Estat d’Europa: 468 km², 76.949 hab (2014), capital: Andorra la Vella.

Format per 7 parròquies: Andorra la Vella – Canillo – Encamp – les Escaldes-Engordany – la Massana – Ordino – Sant Julià de Lòria

Situat als vessants meridionals dels Pirineus, entre el Principat de Catalunya i la Catalunya Nord, que fins fa poc temps era governat per un règim d’origen medieval, que tenia com a co-prínceps el bisbe d’Urgell i el president de la República francesa, aquest per la seva condició d’hereu dels comtes de Foix.

El català és la llengua oficial i el catolicisme, la religió. La moneda és l’euro. Administrativament es divideix tradicionalment en sis parròquies, a les quals s’afegí el 1978 les Escaldes-Engordany, segregada d’Andorra la Vella.

GEOGRAFIA FÍSICA: Situada plenament als Pirineus axials, el territori andorrà comprèn bàsicament les valls de capçalera de la Valira, riu que aflueix al Segre pocs quilòmetres avall, a la Seu d’Urgell.

La vall principal és la de la Valira d’Encamp, que neix al circ dels Pessons, a uns 2.200 m alt, en una típica zona lacustre. Al sud d’Andorra la Vella, a les Escaldes, rep, per la dreta, la ribera d’Ordino o Valira del Nord. Entre les valls secundàries es destaquen les d’Incles, Ransol, Madriu i Arinsal. Els alts cims que dominen aquestes valls culminen a la coma Pedrosa (2.946 m). Abunden els estanys d’origen glacial.

La vegetació varia segons l’altitud, des de l’estatge submediterrani, on dominen el roure martinenc i els prats dalladors, a les pinedes de pi roig i les avetoses (1.300-1.600 m), fins a l’estatge subalpí (1.600-2.300 m), amb domini del pi negre, i els prats alpins i vegetació de roques i pedruscall per damunt dels 2.300 m. El clima és fred i la neu abundant a les zones altes.

ECONOMIA.- Una agricultura de muntanya –sègol, blat, patates, etc, amb un conreu insòlit, el tabac- i la ramaderia –ovina, bovina i cavallar-, que aprofita les pastures abundants, han estat les activitats econòmiques tradicionals. Des del segle XVIII, el contraban, afavorit per la peculiar situació entre dos grans Estats, hi tingué un paper important. La indústria –tabac i electricitat, amb una important central a les Escaldes- té poc pes econòmic.

En canvi, són decisius els sectors turístic, comercial i financer. Un dels grans atractius per al turisme (uns 10 milions de visitants anuals), a més de la bellesa del paisatge d’alta muntanya, són els esports de neu, amb estacions grans i ben equipades: el Pas de la Casa, el Grau Roig, Soldeu, el Tarter, Arinsal, Pal i Arcalis.

Les diferències fiscals entre Andorra i els països veïns, que donaren lloc a uns preus relativament inferiors dels béns de consum, han estat un altre dels grans factors d’atracció de visitants i han convertit el país en un centre comercial d’una magnitud totalment desproporcionada a la població (uns 2.500 establiments comercials, des de petites botigues familiars a grans superfícies). El sector bancari, també amb els avantatges fiscals que dóna la peculiar Constitució andorrana, té igualment un desenvolupament extraordinari (sis bancs andorrans i algunes delegacions), encara que no es disposa de xifres estadístiques.

POBLACIÓ.- Aquesta anòmala prosperitat econòmica ha produït a la segona meitat del segle XX un extraordinari creixement demogràfic: s’ha passat de poc més de 5.000 hab, el 1947 a prop de 20.000 el 1970, a 35.000 el 1980 fins al cens actual. L’allau immigratòria que ha fet possible aquest creixement també ha determinat que el percentatge actual d’andorrans de nacionalitat –condició molt restringida per la Constitució- estigui molt per sota del 25%.

La població es concentra sobretot en les actuals parròquies d’Andorra i de les Escaldes-Engordany, al centre de la vall, mentre que els nuclis més muntanyosos resten relativament poc poblats.

HISTÒRIA: Des dels seus orígens històrics, Andorra formà part del bisbat i del comtat d’Urgell. El primer document fidedigne és l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, datada tradicionalment el 839, en que consten ja les parròquies andorranes. La mitra urgellenca es convertí gradualment en veritable senyora d’aquestes valls (butlles papals del 1001 i 1012) i la donació del comte Ermengol VI d’Urgell (1133) confirmà plenament la senyoria episcopal.

Però, ja abans d’aquesta data, els bisbes havien infeudat les seves possessions andorranes als Caboet, senyors de les veïnes valls de Cabó i de Sant Joan, encara que la mitra hi mantenia la supremacia i els Caboet no tenien plenitud de drets polítics, militars ni judicials. Els béns dels Caboet passaren per matrimoni als poderosos vescomtes de Castellbó i aviat (1226) als dominis dels comtes de Foix, amb possessions pel sud de França i Catalunya.

Els conflictes entre els comtes, vassalls dels bisbes però més poderosos, i el bisbat no tardaren a esclatar, agreujats per la croada albigesa, i els pactes o Pariatges del 1278-88 reconeixen, de fet, un condomini entre les dues forces i són el punt de partida del peculiar estatut jurídic d’Andorra.

Tanmateix, les valls formaven part del Principat de Catalunya, no sols políticament, sinó en tot allò que es referia a la llengua, el dret i la moneda. Un sentiment de comunitat distinta i un cert afany d’autonomia sorgeixen a partir del segle XV, quan es crea el Consell General de les Valls (1419), concedit pels dos cosenyors a petició dels andorrans i format per dos o tres jurats de cada parròquia, els quals elegien un síndic. Aquest Consell havia d’esdevenir més endavant l’òrgan polític suprem.

L’aïllament i l’habilitat dels andorrans afavoriren la perduració d’aquest règim peculiar. Els comtes de Foix esdevingueren reis de Navarra i posteriorment de França. Enric IV i els seus descendents hi ratificaren la seva qualitat de cosenyors (segle XVII). El 1748, el Consell General va encarregar al jurista Antoni Fiter i Rossell, fill d’Ordino, una recopilació històrico-jurídica (Manual Digest de les Valls d’Andorra), manuscrit que es conserva a l’Arxiu de la Casa de la Vall d’Andorra la Vella i que és la base política i jurídica de l’Administració del país.

L’evolució ideològica i política del segle XIX portà a la redacció de la Nova Reforma (1866). El 1933 s’establí el sufragi universal. A partir d’una Memòria de la Reforma de les Institucions, els co-prínceps atorgaren un decret (1981) pel qual es creà el primer govern de la història d’Andorra.

El Consell General va nomenar primer president del Consell Consultiu Òscar Ribas i Reig, sota el mandat del qual Andorra es va incorporar a l’Assemblea General de les Nacions Unides (1994). El 1994, Òscar Ribas fou rellevat en els funcions de govern per Marc Forné.