(Catalunya Nord, segle XVI)
Arquitecte. Fou nomenat per Carles I arquitecte del rei en morir Joan Cabestany.
Fou encarregat de la reparació i la vigilància dels edificis i les places fortes del Rosselló i de la Cerdanya.
El seu fill Berenguer Geli (vers 1559-1629) el succeí en el càrrec.
Cristòfol Fiol (Manacor, Mallorca, segle XVI – Illes Balears, 1629) Frare dominicà. Fou predicador general de l’orde. Escriví en castellà algunes obres religioses.
Joan Fiol (Illes Balears, segle XVII – Palma de Mallorca, 1652) Religiós observant. El 1651 acabà una traducció catalana de la gramàtica llatina d’Andreu Sempere, seguida d’una taula alfabètica de verbs, que ha restat manuscrita.
Pere Fiol (Palma de Mallorca, segle XVI) Religiós jesuïta. Ensenyà a Mallorca, Girona, València i Saragossa. En aquesta darrera població era catedràtic de retòrica. Escriví poesies en català.
(Illes Balears, 1629 – 1699)
Capità de cavalls. Quinquenèt de Miquel Despuig i de Santacília.
Es casà amb la pubilla Caterina Gual-Eixaló i Burguet, la qual heretà béns dels Eixaló, els d’Antoni Gual de la Portella i els de Gabriel Gual de Canet, i per aquesta raó els seus descendents és cognomenaren Gual-Despuig.
(València, 1629 – segle XVII)
Pintor. Fou gendre i deixeble de Francesc Ribalta, amb el qual col·laborà.
Les seves obres imiten fidelment l’estil del seu sogre.
(València, segle XVI – 1629 ?)
Pintor, documentat des del 1607. Probablement és l’autor d’algunes obres atribuïdes a Gregori Castanyeda, com la Santa Maria del Popolo, a Santa Úrsula de València, d’estil pre-ribaltià.
Col·laborà amb Francesc Ribalta i la seva escola en la pintura de les portes del retaule d’Andilla (1624-26). Hom li atribueix el Sant Miquel del Museu de Belles Arts de València.
(Mérancourt, Lorena, França, 11 setembre 1629 – Bolonya, Itàlia, 8 agost 1692)
Dominicà i escriptor. Residí des d’infant a Perpinyà, on es doctorà en filosofia i teologia (1658). Fou professor a Tarragona durant un any (1658); retornà després a Perpinyà, on fou rector de la universitat (1663) i prior del convent de dominicans.
Durant els primers anys de domini francès s’enfrontà amb els religiosos francesos introduïts als convents rossellonesos, actitud que provocà una ordre reial que obligava els religiosos catalans a residir a d’altres convents del regne de França per tal d’acostumar-los a la llengua i els costums d’aquest país. S’enfrontà també amb els jesuïtes contra els quals publicà un pamflet el 1663. Passà a Roma i finalment a Pàdua.
Les seves obres més importants són la Summa philosophia rationalis, naturalis moralis et primae (Besiers 1669) i Doctor Angelicus divus Thomas divinae voluntatis et suiipsius interpres (Pàdua 1692).
(Catalunya, segle XVI – Madrid, 1629)
Comte d’Erill i baró d’Orcau i de Rubinat. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill.
Batlle general de Catalunya (1608), lluità contra el bandolerisme a les comarques de Lleida (1613). Fou conseller reial de Felip III i comanador de Villamayor a l’orde de Sant Jaume.
Lloctinent i capità general de Sardenya (1617) per dos triennis, hi convocà el parlament (1621) i s’ocupà de la defensa contra els turcs. Novament sembla que fou nomenat virrei de Sardenya, poc abans de la seva mort.
Dades dels Països Catalans 