(Catalunya, segle XIX -)
Títol, atorgat amb la grandesa d’Espanya el 1860 al general Joan Prim i Prats.
Fou convertit en ducat de Los Castillejos el 1870 per Amadeu I a favor del fill d’aquest, Joan Josep Prim i d’Agüero.
Passà als Salvadó-Prim i als Muntadas-Prim.
(Torrefeta i Florejacs, Segarra)
(o Castellmejà; ant: Meià) Llogaret i antic terme, al sud del Llor.
El castell de Castellmeià (segle XIII) fou refet en part a la fi del segle XVI i és en bon estat de conservació. N’eren propietaris els Vergós, senyors també de Santa Maria de Meià i de Majanell.
Al final del segle XVII passà a Francesc de Junyent i de Marimon, al qual fou concedit el 1716 el marquesat de Castellmeià, únic títol concedit per Felip V de Borbó a un català des de l’inici de la Guerra de Successió. Passà als Amat, als Càrcer i als Vilallonga.
(Catalunya, segle XVII – )
Títol concedit el 1690 a Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Lanuza, senyor de Dosrius, Maresme (des del 1701, amb grandesa d’Espanya).
El seu nét i quart titular, Manuel de Sentmenat-Oms de Santapau i de Cartellà, fou lloctinent de Mallorca, i el fill d’aquest i cinquè titular, Francesc Xavier de Sentmenat-Oms de Santapau i de Vera, fou capità general d’Andalusia i de Catalunya (1822-23).
(ant: Castellar de Segarra) Poble, a la confluència de les rieres de Rajadell i de Grevalosa.
L’església parroquial de Sant Miquel i l’antic castell de Castellar són damunt un tossal.
El segle XIX formava municipi amb les quadres de les Coromines, Puigfarner i Seguers de Sant Pere.
El comtat de Castellar fou concedit el 1707 per Carles III a Francesc d’Amat i de Planella, baró de Castellar (comtat de Sant Miquel de Castellar), des del 1923).
(Catalunya, segle XVI – )
Títol, atorgat el 1599 a Joaquim de Centelles-Carrós i d’Oms, comte de Quirra i baró de Centelles.
El rei arxiduc Carles III hi annexà la grandesa d’Espanya per a Francesc de Blanes-Centelles i Desbac-Descatllar, però no fou convalidada pels Borbó.
El títol passà als Moncayo, als Pignatelli d’Aragona i als Llança.
(Catalunya, segle XVII)
Títol atorgat el 1658 a Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova, per la seva participació en l’acció militar de Casale de Monferrato (Piemont).
Passà als Bellvís i als Escrivà de Romaní. Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana fou desè comte de Casal.
(Sarrià, Barcelona, 5 agost 1864 – Barcelona, 22 octubre 1923)
Metge. Catedràtic i rector (1913-23) de la Universitat de Barcelona.
El 1919 li fou concedit el marquesat de Carulla.
(o torre de Cartellà) Antiga força i terme (actualment mas Castellà), al límit amb el terme de Vidreres.
És esmentada ja el 1079 amb el nom de torre Fellona (o Torcafelon), i fou donada el 1160 pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona al vescomte Guerau III de Cabrera. La castlania fou donada pels Cabrera als Maçanet, dels quals passà a Bernat de Cartellà el 1213 i, mantinguda la força durant segles a mans de la família Cartellà, acabà prenent-ne el nom.
El 1702 Felip V de Borbó concedí al seu propietari Pere de Cartellà (òlim Desbac i de Cartellà) el marquesat de Cartellà.
(Catalunya, segle XVII – Milà, Itàlia, 1743)
Militar. Fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt, virrei del Principat, fins que Felip V de Borbó ocupà el tron d’Espanya (1701).
La seva intervenció en la defensa del Principat fins al 1714 fou remarcable. El 1715 manava la cavalleria de la guarnició de Sicília, i l’arxiduc Carles el féu comte de Carreres.
Aviat passà a Sardenya com a governador de la plaça de Càller a les ordres del virrei català marquès de Rubí. En produir-se la invasió borbònica l’any 1717, participà en la defensa de l’Alguer i de Càller, on resistí un setge de sis setmanes abans de capitular (setembre 1717).
Nomenat governador de Tràpani (Sicília) el 1721, resistí els diversos setges borbònics, fins a la capitulació del 1735. D’allí passà a Trieste, on fou nomenat tinent general i governador de la plaça fins que l’emperador el féu lloctinent de Milà (1738), càrrec que exercí fins a la seva mort.
El 1723 li havia estat concedit per l’emperador el marquesat de Carreres.
(o de Quermançó) Antic castell, actualment enrunat. És aturonat (104 m alt), prop del coll de Canyelles, als contraforts occidentals de la serra de Rodes.
És esmentat ja el 1078 entre els dominis donats pel comte Ponç I d’Empúries. Dalmau Berenguer, vescomte de Peralada, almenys des del 1099, utilitzà sovint el títol de vescomte de Carmençó.
Fou destruït per la invasió francesa del 1288. Restà vinculat fins al segle XIX al comtat d’Empúries. El 1808 fou restaurat i fortificat per les forces napoleòniques.
Enllaç: castell de Quermançó
Dades dels Països Catalans 