boi de Llobregat, on amagà el seu pare.
Cursà els estudis de dret a la nova universitat de Cervera.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 1870 – Barcelona, 1 abril 1946)
Periodista. Milità en el partit conservador, i fou redactor del diari “La Dinastía”.
El 1906 ingressà al “Diario de Barcelona” el qual va dirigir del 1923 al 1946. Presidí l’Associació de la Premsa de Barcelona (1934).
És autor de Balmes, periodista (1928).
(Girona, 22 juny 1888 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 5 febrer 1939)
Escriptor de literatura infantil i juvenil. Utilitzà sovint el pseudònim de Jordi Català.
Col·laborà a “La Il·lustració Catalana”, “En Patufet”, “Virolet”, etc.
Escriví contes de la Col·lecció En Patufet, novel·les juvenils sentimentals i El meu poble (1948).
(Tarragona, 25 gener 1829 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 3 setembre 1900)
Escultor. Deixeble a l’Escola de Llotja de Barcelona de l’escultor neoclàssic Damià Campeny.
La seva obra tingué, però, un caire romàntic i barroc (Profeta Jeremies, perdut en l’incendi de Sant Pere de les Puel·les, l’any 1909; Sants Jordi i Eulàlia de la Casa de la Ciutat de Barcelona; retrat d’Isabel II a l’Ajuntament de Barcelona, destruït l’any 1936; retrat eqüestre del General Concha (1885) a la Castellana de Madrid).
La seva dedicació a la docència li impedí de consagrar-se plenament a l’escultura (professor a la Llotja de Barcelona des del 1856 fins a la seva mort).
És considera obra mestra el seu Sant Jordi cavaller (1866) del palau de la Generalitat a Barcelona.
(Barcelona, 8 juny 1921 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 23 setembre 1989)
Geòleg. Estudià ciències naturals a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1943, amplià estudis a les universitats de Lieja (1946-47) i Neuchâtel (1954). Es doctorà el 1952 amb una tesi sobre el Pirineu axial català. Per al Congrés d’Investigació sobre el Quaternari féu un treball sobre el Sistema Mediterrani Català. L’any 1954 fou nomenat catedràtic de la universitat de Granada, on impulsà l’escola geològica d’aquella ciutat.
Ha estudiat les serralades Bètiques, que li donà un gran prestigi entre els especialistes europeus. Dels seus treballs destaca el mapa tectònic de la península Ibèrica i les Balears a escala 1:1.000.000, fet en col·laboració (1972-74). Fou membre de l’Acadèmia de Ciències de Barcelona.
(Moià, Moianès, 1660 – Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 2 maig 1743)
Advocat i polític. Fill d’una família acomodada, simpatitzà aviat amb la causa de l’arxiduc Carles, en esclatar la guerra de Successió. Fou nomenat conseller tercer de Barcelona (1706) i l’arxiduc Carles el féu ciutadà honrat (1707).
Després de l’abandó de les forces aliades de Catalunya, participà com a membre del braç reial a la junta de braços (1713) que decidí la continuació de la guerra contra Felip V de Borbó, i formà part de la junta secreta de cinc membres que deliberà sobre les propostes d’operacions militars d’Antoni de Villarroel, cap de les forces regulars que operaven a Barcelona.
Al final d’aquell any (1713), fou nomenat conseller en cap del govern de la ciutat, càrrec que comprenia, a més, el de coronel de la Coronela, o milícia ciutadana dels gremis. Establert el setge de la ciutat per les tropes del general duc de Berwick (juliol 1714), l’artilleria enemiga començà a obrir bretxes a les muralles i Casanova decretà la mobilització de tots els homes de més de 14 anys, i els incorporà a la Coronela.
Malgrat tot, el setge era ja irresistible quan el duc de Berwick (3 setembre) exigí la rendició de la ciutat. Casanova convocà la Junta de Govern, i en la reunió d’aquesta proposà la conveniència d’un armistici, atesa la situació desesperada, pel gran nombre de ferits, la fam i la manca de municions. Però la proposta fou rebutjada per una gran majoria (26 vots contra 4).
A partir d’aleshores, Casanova treballà intensament durant l’imminent assalt final. La matinada de l’11 de setembre es dirigí, portant la bandera de santa Eulàlia, cap al baluard de Sant Pere i del Portal Nou, on fou malferit; d’ací fou dut al col·legi de la Mercè. L’endemà signava la capitulació de Barcelona. Per tal d’evitar la repressió, fou amagat un quant temps a Sant Boi de Llobregat.
Reaparegué a Barcelona el 1719, on exercí l’advocacia. L’any 1725 obtingué la devolució dels seus béns i el 1737 es retirà definitivament a Sant Boi de Llobregat, on vivia el seu fill. Amb el temps, la seva figura esdevingué un símbol de la llibertat del país.
(Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 27 maig 1877 – Valparaíso, Xile, 10 juliol 1950)
Pedagog i escriptor. De jove milità en el carlisme. Des del seminari col·laborà amb articles polèmics a “Lo Mestre Titas”, entre 1897-1900, i publicà Catalunya i els carlins (1900) i Orígenes históricos del carlismo (1900).
Estudià magisteri a l’escola normal, i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Participà en el Primer Congrés Universitari Català del 1903 i en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906).
Col·laborà amb Enric Prat de la Riba i fundà l’Escola de Mestres (1906-10, considerada com la primera experiència renovadora catalana en el camp de la formació dels mestres) i la Institució Spencer (1911).
Fou professor de pedagogia dels Estudis Universitaris Catalans (1907), publicà una Gramàtica pedagògica de la llengua catalana (1970) i les Memòries de l’Escola dels Mestres (dels cursos 1906-07 i 1907-08). El 1909 dirigí la “Revista Catalana d’Educació”.
L’any 1917 se n’anà a Bolívia i el 1918 s’establí definitivament a Xile, on exercí alguns càrrecs oficials. Fou professor de dret del treball a la Universidad de Santiago i a l’escola de dret de Valparaíso.
Dades dels Països Catalans 