(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1716, per l’emperador Carles III, al noble valencià Pere Vallterra de Blanes i Borja.
Fou rehabilitat el 1920 pels Díez de Rivera.
Vallterra, marquesat de
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1716
Torrellano, comtat de
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1716, per l’emperador Carles VI, al seu cambrer Joan Baïllo de Llano i Ferrer.
Passà als Canícia, marquesos del Bosc d’Ares, i als Rojas.
Ramís, Francesc
(Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, després 1716)
Jurista. És autor de diversos escrits jurídics. Es mostrà netament partidari de Carles d’Àustria.
Ocupada Mallorca pels borbònics, fou empresonat el 1716 a la torre de l’Àngel. Hom creu que hi morí.
Gilabert i Fornes, Antoni
(Pedreguer, Marina Alta, 1716 – València, 1792)
Arquitecte. Fou professor d’arquitectura a l’Acadèmia de Sant Carles de València des del 1768 i director general d’aquesta institució des del 1784.
És autor de la reforma decorativa interior de la catedral de València, a la qual donà un aire neoclàssic que féu oblidar les estructures gòtiques originals i que ha estat anul·lada en part.
A l’Escola Pia de la mateixa ciutat construí la gran cúpula, coneguda popularment per la mitja taronga, després reproduïda abundosament per tot el País Valencià.
Esmir, comtat d’
(Franja de Ponent, segle XVIII)
Títol, concedit per l’emperador Carles III, el 1716, al noble ribagorçà Francesc Esmir i Esmir; únic titular.
Descallar, Martí
(Palma de Mallorca, 1716 – Itàlia, 1799)
Historiador. Usà el pseudònim de Pròsper Martí. Pertanyia a la Companyia de Jesús.
És autor de les Memòries històriques i geogràfiques d’Eivissa i Formentera.
Desterrat a Itàlia amb el seu orde, hi continuà escrivint. En aquesta segona etapa de la seva vida publicà en italià Storia natural dell’isola d’Ibiza.
Castillo, Francisco del
(Castella, segle XVII – València, 1716)
Militar. Segon marquès de Villadarias.
Durant la guerra de Successió dirigí l’exèrcit filipista a Andalusia i a la campanya d’Aragó (1710), però, derrotat a la batalla d’Almenar (1710), fou destituït per Felip V de Borbó.
Fou capità general de València (1714-16).
Barceló i Pont de la Terra, Antoni
(Palma de Mallorca, 31 desembre 1716 – 30 gener 1797)
Militar. Fou patró del vaixell correu (1735) entre Mallorca i Barcelona. El 1756 ingressà a l’armada reial.
Conegut popularment per capità Antoni i posseïdor d’una fama llegendària per l’audàcia de les seves fetes, va distingir-se en les accions per alliberar les vies marítimes dels pirates turcs i barbarescos: el 1769 va dur 1.600 pirates moros presoners a Cartagena i el 1783 bombardejà la ciutat d’Alger, per la qual cosa fou ascendit a tinent general de l’armada.
També comandà l’expedició que portà els jesuïtes, expulsats pel decret del 27 de febrer de 1767, del port de Salou a Itàlia. Dirigí les operacions navals del bloqueig de Gibraltar (1779).
Gisbert -varis bio-
Berenguer Gisbert (Catalunya, segle XV) Metge. Era catedràtic de la Universitat de Lleida i metge del capítol lleidatà. Fou astròleg i alquimista. El 1464, regnant Pere IV de Catalunya, fou denunciat per heterodòxia.
Esteve Gisbert (València, segle XVII – Terol, Aragó, 1716) Religiós trinitari. Ocupà alts càrrecs eclesiàstics. Fou predicador de Carles II i de Felip V de Borbó. Escriví obres religioses en castellà i en llatí.
Gregori Gisbert (Alcoi, Alcoià, 1779 – Madrid, 1837) Prelat. Fou canonge de Sant Isidre i bisbe electe de Girona. Publicà algunes obres religioses.
Jaume Gisbert (País Valencià, segle XIV – segle XV) Cal·lígraf. En unió de l’il·luminador Domènec Crespí realitzà el bell còdex del Llibre del Consolat de Mar, de València (1407).
Llorenç Gisbert (Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – País Valencià, segle XVII) Frare dominicà. Professà el 1662. Fou prior dels convents de Llutxent, Alacant i València, i provincial d’Aragó. El 1690 publicà una biografia de santa Caterina de Siena.
Miquel Joan Gisbert (Tortosa, Baix Ebre, 1544 – Benifassà, Baix Maestrat, 1604) Prelat. Des del 1586 fou abat del monestir de Benifassà, del qual escriví uns Annals. Traduí al castellà la regla de sant Benet.
Pere Gisbert (Catalunya, 1215 – 1294) Frare trinitari. Fou capellà major del rei Pere II el Gran i provincial d’Aragó. Deixà escrites les obres Commentaria in Magistrum Sententiarum i Sermones de Beata Virgine Maria.
Duran -varis bio-
Antoni Pau Duran (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Adroguer. El personatge més reculat de la família del qual hom té notícies. Pare de Francesc, Vicenç i Josep de Duran i Móra.
Baltasar Duran (Barcelona, 1716 – Girona, 1793) Jesuïta. Ensenyà filosofia. Fou exiliat a Itàlia arran de l’expulsió decretada per Carles III de Borbó. Escriví una Relación de les festes celebrades a Vic en ser proclamat rei Ferran VI de Borbó.
Eudald Duran (Ripoll, Ripollès, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Compositor. Fou organista de l’església parroquial de Camprodon. Se’n conserven una missa per a dues veus i violins i dos credos polifònics.
Francesc Duran (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Notari. Exercí a Barcelona en 1695-1718. Membre del Consell de Cent, es negà a comunicar-ne les deliberacions al lloctinent filipista Francisco de Velasco, i fou empresonat. Amb el govern del rei-arxiduc Carles III recuperà el càrrec. Durant el setge de Barcelona (1713-14) fou partidari de continuar la lluita contra l’exèrcit borbònic.
Josep Duran (Catalunya, segle XVII) Terratinent. El 1686 figura matriculat com a ciutadà honrat de Barcelona, tot mantenint, però, una especial atenció al millorament dels conreus i regatge de les seves possessions rurals i a la promoció del canal d’Urgell.
Dades dels Països Catalans 