Arxiu d'etiquetes: 1468

Mendoza y Lemos, Diego Hurtado de

4 Respostes

(Manzanares, Castella, 1468 – Toledo, Castella, 1536)

Primer comte de Melito i d’Aliano. Germà de Rodrigo Hurtado. Fou nomenat lloctinent i capità general de Catalunya i València (1520), però, a causa del desencadenament de les Germanies, només prengué possessió del càrrec de València.

Obligat pels agermanats a fugir de València es refugià a Xàtiva i a Dénia, des d’on passà, per mar, a Peníscola, on, en unió, bàsicament, de les forces del duc de Sogorb, amb qui organitzà l’exèrcit reial que vencé l’exèrcit agermanat a Almenara, finalment aconseguí la rendició de la ciutat de València, seguida, uns quants mesos més tard, de la de Xàtiva i d’Alzira.

Per al manteniment de l’exèrcit encunyà monedes d’argent a Dénia i a Sogorb, amb l’efígie i llegendes de Ferran II de Catalunya. Inicià la repressió, però cessà el 1523 i passà a ésser conseller d’estat.

Belluga i Tous, Pere

1 Resposta

(València, segle XV – 1468)

Jurista. Estudià dret civil i dret canònic a Bolonya. Tornà a València i fou assessor del justícia criminal (1429). Després d’un exili de quinze mesos a Almansa, causat per una disputa legal sorgida a les corts del 1438, el 1441 passà a Nàpols, juntament amb Alfons de Borja (el futur Calixt III), i entrà al servei del rei Alfons IV el Magnànim com a mestre racional (1442) i com a advocat patrimonial (1457) i de Joan II el Sense Fe com a advocat fiscal (1458) i com a advocat patrimonial (1461).

Entre el 1437 i el 1441 escriví Speculum principum (editat diverses vegades els segle XVI i XVII), dedicat a Alfons el Magnànim i que constituïa alhora una defensa personal contra els motius de l’exili decretat per l’aleshores lloctinent de governador i germà del rei Joan de Navarra, un tractat adoctrinador de monarques, una apologia de l’organització política valenciana i la propugnació d’una monarquia limitada per furs i lleis i per via de contracte; però, al mateix temps s’hi troben una sèrie d’idees sorprenentment revolucionàries i antimonàrquiques: nega l’origen diví de la monarquia i afirma que totes es formaren gràcies a la violència i a la usurpació.

Martorell, Joanot

29 Respostes

(Gandia, Safor, 1413/15 – 1468)

Cavaller i escriptor. D’un llinatge de la noblesa mitjana, apareix el 1433 amb el tractament de mossèn, que significa que havia estat adobat cavaller. El 1437 canvià lletres de batalla amb el seu cosí Joan de Montpalau, que acusà d’haver trencat paraula de matrimoni a Damiata Martorell, germana de Joanot.

Martorell visqué prop d’un any a Anglaterra (entre el març 1438 i el febrer 1439), on estigué en relació amb cavallers de tot Europa, que hi acudien en cerca d’aventures, i tingué lleure per a llegir llibres que més endavant deixaren solc en les seves obres literàries.

De retorn al Regne de València, tingué afers cavallerescs amb Jaume de Ripoll i amb el cavaller errant Felip de Boïl. Vers el 1443 féu un viatge a Portugal, del qual hom té poques notícies.

L’any següent vengué a Gonçal d’Íxer, comanador de Montalbà, el lloc de Murla i de Benibraïm, a la vall de Xaló, transacció que portà greus conseqüències, entre les quals l’empresonament de Galceran Martorell, germà de Joanot, cartells de deseiximents i lletres de batalla contra el comanador, signats per Joanot i el seu germà Jofré, intents de concòrdia imposada pel rei de Navarra (el futur Joan II), i un seriós desig d’arribar a batalla a ultrança, per part de Joanot, que el comanador evità endegant l’afer per les vies de la justícia civil, que llevà la raó a Martorell i li imposà “callament perdurable”. És molt possible que, a conseqüència d’aquest llarg i desagradable afer, Martorell, desitjós d’una batalla a ultrança, fes un segon viatge a la cort anglesa vers el 1450. El 1454 és atestat a Nàpols.

El 2 de gener de 1460 és indubtable que començà la redacció de la seva gran obra Tirant lo Blanc, que dedicà a l’infant Ferran de Portugal, príncep que residí a Barcelona almenys des de l’agost de 1464 fins al març de 1465, a la cort del seu germà Pere IV el Conestable, proclamat rei per una part dels catalans, i del qual era el parent més pròxim a Catalunya.

De la seva producció literària només resta el llibre inacabat Guillem de Varoic (adaptació d’una versió del vell poema francès Gui de Warwick), que constitueix una mena d’esbós dels 39 primers capítols de la seva obra principal, Tirant lo Blanc, que ha pervingut continuat per Martí Joan de Galba. És possible que també sigui l’autor d’una altra novel·la cavalleresca, Flor de cavalleria, de la qual només resta el començament.

Guiomar de Portugal

3 Respostes

(Portugal, 1468 – Sogorb, Alt Palància, 1 agost 1516)

Infanta. Era la muller de l’infant Enric “Fortuna”, el qual la sobrevisqué sis anys. Compartí el destí atzarós del seu marit. Fou enterrada a Poblet.

Fill seu fou Alfons d’Empúries.

Desvalls, Francí

3 Respostes

(Barcelona, segle XV – Itàlia, 1468)

Cavaller errant. Encara jove, reptà Joan de Boixadors amb la finalitat d’avesar-se en l’ús de les armes, i hi lluità a Ceuta (1429), combat descrit pel cronista portuguès Gomes Eanes de Zurara.

Tingué, amb Riambau de Corbera, una actuació remarcable en el famós Paso Honroso (1434), que comportà ulteriors lletres de batalla amb Suero de Quiñones, mantenidor d’aquell pas.

Fou fet presoner (1435-36) arran de la batalla naval de Ponça. A la cort napolitana d’Alfons IV el Magnànim era tingut per un dels bells junyidors del món.

El 1458 participà, en prosa retorta i filigrana, en els Deseiximents contra Fals Amor de Pere Pou.

Fou executat per ordre del duc Joan de Lorena.

Joana Enríquez

36 Respostes

(Torrelobatón, Castella, 1425 – Tarragona, 13 febrer 1468)

Reina de Navarra (1447-68) i de Catalunya-Aragó (1458-68). Filla de l’almirall de Castella Fadrique Enríquez i mare de Ferran II el Catòlic. Per raons polítiques es casà (1447) amb l’infant de Catalunya-Aragó Joan, futur Joan II el Sense Fe, que aleshores, juntament amb l’almirall, menava una política d’oposició al conestable Alvaro de Luna. El 1451 fou nomenada governadora general de Navarra, càrrec que compartí amb el seu fillastre Carles de Viana.

Prengué part molt activa en la guerra civil navarresa entre el seu marit i Carles; l’enemistat entre aquest darrer i Joana no trigà a manifestar-se obertament, cosa que agreujà l’enemistat de Joan II amb el seu fill. Menà personalment les negociacions de Vilafranca del Penedès (1461), acord de curta durada entre la reialesa i els organismes catalans.

El 1461 fou jurada a Catalunya com a tutora del seu fill Ferran, la qual cosa volia dir que assumia la lloctinència general de Catalunya, i des d’aquest càrrec s’enemistà progressivament amb els diputats i consellers de Barcelona; se n’anà de la ciutat el març de 1462, quan l’esclat de la guerra civil catalana ja era un fet ineludible.

Els anys següents prengué part molt activa en un seguit d’esdeveniments de la contesa: defensa de Girona (1462), missió diplomàtica prop de Lluís XI de França i d’Enric IV de Castella, i campanyes militars de l’Empordà (1462-66). El 1465 fou nomenada pel seu marit lloctinent general de tots els regnes de la corona catalano-aragonesa. La seva mort, en plena guerra civil, significà per a Joan II la pèrdua d’un dels col·laboradors més eficaços en els difícils moments en què es trobava a causa de la guerra.