(València, segle XIX)
Impressor. Fill del també impressor Josep Ferrer i d’Orga, junt amb el qual defensà la prioritat de València en la introducció de la impremta.
Féu nombroses edicions de bibliòfil, entre les quals destaca una reimpressió del llibre Trobes en llaors de la Verge Maria (1894).
És autor d’un Resumen histórico de las fundaciones establecidas en Valencia desde 1825.
Jaume Ferrer (Illes Balears, segle XIV) Navegant. El 1346 resseguí amb un uixer les costes d’Àfrica fins a la desembocadura del Senegal, i potser fins a la del Níger, en cerca d’or. La notícia de la seva expedició apareix escrita al famós Atlas català (1375).
Jaume Ferrer (Mallorca, segle XV – Portugal ?, segle XV) Navegant i matemàtic. L’infant Enric el Navegant de Portugal el féu anar a la famosa escola de nàutica de Sagres, i el designà per dirigir-hi l’Acadèmia de Ciències.
Jaume Ferrer (València, segle XVI – segle XVII) Metge. És autor d’un Libro en el cual se trata del verdadero conocimiento de la peste y sus remedios para cualquier calidad de personas (1600).
Jaume Ferrer (l’Alcora, Alcalatén, segle XVII – Castelló de la Plana, 1717) Frare franciscà. Escriví un Compendio histórico de los más principales sucesos del mundo (1699), així com algunes obres de caràcter religiós.
(València ?, segle XVI)
Poeta i brodador d’ofici. Participà en el certamen de Santa Caterina celebrat a València el 1511 i hi guanyà la joia.
Cobles seves figuren entre els preliminars d’una Vida de Sant Honorat (València 1513), i tres poesies al Cancionero general d’Hernando del Castillo (edició d’Anvers del 1557).
Publicà, en col·laboració amb el també poeta Jaume Bertran, Obres contemplatives i de molta devoció… En lloors de la Sanctíssima Creu (València 1515).
(País Valencià, segle XVI)
Batlle de Xàtiva. Besnét de Lluís de Fenollet i de Malferit.
Es casà (1535) amb Maria de Vilarasa, òlim de Cabanyelles, baronessa d’Alginet i senyora de Benissanó, per la qual cosa llurs descendents primogènits anteposaren sovint al seu cognom propi el de Cabanyelles.
Fou l’avi de Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova (València, segle XVII) Militar. Baró d’Alginet i de Benissanó. Lluità en l’exèrcit de Felip IV a Itàlia, contra els francesos. La seva participació en la presa de Casale Monferrato (vers 1658) li valgué el títol de comte de Casal.
(València, segle XV – segle XVI)
Dinastia de pintors. Oscil·laren estilísticament entre el goticisme derivat dels epígons de Jacomart i de Roderic d’Osona i el primer Renaixement, introduït per Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano.
El pare de la dinastia sembla que fou Onofre (I) Falcó (València, segle XVI – 1556) Pintor. Nomenat pintor de la Generalitat de València el 1503, com en fou posteriorment el seu fill o germà Nicolau (I) Falcó. Un altre possible fill seu fou:
Nicolau (II) Falcó (València, vers 1500 – 1560) Pintor. Succeí al seu pare en el càrrec de pintor de la generalitat valenciana, que exercí fins a la mort. Fou el pare de:
Onofre Dionís Falcó (País Valencià, segle XVI) Pintor. Probablement fou el darrer pintor de la dinastia.
(València, fi segle XV – després 1528)
Pintor. Identificat amb l’anomenat Maestro del Caballero de Colonia, nom donat a l’autor d’una taula de la Mare de Déu que es conserva al col·legi del Patriarca de València.
En col·laboració amb Miquel del Prado, realitzà l’Apostolat (1517) de l’ajuntament de València en un estil renaixentista, així com d’una Sagrada Família, la capella de la Sala dels Jurats (1518) i una capella de la seu (enllestida el 1520).
(València, segle XVII – 1689)
Eclesiàstic i escriptor. Capellà de la diputació del general, de València.
Deixà escrit un recull de notícies sobre la ciutat i el regne de València, en especial sobre la seu valenciana i els seus bisbes i arquebisbes, i el Sant Calze.
(València, segle XVI – segle XVII)
Poeta. Generós, jurat i conseller de València. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou secretari amb el sobrenom de Descuido.
Algunes composicions seves, en castellà, figuren en el Cancionero de l’Acadèmia (1605-06) i en una de les justes poètiques publicades per Bernat Català de Valeriola (1602).
(València, segle XVII – abans 1660)
Impressor. Fill potser del llibreter i impressor aragonès Martín de Esparsa (veí de València des del 1580) i actiu a València almenys del 1628 al 1657.
Imprimí diversos texts oficials universitaris, romanços i un gran nombre de relacions i plecs solts.
A la seva mort la seva vídua regí la impremta almenys fins al 1663.
Joan Escrivà (País Valencià, segle XIII) Suposat membre del llinatge. No hi ha cap document que provi el seu parentiu amb el notari major Guillem Escrivà. Hom el troba a València i a Gandia, junt amb Bertran Escrivà, potser pare i fill.
Joan Escrivà (València, segle XIV) Ciutadà. Fou un dels dos representants valencians a Barcelona, el 1339, per assistir al vassallatge que féu Jaume III de Mallorca a Pere III el Cerimoniós, en acte privat que hom celebrà a la capella reial de Barcelona.
Joan Escrivà (País Valencià, segle XIV – 1427) Fill de Jaume Escrivà. Senyor de mitja baronia de Patraix i del lloc de Catarroja, i lloctinent de governador (1412-13). El succeí el fill del seu primer matrimoni amb Joana Pujades, Guillem Escrivà i Pujades. També foren pares de Brunissenda.
Joan Escrivà (País Valencià, segle XV) Fill de Brunissenda Escrivà i Pujades, i de Gilabert Dalmau. De la seva mare heretà mitjà baronia de Patraix i el lloc de Catarroja. Tingué per àlies Joan Sanoguera. Reuní tota la baronia de Patraix en comprar l’altra meitat a Lluís Pallars de Vilanova, però l’any 1477 vengué la baronia sencera al comte de Cocentaina.
Joan Escrivà (País Valencià, segle XV) Astròleg. Pertanyia potser a una família de conversos homònims de la dels Escrivà cavallers i documentada a València des del 1400. És autor del tractat De imaginibus astrologicis (València 1496).
Dades dels Països Catalans 