(Castella ?, segle XI – Còrdova, Andalusia, 1075)
Cap de la taifa de València (1065-75) i de Toledo (1043-75). Vassall i tributari de Ferran I de Castella, quan aquest atacà València, acudí en ajut del seu gendre ‘Abd al-Mälik ibn ‘Abd al-‘Azïz (derrota musulmana de Paterna), però en abandonar la lluita el rei castellà per malaltia, aprofità l’excusa de la indefensió de València per a emparar-se’n, amb l’anuència de Muhammad Ibn Rawbas. Morí emmetzinat.
(Navarra ?, segle XIX – ? , segle XX)
Militar. Comandant general de València (1936), en produir-se l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936 aquarterà les tropes i, davant l’actitud de la massa i el pas a la legalitat republicana d’algunes forces, declarà la seva adhesió a la república. Tanmateix, per l’agost fou rellevat del càrrec.
(Gijón, Cantàbria, 5 gener 1744 – Puerto de Vega, Galícia, 27 novembre 1811)
Escriptor i polític. Es distingí per les seves idees renovadores. Confinat a Mallorca per l’abril de 1801, residí fins al maig de 1802 a la cartoixa de Valldemossa, on redactà una important Memoria sobre educación pública…, en la qual, a més de proposar la creació d’un institut de nivell mitjà, defensava l’ensenyament del català a Mallorca.
Traslladat al castell de Bellver, després d’un període d’incomunicació es relacionà amb Josep Togores, Rafael Rosselló i sobretot amb Josep Barberi i Santceloni, amb qui mantingué correspondència (1806-08) i al qual proporcionà dades per a redactar la Carta histórico-crítica sobre el edificio de la Lonja de Mallorca (1812) i les Memorias históricas sobre el castillo de Bellver (1813).
Estudià també la història dels convents de Sant Domènec i de Sant Francesc.
Fou alliberat el 1808, i partí cap a Barcelona. El 1891 fou nomenat fill il·lustre de Palma de Mallorca.
(Estella, Navarra, 1891 – 1981)
Polític basc. Durant la guerra civil fou ministre sense cartera del govern de Negrín (maig 1937-agost 1938), càrrec del qual dimití com a protesta per la persecució de què foren objecte els militants del POUM.
(al-Andalus, segle IX)
Hagib de la taifa de Còrdova. Per ordre d’Abd al-Rahman II de Còrdova, vers el 850, devastà els voltants de Barcelona i assetjà Girona sense poder-se’n emparar.
(Santander, Cantàbria, 3 novembre 1856 – 19 maig 1912)
Erudit. Deixeble, a Barcelona, de Francesc Xavier Llorens i Barba i de Manuel Milà i Fontanals (1871-73), el qual el féu hereu de la seva biblioteca i dels seus papers.
A Barcelona es guanyà l’amistat duradora d’Antoni Rubió i Lluch, Josep Franquesa i Gomis, J.L. Estelrich, Mateu Obrador i M. Costa i Llobera, entre altres, inicià el seu constant interès per la cultura catalana i publicà el primer escrit, sobre Cervantes poeta (1873).
A la seva obra Horacio en España (1877), donà a conèixer la primerenca oda A Horaci de Costa i Llobera. A la Biblioteca Vaticana de Roma aplegà materials per al seu innovador estudi Arnaldo de Vilanova, médico catalán del siglo XIII (1879).
Fou decididament contrari al catalanisme polític. Ho palesà només en converses i en lletres privades. Per això ha estat considerat, sense distincions, com a catalanòfil, sobretot des del seu discurs en català als Jocs Florals del 1888.
Afiliat a Unión Católica de Pidal i Mon, el 1883 fou diputat liberal-conservador per les Balears, on pronuncià el seu bell discurs sobre Ramon Llull (1884), i hi guanyà nous amics, com els dos Alcover i Josep Maria Quadrado, els papers del qual passaren també a la seva biblioteca.
Des del 1893 fou senador, primer per la universitat d’Oviedo, i des del 1899 per l’Academia Española, a la qual havia entrat el 1881 amb un discurs sobre La poesía mística en España, que s’obre amb Ramon Llull i es clou amb Jacint Verdaguer.
A la Historia de las ideas estéticas en España (cinc volums, 1883-91), tot d’autors catalans hi són presents, així com als Orígenes de la novela (quatre volums, 1905-15), amb remarcables estudis sobre Ramon Llull, Anselm Turmeda, el Curial e Güelfa i el Tirant lo Blanc.
Mantingué una continuada correspondència amb molts escriptors de tots els països de llengua catalana, la qual ell considerà sempre una sola llengua, i ben diferenciada de la provençal.
(A Corunya, Galícia, 1856 – Madrid, 8 març 1921)
Polític. El 1889 fou nomenat ministre de governació del govern de Silvela-Polavieja. Nomenà d’alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament de Caixes.
La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona.
El 1913 formà govern i el 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei de la creació de mancomunitats de diputacions, que donava satisfacció a una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista.
L’any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Féu costat totalment als mètodes del general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment obrer (llei de fugues).
Morí víctima d’un atemptat dut a terme per sindicalistes catalans.
(Pallars ?, segle IX – Navarra ?, segle X)
Germana de Ramon II de Pallars, el fundador de la nissaga autòctona dels comtes pallaresos.
El seu matrimoni fou utilitzat pel seu germà per afavorir l’entronització de la dinastia navarresa, l’any 905, ja que el primer rei de Navarra, Sanç Garcés I, era fill de Dadildis.
(Olite, Navarra, 1424 – Lescar, Navarra, 1464)
Reina de Castella. Filla de Joan II de Catalunya i de Blanca de Navarra, anomenada també sovint com la seva mare. Nasqué poc abans de que els seus pares cenyissin la corona navarresa.
El 1436 es casà, a Alfaro, amb Enric de Castella, el futur Enric IV, duent de dot l’immens patrimoni castellà del seu pare. Es posà al costat del seu germà Carles de Viana durant la pugna d’aquest amb el seu pare per la possessió del títol reial de Navarra. El 1455, intransigent Joan II davant el conflicte, desheretà Blanca dels béns navarresos, igual que féu amb Carles. Enric IV acabà repudiant-la, atribuint-li l’esterilitat de la unió (1453).
El 1460, Joan II revocà els seus determinis anteriors, coincidint amb un acord de concòrdia amb el seu fill Carles. Aquest, en morir, deixà Blanca hereva dels seus drets a la corona de Navarra. Els tèrbols interessos que abellien el tron navarrès eliminaren Blanca. Aquesta fou posada per Joan II en poder del comte de Foix, cunyat seu (1462).
Morí segons sembla emmetzinada, de forma que facilitava les ambicions de la seva germana Elionor d’Aragó i de la seva madrastra Joana Enríquez. Ambdues han estat responsabilitzades del crim, per bé que la historiografia moderna es pronuncia de preferència sobre la culpabilitat de la germana.
Dades dels Països Catalans 