(Fuenllana, Castella, 1486 – València, 8 setembre 1555)
Prelat, teòleg i sant. Nomenat arquebisbe de València (1545-55), esmerçà el pontificat en la reforma dels clergues -fundà el seminari de la Presentació (1550)-, l’assistència caritativa i l’evangelització dels moriscs.
Escriví, entre altres obres, Soliloquio que entre Dios y el alma conviene hacerse después de la Sagrada Comunión.
(València, 1518/20 – 1583)
Escriptor i editor. Va recollir narracions molt breus de caràcter popular en Sobremesa y alivio de caminantes (1563) i El Patrañuelo (1567). En teatre tradueix Plaute en prosa i el fa assequible al públic popular. En la Tragicomedia llamada Filomena, que adapta o refon, desplega tota l’acció davant l’espectador amb variacions de localització i així s’aparta dels cànons clàssics i s’anticipa a Lope de Vega.
Quasi tota la seva obra pertany a la literatura castellana, ja que Timoneda, fill d’un assaonador d’Alcanyís, considerava que la seva llengua natural era la valenciana, però escrivia en castellà, segurament per raons comercials; usà el valencià només en alguna narració dels llibres esmentats i en dos actes sacramentals titulats El castell d’Emmaús i L’Església militant, que juntament amb quatre d’escrits en castellà formen els dos volums titulats Ternarios sacramentales.
El castell d’Emmaús s’inspira en el Paso de las Aceitunas de Lope de Rueda, en l’Evangeli segons sant Lluc i ben probablement en algun tractat de teologia; en L’Església militant hi intervenen Felip II i el papa Gregori XIII; l’Església s’hi conhorta de les persecucions que sofreix en diversos països amb la fidelitat de València; hi és al·ludit falaguerament sant Joan de Ribera, que volia per a València un teatre religiós teològicament combatiu, i no tradicional i sentimental com era el dels misteris.
Dúctil i acomodatici, va acceptar l’encàrrec que li havia fet Ribera i, castellanitzant primerenc, va temptejar la introducció de l’idioma del país per tal d’aprofitar la tradició dels misteris.
Obres de la Contrareforma no eren adients amb l’esperit del país, que no va trigar a reprendre la tradició, més aviat folklòrica, dels misteris, la qual ha arribat als nostres dies.
(San Esteban de Pravia, Astúries, 30 novembre 1875 – València, 27 novembre 1947)
Periodista i escriptor. Fill de Joaquim Josep Thous i Orts. De família valenciana, residí des de petit a València, on fundà la revista “El Gladiador” i col·laborà a “El Criterio” i “El Palleter”, que editava el seu oncle, Gaspar Thous i Orts. Treballà després a “El Correo Valenciano” i “El Correo” (1899-1910).
Fundà i dirigí la revista literària “El Guante Blanco” (1912-18) i el setmanari taurí “El Sobaquillo”. Dirigí “La Correspondencia de Valencia”, feta òrgan de la Unió Valencianista, partit pel qual fou candidat a distintes eleccions municipals.
Per al teatre escriví comèdies i sarsueles: De Carcaixent i dolces (1896), Portfolio de Valencia (1898), Moros y cristianos, La escala de Jacob, A la vora del riu, mare, Ama, hi ha foc?, Foc en l’era, L’últim lleó, El dragó del Patriarca, El rei de les auques i La cua de la rabosa.
Escriví les lletres -catalana i castellana- per a l’himne de l’Exposició Regional Valenciana, i la del pas doble El faller, amb música de Josep Serrano. Publicà poemes en diverses revistes i obtingué la flor natural als jocs florals de València (1901). Promogué i dirigí durant la Segona República un museu etnogràfic a València, desaparegut després.
(Benidorm, Marina Baixa, 1839 – València, 1893)
Militar i periodista. Prengué part en la Tercera Guerra Carlina, que acabà amb el grau de coronel, i col·laborà en les empreses periodístiques del seu germà Gaspar i en d’altres, també tradicionalistes.
Participà en la fundació d’“El Palleter” de València (1882-90) i dirigí “La Vanguardia” (1887).
Fou el pare de Maximilià Thous i Orts.
(València, 24 novembre 1900 – 25 octubre 1957)
Escriptor i polític. Milità en el valencianisme. Fou el promotor de les “Taules de poesia” i director de l’Editorial Valenciana.
La seva poesia, digna i renovadora dins el context valència, es publicà tardanament: Primer recull de versos (1949) i Tabac i esqueix (1953).
(València, 1566 – 1648)
Frare carmelità. Era doctor en teologia. Fou prior de diversos convent i provincial de l’orde. Destacà com a predicador.
És autor de sermons remarcables.
(València, segle XVII – 1676)
Jurista. Era notari públic de València i familiar de la Inquisició.
És autor de les obres Compendium, sive Epitome theoricae artis notariae i Formularium diversorum instrumentorum contractuum, ambdues editades el 1636.
(València, 1 novembre 1913 – 3 novembre 2002)
Veterinari. Fou director del Laboratori Pecuari Regional de València i president de l’Associació del Cos Nacional Veterinari. Dirigí les revistes “Avicultura Española” i “Avigan”.
Membre de nombroses entitats científiques, ha publicat molts treballs zootècnics i sanitaris.
(València, 21 juny 1808 – 19 abril 1878)
Pintor. Fou professor de l’Acadèmia de Sant Carles, on actuà per un temps de director interí.
Conreà sobretot la pintura de tema històric o religiós. Té algunes obres al Museu de Belles Arts de València.
(el Grau de València, 1694 – València, 1775)
Erudit. Prengué l’hàbit dominicà el 1710 al convent de predicadors de València. Acabats els estudis, fou destinat al convent d’Alacant com a professor de filosofia, però aviat fou traslladat al convent valencià, on es dedicà a l’arxiu, en el qual treballà fins a la seva mort. El 1730 fou nomenat historiador de l’orde a la província de València i el 1765 fou ampliat a l’àmbit de la província d’Aragó.
Escriví diversos volums sobre la història d’alguns convents de l’orde, en especial sobre el de la ciutat de València i els seus membres il·lustres (Necrologio), sobre la història i antiguitats de València, el seu estudi general (amb un catàleg de provisió de càtedres del 1500 al 1616), un episcopologi fins el 1773, anotacions a les Trobes de Jaume Febrer, que considerà autèntiques, correccions i addicions als Escritores del Reino de Valencia, de V. Ximeno.
Mantingué correspondència erudita amb Lluís Galiana i amb els germans Maians i Siscar.
Dades dels Països Catalans 