Arxiu d'etiquetes: València (morts a)

Aparici, Joan

Deixa un comentari

(Ènguera, Canal de Navarrés, 1636 – València, 1696)

Teòleg i científic. Professà a l’orde mercenari el 1652. Ocupa diversos càrrecs tant al seu orde com a l’arquebisbat de València, on ensenyà teologia molts anys. Fou també catedràtic d’arts i matemàtiques a la universitat valenciana.

A més d’obres de caràcter teològic, deixà manuscrits una sèrie de resums didàctics com els Tractatus de Arithmetica, Tractatus geometricus, Tractatus geographicus, Tractatus astronomicus de Sphera Mundi.

Intervingué en els projectes de construcció del port de pedra de València.

Anyes, Joan Baptista

6 Respostes

(València, 1480 – 1553)

Teòleg i poeta en llatí i en castellà. La seva família era originària de Gènova. Format a la naixent universitat de València. Estigué molt vinculat a la casa dels comtes d’Oliva i en general a les classes dirigents civils i eclesiàstiques de València.

Compongué, tot i estar emparentat amb els caps dels agermanats, diverses Apologiae en vers i llargs comentaris en prosa en lloança del lloctinent i dels nobles valencians implicats en la guerra de les Germanies: escrites vers 1521, no publicades fins al 1543, constitueixen una de les primeres relacions històriques d’aquesta convulsió social.

Saludà l’arribada de Tomás de Villanueva a la seu valenciana amb una Elegia in mala nostra temparum (1544). Milità ideològicament en el camp antierasmista: Apologeticon panegyricon (1550).

És autor, a més, d’una Egloga in nativitate Christi (1527), i, en català, d’una Vida, martiri i translació dels gloriosos màrtirs e reals prínceps sant Abdon i Senén (1542) i d’unes cobles a La vida del gloriós abat i màrtir sant Julià (1527), que denoten una influència de Roís de Corella. La seva obra més ambiciosa, continguda en un còdex, és Phantalia, en vers i llargs escolis erudits.

El seu cognom figura en les obres llatines en la forma d’Agnesius, en les catalanes, d’Agnes.

Antist, Vicent Justinià

4 Respostes

(València, 3 setembre 1543 – 12 març 1599)

Teòleg i hagiògraf. El 1560 professà al convent de predicadors de València, del qual fou elegit prior.

Publicà en castellà i en llatí, entre altres obres, Dialectarum Institutionum (1572), reimprés a Venècia (1582) i a Colònia (1617); Vida y historia del apostólico predicador San Vicente Ferrer (1575); Verdadera relación de la vida y muerte del P. Fr. Luis Bertrán (1582), totes dues obres traduïdes i impreses a Itàlia.

Mantingué correspondència amb Luis de Granada i deixà inèdita una Historia de la Inquisición.

Ansis, Pasqual

Deixa un comentari

(València, 1896 – Benimaclet, València, 1948)

Mestre i poeta. Fou president de Nostra Parla -entitat valencianista- i tingué al seu càrrec la secció pedagògica del setmanari valencianista “El Camí”.

Anglès i Herrero, Rafael

1 Resposta

(Ràfels, Matarranya, 1730 – València, 9 febrer 1816)

Compositor. Organista de la catedral de València des del febrer de 1762 fins a la seva mort, i no fins al 1772, com ha estat dit. Abans fou mestre de capella de la col·legiata d’Alcanyís (Aragó). També era catedràtic de cant pla al seminari valencià.

Joaquim Nin publicà diverses obres seves dins la col·lecció Classiques Espagnols du Piano (París, 1925), però cap d’elles no té la categoria musical de les dues sonates (mi menor, i fa major), on palesa ésser un dels primers músics espanyols que han escrit sonates bitemàtiques ternàries. El seu estil té un sabor que recorda Haydn.

A l’arxiu de la seu d’Oriola hi ha una nadala al Santíssim a 8 veus, violins i baix continu: Brillantes Luceros.

Àngel i Gonsales, Joan

1 Resposta

(València, segle XV – 1548)

Poeta. Catedràtic de poesia a la universitat de València a partir del 1516. El 1532 hi féu representar una comèdia de Plaute.

És autor d’una extensa elegia en llatí (1523), que dedicà al marquès de Cenete, Rodrigo de Mendoza, germà del virrei i un dels repressors dels agermanats, i d’una composició castellana en dècimes Tragitriumfo (1524); deixà, a més, un poema llatí de tema marià, i diversos epigrames i dístics que han estat recollits en publicacions universitàries contemporànies.

Àngel de València

Deixa un comentari

(València, 1594 – 1673)

Missioner. Primer missioner de la província caputxina valenciana. Dirigí l’expedició al Congo (1645), el rei cristià del qual, Garcia Alfons II, l’envià com a ambaixador prop del papa.

Retornat a l’Àfrica com a prefecte apostòlic del Benin (1648), es trobà amb dificultats amb els governants nadius i fou repatriat contra la seva voluntat.

Andreu i Sentamans, Teodor

Deixa un comentari

(Alzira, Ribera Alta, 1870 – València, 18 març 1935)

Pintor. Deixeble de Joaquim Sorolla (1889) i de l’Academia de San Fernando a Madrid. Fou professor a diferents escoles d’arts i oficis i l’any 1920 passà a la de València.

Es distingí en la pintura d’escenes típiques, especialment del País Valencià i de Galícia, amb les quals participà en diverses exposicions entre 1890 i 1904.

Té obres al Museu de Belles Arts de València (retrat d’Antoni Martorell).

Andreu i Moragas, Joan

Deixa un comentari

(Barcelona, 1900 – València, 7 juliol 1965)

Cineasta. Fou un dels iniciadors com a productor i director, del cinema valencià.

Començà amb documentals i curtmetratges còmics –Cipriano Comendador i La Drapaire (1925)- però obtingué més èxit en altres gèneres: Noblesa de Cors (1924) i El Místic, adaptació de l’obra de Santiago Rusiñol.

Andreu -varis bio-

Deixa un comentari

Felip Andreu  (València, 1757 – 1830)  Escultor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles. És autor de diverses obres per als temples valencians.

Francesc Andreu  (València, segle XVII)  Religiós mercenari. Fou visitador i actiu reformador dels convents del Principat, així com comissari apostòlic i provincial de València. Escriví algunes obres religioses.

Joan Andreu  * Forma impròpia del nom del convers valencià Joan Andrés (segle XVI).

Josep Andreu  (Illes Balears ?, segle XVI – segle XVII)  Monjo cartoixà. Residí al monestir del seu orde a Valldemossa, on romangueren els seus escrits fins al 1835. Deixà una traducció castellana del Blanquerna, que restà inèdita, i algun treball hagiogràfic com la Vida de la Venerable Sor Eufrasia Mir (1646).