(Monòver, Vinalopó Mitjà, 1871 – Petrer, Vinalopó Mitjà, 1957)
Periodista. Condeixeble i amic d’Azorín, col·laborà en diversos periòdics d’Alacant i n’animà d’altres a Monòver: “El Eco de Monóvar”, “El Pueblo”, “El Cronista”, “Los Pueblos”, “El Sembrador”, “La Cháchara”, etc.
Utilitzà el pseudònim de Marcolan i fou autor del llibre Un poeta español (1895).
(València, 1871 – 1885)
Secció de la Societat d’Amics del País de València, creada a iniciativa de Felicíssim Llorente i Olivares i sota la presidència del de l’entitat, Josep de Llano, amb la finalitat de fomentar l’estudi de les antiguitats i la prehistòria del País Valencià.
Entre el 1872 i el 1882 publicà memòries de les seves activitats, ben interessants quant a l’arreplega d’epigrafia llatina, notícies sobre jaciments arqueològics, numismàtica (antiga i moderna), etc. El 1878 organitzà una exposició arqueològica.
Arribà a tenir noranta socis esparsos pel País Valencià.
(Palma de Mallorca, 1800 – 1871)
Jesuïta. Ingressà a la Companyia el 1816, a Madrid. Amb motiu de la dissolució de l’orde, el 1820, passà a Itàlia, on estudià. De nou a Madrid, s’ordenà de prevere el 1826 i fou nomenat ministre del col·legi de València, vicerector del d’Alcalá de Henares (1827) i rector del Colegio Imperial de Madrid (1829).
Defensor de les tradicions romanes, les volgué implantar a Espanya; comptà primer amb el suport dels superiors locals fins que s’accentuà la divisió entre els jesuïtes, partidaris uns dels costums romans i d’una observança rigorosíssima, i els altres, dels costums locals. Per apaivagar les tensions fou cridat a Itàlia el 1833, on estigué 12 anys.
Restaurada la Companyia a Espanya, hi tornà i fou enviat a Palma de Mallorca, on aviat topà amb les autoritats religioses i civils pels seus sermons. Deixà l’orde a Palma el 1835.
Publicà 17 opuscles d’espiritualitat en castellà i llatí, i en la seva obra Carta… a los superiores de España… sobre la vida del hermano Carlos López Alda, escolar… (1832, traduïda al llatí, francès i italià) projecta en aquesta figura la seva mentalitat.
(Maó, Menorca, 10 desembre 1813 – 18 novembre 1871)
Metge. S’especialitzà en patologia de la dona i de l’infant i en obstetrícia, disciplines de les quals fou catedràtic a la universitat de Madrid. El 1839 publicà a París un recull de treballs científics en francès.
Fou metge de cambra d’Isabel II de Borbó i senador. El 1861 féu a Madrid la primera operació de laparotomia a l’estat espanyol.
(Alcoi, Alcoià, 5 maig 1871 – Anna, Canal de Navarrés, 2 setembre 1963)
Escultor. Molt jove anà a estudiar a Barcelona amb un cert Marsal. Una pensió de l’ajuntament d’Alcoi el portà a Madrid, on fou deixeble d’Agustí Querol. A l’Exposición Nacional del 1897 presentà Mater Dolorosa.
Del tema decoratiu, amb clara presència del Modernisme, passà per una etapa classicista i desembocà en la temàtica religiosa: talles Sant Joaquim, Santa Llúcia, bronze Sant Jordi (Alcoi, Museu del Casal de Sant Jordi), marbre Virtuts teologals i l’Àngel imposant el silenci (cementiri municipal d’Alcoi).
També féu els dos àngels de marbre blanc per a l’altar major de l’església de Sant Jordi (destruït el 1936), tot i que se’n conserva el guix (1918). És autor també del monument a Artigas a l’Uruguai, i de la Quadriga del Banco de Bilbao de Madrid.
Guanyà una segona medalla a Madrid el 1908 per Llavors, i la Creu d’Alfons XII per un monument a Cervantes.
(Palma de Mallorca, 8 gener 1871 – 22 gener 1871)
Setmanari. Òrgan de la Federació Palmesana de l’AIT. Només edità tres números.
Volgué continuar la tasca d’“El Obrero”, però els seus exemplars foren sistemàticament recollits per les autoritats.
(València, 2 agost 1871 – París, França, 9 maig 1932)
Ballarí. Parella de Carolina Otero al Paris-Concert, de París, ciutat on instal·là una acadèmia de dansa.
Obtingué nombrosos èxits al teatre Imperial de Sant Petersburg, on actuà a la dècada del 1907 al 1917.
Dirigí la coreografia de l’Òpera de París a partir del 1917.
(Maó, Menorca, 11 novembre 1871 – 21 juliol 1930)
Sindicalista i periodista. Abandonà els estudis eclesiàstics i després de diferents vicissituds milità en l’anarquisme i dirigí la revista “El Porvenir del Obrero” de Maó (1899). Col·laborà en la creació dels primers sindicats d’oficis de Menorca (1901).
A Barcelona establí contactes amb anarquistes i socialistes i influí en la reforma de l’estructura sindical de Menorca amb la creació de la Federació d’Obrers de Menorca (1902) com a sindicat únic. Partidari dels aliats, el 1915 es desavingué amb els anarquistes barcelonins i deixà l’activitat sindicalista.
Fou propietari del diari “La Voz de Menorca”, hi col·laborà assíduament i hi inicià, a partir del 1917, una notable activitat regionalista. També dirigí el “Butlletí de Nostra Parla” (Maó, 1923-24).
(Alcoi, Alcoià, 25 abril 1871 – València, 6 juliol 1918)
Periodista i polític. Estudià dret a València i se’n doctorà a Madrid. Treballà al bufet de José Canalejas, el qual l’introduí a l'”Heraldo de Madrid”.
Es traslladà com a corresponsal a Filipines en produir-se la revolució tagala. En tornar a Espanya, gràcies a la influència de Polavieja fou nomenat representant a corts per Alacant.
Dirigí el “Diario Universal” de Madrid, el qual deixà per fundar “El Mundo”.
(València, 29 gener 1871 – 28 octubre 1970)
Compositor, musicòleg i escriptor. La seva formació musical fou autodidàctica. El 1903 fundà l’Orquestra Valenciana de Cambra i fou professor del Conservatori de València.
És autor dels contes, d’estètica romàntica, Armònica i dels Cuentos líricos (1907), i publicà Música popular española (1927), Historia de la música (1929) i Folklore musical español (1955).
Vinculat amb Felip Pedrell, Enric Granados i Manuel de Falla, la seva producció té un llenguatge harmònic impressionista i una instrumentació molt elaborada.
Les seves obres més notables són les tres composicions simfòniques Valenciana, Abanicos antiguos i Acuarelas, així com Rapsodia valenciana, per a piano i orquestra, Concierto breve, per a piano i corda, i Llegenda, per a cor i orquestra.
Fou el pare d’Eduard López-Chávarri i Andújar (València, 1931 – 1993) Crític musical de “Las Provincias”.
Dades dels Països Catalans 