(València, segle XVI – 1614)
Metge. Catedràtic d’anatomia i de medicina de la universitat de València.
Autor dels tractats De dignotione et curatione febrium pestillentis (1652), De febribus malignis et pestilentibus (1656) i De anatomia, que ha restat inèdit.
(València, 1858 – 1912)
Pintor i escultor. El 1880 fou pensionat a Roma, de part de la diputació per un retrat escultòric d’Ignasi Vergara (Museu de Belles Arts de València), hi féu, entre altres feines, l’estàtua de Joan de Joanes (al mateix museu).
Com a pintor cal esmentar-ne L’enterrament de Crist, que presentà a Madrid. També és autor d’aiguaforts remarcables (Capellà de missa i olla).
Conreà, també, la ceràmica i el col·leccionisme de taulellets antics.
(Villena, Alt Vinalopó, 1942 – València, 1986)
Historiador. A la Universitat de València es formà amb Joan Reglà. Fou professor agregat d’història moderna a la facultat d’història de València i vice-rector de la Universitat Literària de València.
És autor de nombrosos estudis sobre la història del País Valencià en l’època moderna entre els quals cal citar Els fonaments del País Valencià modern (1968), El patriarca Ribera y la extirpación del erasmimso valenciano (1977), Valencia y la Casa de Austria (1975), Bandolers, corsaris i moriscos (1980), el tercer volum de la Història del País Valencià (1975), en col·laboració amb altres autors.
Ha escrit també diversos articles en revistes especialitzades, comunicacions a congressos, etc. Tingué cura de l’edició de la Crónica de la inclita y coronada ciudad de Valencia, de Rafael Martí de Viciana.
(Almàssera, Horta, 22 novembre 1840 – València, 6 febrer 1902)
Escriptor teatral. Ferrer d’ofici i de formació autodidàctica.
El 1868 estrenà amb considerable èxit, la seva primera obra Cada ovella en sa parella, la qual seguiren, entre moltes altres, Un cacique a redolons, Una nuvolà d’estiu, La justícia en les mans brutes, etc.
Col·laborà també a la premsa amb articles i poesies.
(València, 25 novembre 1862 – 15 març 1891)
Escriptora. Fou poetessa bilingüe. Obtingué un premi de Lo Rat Penat el 1882.
(València, 1551 – 1616)
Professor universitari. Catedràtic de poesia a la Universitat de València. El 1589 es traslladà a Roma, on ocupà una càtedra de retòrica, i féu de preceptor del nebot del cardenal Juan de Mendoza.
Novament a València, hi ensenyà oratòria (1594), i el 1603 ocupà la càtedra de retòrica en morir Pere Joan Nunyes.
Va escriure Versos (1585), dedicat a Felip II, una comèdia, diversos tractats de retòrica, elogis i panegírics, Diálogos de prosodia (1587), Orationes Romanae (1603) i un tractat d’ortografia, en castellà (1608).
(Àgreda, Castella, segle XVII – València, 1691)
Metge. Estudià i fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de València fins al 1687, i representant de la tendència tradicional galenista més tancada.
D’entre les seves obres cal destacar Disputationes medicae selectae (Lió, 1677), Disputatio apologetica de curatione vertiginis per consemsum ventriculi (Lió, 1677) i Disputationes physiologicae antiquorum et neotericorum placita novo acumine experimentes (València, 1680).
(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1760 – València, 1796)
Arquitecte. Deixeble de Vicent Gascó i Massot a la Universitat de València. Fou acadèmic de mèrit (1785), tinent director (1791) i professor de matemàtiques (1791-94) de l’Acadèmia de Sant Carles de València. També obtingué els càrrecs de mestre major de la ciutat i del capítol de la seu.
Projectà els banys de l’Hospital General de València, la casa del mestre de la catedral i altres residències particulars, i, encara, la capella del Sagrari de Manises, les esglésies de Benafer, Caudiel i Requena.
Traçà també la catedral d’Eivissa.
(València, 27 març 1919 – 17 octubre 1980)
Poeta i crític en llengua castellana. Germà d’Alexandre i de Lola. Professor de literatura castellana en universitats nord-americanes.
La seva poesia és una reflexió sobre l’existència: Arcángel de mi noche (1944), Sobre la tierra (1945), Luz desde el sueño (1947), Profecía del recuerdo (1956), Un montón de sombra (1972), Poesías completas (1974).
Realitzà també estudis crítics i traduccions: La poética de Campoamor (1955), Poesía y técnica (1955), Temas y problemas de literatura española (1959), Claves de la literatura española (1971). També ha traduït diverses obres.
El 1981 rebé el premi Nacional de Poesía per Última Thule, llibre pòstum.
(València ?, segle XV – després 1491)
Poeta i notari (1472). Formà part del consell de la ciutat.
Participà en el certamen literari del 1474 celebrat a València amb una composició en català considerada com una de les millors presentades.
Dades dels Països Catalans 