(València, 1566 – 1626)
Religiós. Havia estudiat grec, llatí, hebreu, siríac i caldeu. Fou qualificador del Sant Ofici i examinador de Sagrades Escriptures a la universitat valenciana.
És autor d’uns Comentarios sobre los profetas Jeremías, Daniel y Abacuch i del treball De sensibus Sacrae Scripturae. Hi destaca la seva perspectiva de lingüista per restablir el recte sentit de diversos passatges bíblics.
(València, 1566 – 1648)
Frare carmelità. Era doctor en teologia. Fou prior de diversos convent i provincial de l’orde. Destacà com a predicador.
És autor de sermons remarcables.
(Xàtiva, Costera, maig 1566 – València, 7 maig 1628)
Teòleg. Professà al convent dominicà de Llombai. Fou professor en diversos convents de l’orde de Sant Domènec, on ensenyà filosofia i teologia. Autor de refutacions teològiques, començades quan tot just tenia 22 anys, contra Calvó.
Obtingué molta anomenada en els medis eclesiàstics per les seves anotacions als vuit primers volums dels Annales ecclesiastici de Baronio. Corregí el misal i el breviari dominicans (1601). Autor d’obres teològiques i exegètiques. És remarcable la seva obra Annalium sacri ordinis praedicatorum centuria prima (1628).
La majoria dels seus manuscrits són a la biblioteca de la Universitat de València.
(Inca, Mallorca, segle XVI – Palma de Mallorca, 1566)
Jurista. Fill de Tomàs de Malferit. Jurat en cap de Mallorca (1536, 1543, 1558).
Prengué posició en la controvèrsia sobre la licitud de la reducció per la força dels indis americans, en contra de Las Casas, en el tractat Apologeticum iuris responsum pro iustitia Regum Catholicorum in occupatione Indiarum, publicat posteriorment, i un altre, Del derecho que tiene el rey de España sobre el ducado de Milán.
Es conserva la seva correspondència amb l’inquisidor Nicolau Montanyans.
(Rosselló, segle XVI – després 1566)
Procurador reial de Rosselló i Cerdanya (1535-59). Segurament fill de Joan (II) de Llupià i de Vallgonera. Fou l’iniciador de la línia dels procuradors i governadors.
Fou pare de Lluís de Llupià i Xanxo (Rosselló, segle XVI – 1589) Procurador reial de Rosselló i Cerdanya (1559-89). Succeí al seu pare com a procurador reial. Fou l’hereu universal del seu oncle Tomàs de Llupià i de Llupià. Foren fills seus Joan de Llupià i de Saragossa, i:
Gabriel de Llupià i de Saragossa (Perpinyà, segle XVI – 1623) Noble. El 1589 fou procurador reial del Rosselló, governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya i lloctinent general del Rosselló, la Cerdanya i l’Empordà.
(València, 1507 – El Burgo de Osma, Castella, 30 juliol 1566)
Humanista i prelat. Fou deixeble de Joan Lluís Vives a Lovaina, i més tard entrà en la milícia al servei de Carles I.
L’any 1554 Felip II el nomenà mestre del seu fill, el príncep Carles d’Aragó, i el 1564 fou fet bisbe d’Osma.
És autor de diversos escrits llatins i castellans i d’un vocabulari de les obres d’Ausiàs Marc.
(València o Valls, Alt Camp, 1566 – San José de Abucaes, Perú, 18 març 1611)
Jesuïta. Passà com a missioner al Perú el 1593, i evangelitzà (1602) el sector dels indis cofanes, al nord-est de Quito, on fundà poblats, explorà el territori i féu diversos treballs sobre la llengua i els costums.
Fou el primer europeu que penetrà en diverses parts d’aquell país.
Escriví el primer llibre referent a la llengua cofana. Fou assassinat en una revolta.
(València, 1525 – després 1566)
Poeta en castellà. Escriví una continuació de l’Orlando Furioso d’Ariosto, sota el títol de La segunda parte de Orlando (Saragossa, 1555), poc adient, per cert, amb l’esperit i la línia narrativa del poema imitat.
(País Valencià, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial, vinculada el 1566, prèvia facultat reial, per Jaume de Masquefa i la seva muller Aldonça de Rocafull i Requesens, filla del senyor d’Albatera.
Passà als Rabassa de Perellós, marquesos de Dosaigües, als Marimon, marquesos de Cerdanyola, i als Arrúspide.
Dalmau de Barberà (Aragó ?, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII) Noble. Del seguici del comte Nunyó Sanç. L’acompanyà a la conquesta de Mallorca (1229). La Crònica de Jaume I el cita combatent a la batalla de Portopí.
Evarist Barberà (València ?, segle XVII) Ciutadà honrat i jurat de València el 1676. És autor d’un opuscle, Razones evidentes y claras que se proponen a los hijos de nuestra ciudad de Valencia para animarlos a que emprendan la fábrica de un muelle en la playa del Grao (1676), que responia a la necessitat de substituir l’antic moll de fusta per un altre de pedra. Fou un dels deu comissaris elegits pel consell general per a dur a terme l’empresa, iniciada el 1686.
Mateu Barberà (Catalunya, segle XVI – Sant Feliu de Guíxols ?, Baix Empordà, 1566) Religiós i músic. Fou abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Pere Arnau de Barberà (Rosselló, segle XIII) Noble. Era del seguici del comte Nunyó Sanç I del Rosselló. L’acompanyà, el 1229, a l’expedició per conquerir Mallorca.
Dades dels Països Catalans 