(Catalunya-Aragó, 1137 – 1716)

(o Corona de Catalunya i Aragó)  Estat mediterrani, anomenat també modernament unió o confederació catalano-aragonesa, marc institucional dins el qual s’han desenvolupat històricament els Països Catalans i Aragó entre els segles XII i XVIII.

Originat per la unió dinàstica de Catalunya i d’Aragó duta a terme amb la donació, per part de Ramir II d’Aragó, del regne d’Aragó, del comtat de Ribagorça i del regne de Saragossa, al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, mitjançant el compromís de matrimoni del comte amb la seva filla i hereva Peronella d’Aragó (acomplert el 1150).

Ramon Berenguer renuncià a titular-se’n rei -només Peronella es titulà reina d’Aragó-. Però a partir del seu fill i successor (1162) Alfons I de Catalunya els sobirans de la nova monarquia esdevingueren reis tant per als aragonesos com per als catalans.

Felip V de Borbó, a partir de la guerra de Successió propugnà i practicà una política d’assimilació a Castella dels regnes que formaven part d’aquella corona, cosa que féu el 1707 per al regne de València i per al d’Aragó, el 1715 per al regne de Mallorca i el 1716 per al Principat de Catalunya.

Amb els decrets de Nova Planta, finalitzà com a organització estatal la corona catalano-aragonesa, malgrat que la monarquia hispànica dels Borbó continuava essent considerada legalment com una agregació de regnes diversos.