(València, segle XIV – 1377)
Ric mercader jueu al servei dels sobirans, almenys des del 1353. Des del 1363 fou domèstic ad honorem de la reina Elionor de Sicília i, des del 1364, membre de la casa reial de Pere III el Cerimoniós.
Actiu com a comprador de la reina i financer (especialment des del 1370). Autòcrata de l’aljama jueva de València i delegat dels jueus del Regne de València en l’establiment de les taqqanot (ordinacions) del 1354.
(València ?, segle XIV)
Jurisconsult. Estudià lleis a Bolonya, on es graduà. Fou jurat de València (1330) i membre del consell reial (1342-49).
Autor de Notae super Foris Regne Valentiae i de Declaracions dels dubtes sobre los furs nous.
Fou el pare de Guillem Jàfer (València ?, 1366 – 1394) Jurista. Escriví Lectura solemnis super Foris Regni Valentiae, Jacobi et Alfonsi regum (1388).
Ausiàs Izquierdo (València, segle XVI – després 1596) Historiador i poeta. Escriví més en castellà que no pas en català. Publicà l’antologia poètica Relox de enamorados (1565), bilingüe. Hi incloïa algunes composicions seves.
Josep Izquierdo (País Valencià, segle XVIII – 1804) Religiós. Prengué l’hàbit dels canongers regulars de Sant Agustí. Destacà com a orador sagrat. Té diversos treballs d’història eclesiàstica.
Vicent Izquierdo (València, segle XVII – 1689) Eclesiàstic. Fou capellà de la Generalitat Valenciana. Deixà diversos escrits sobre història religiosa valenciana.
Vicent Izquierdo (Sogorb, Alt Palància, 1837 – País Valencià, després 1881) Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a la de San Fernando de Madrid. Destacà en la pintura de tipus populars i en la de paisatges.
(València, segle XI – 1095)
Cadi de València. Era membre d’una aristocràtica família iemenita assentada a València des dels primers moments de la conquesta musulmana.
Fou elegit cap de la república municipal instituïda a València (1092) després de la revolta popular que destronà Yahyà ibn Ismä’il ibn Yahyà al-Qädir, l’antic rei de la taifa de Toledo, imposat per Alfons VI de Castella i Alvar Háñez.
Pactà amb el Cid en veure que no podia enfrontar-s’hi victoriosament i ambdós impediren l’entrada dels almoràvits a València (1093), contra els desigs de la part més puritana de la població (encapçalada pels Banü Wägib), partidària de fer cara al Cid amb l’ajuda dels nord-africans.
Destituït temporalment del govern de la ciutat (Ibn Wägib), fou elegit novament pel poble i, malgrat que intentà de negociar amb el Cid, que assetjava València, no pogué evitar que aquest hi entrés (1094).
El Cid el confirmà en el càrrec de cadí fins que, foragitat el perill almoràvit amb la victòria de Quart de Poblet, el féu executar acusant-lo de la mort d’al-Qädir.
(València, segle XVI)
Pintor. Excel·lí en frescos de inspiració religiosa, com els que féu per a la capella de la Concepció del col·legi del Patriarca, a València.
(València, segle XV)
Poeta. Notari. El Cançoner de París conté una poesia seva, a honor del rei Alfons IV el Magnànim, coneguda també per altres reculls.
(València, segle XVI – segle XVII)
Frare mínim. Sobresortí pel seu coneixement de l’àrab i de l’hebreu, així com pels seus sermons.
És autor d’una biografia del beat Gaspar de Bono (1610).
(València ?, segle XVI)
Pintor anònim del retaule de Sant Vicent Ferrer, procedent del convent de Sant Onofre de Xàtiva (vers 1520). Se li atribueixen les taules de Sant Agustí i de Sant Nicolau de Tolentino.
Encara que palesa la influència de Fernando Yáñez i Fernando de Llanos, són evidents les reminiscències medievals de la seva obra.
(València, segle XV)
Frare dominicà i escriptor. Era lector de teologia al convent de Sant Domènec. Fou catedràtic a la universitat valenciana.
Sobresurt entre les seves obres la titulada Vindiciae Aquitaniae.
(València, segle XVII)
Poeta i sacerdot. Composicions poètiques seves, en castellà, però la majoria en català figuren al recull poètic Sacro Monte Parnaso, publicat sota el seu nom a València (1687).
Dades dels Països Catalans 