(Sogorb, Alt Palància, segle XV – València, segle XV)
Escriptor. Residí a València, on publicà el 1495 el Llibre dels jocs partitis (sic) dels escacs en nombre de cent, que no s’ha conservat.
J. Ventura i Sureda contà els seus intents de trobar aquesta obra a A la recerca d’un llibres escapadís (1953).
(València, 1328 – Sogorb, Alt Palància, 1427)
Prelat i frare mercedari. Era doctor en teologia. El 1394 fou nomenat bisbe d’Osca. Fou confessor de Martí I l’Humà, que li encarregà que vetllés pel petit Frederic de Luna, bastard del difunt Martí I el Jove.
El 1410 fou promogut bisbe de Sogorb i Albarrassí pel papa Benet XIII. En aquesta diòcesi celebrà un sínode, el 1417, i en publicà les constitucions.
(Sogorb, Alt Palància, 1554 – València, 7 febrer 1602)
Escriptor i eclesiàstic. Membre de l’Acadèmia dels Nocturns, fou canonge del capítol valencià des del 1584. El 1600 presidí, a València, el certamen literari que se celebrà amb motiu del trasllat de les relíquies de sant Vicent Ferrer.
És autor de poesies i obres teatrals de caràcter frívol i amorós, com El esposo fingido, La duquesa constante, El cerco de Roda i El prado de Valencia, entre altres. Va escriure també Fundación de la Orden de Nuestra Señora de la Merced.
(Sogorb, Alt Palància, 1662 – València, 1730)
Religiós de Sant Felip Neri. Deixà escrit un bon nombre d’obres religioses.
(València, 1643 – Sogorb, Alt Palància, 1707)
Eclesiàstic. Bisbe de Sogorb (1692-1707). Sacerdot de l’Oratori, doctorat en dret civil i en dret canònic i catedràtic de la Universitat de València.
Fou nomenat bisbe titular d’Heliòpolis i auxiliar de València (1686).
A Sogorb reparà el palau episcopal, dirigí la canongia de penitència, fundà el seminari i un mont de pietat.
(Sogorb, Alt Palància, 1824 – 1861)
Músic. Actuà com a organista a diferents esglésies de Sogorb i escriví notables obres sacres per a veus i orquestra.
(Sogorb, Alt Palància, 26 gener 1854 – Madrid, 24 juny 1927)
Enginyer militar i explorador. Acabades les guerres carlines i de Cuba, es dedicà a estudis científics i es traslladà al Marroc (1877), on hi tornà el 1884, i el 1886 un altre cop a la zona occidental del Sàhara, inexplorada fins aleshores.
Resultat d’aquest darrer viatge foren els tractats que serviren de base per al domini de Río de Oro per part de l’estat espanyol.
Retirat del servei actiu el 1903, s’instal·là a València per organitzar les escoles lliures d’enginyers electricistes i mecànics, per a les quals redactà nombrosos llibres de text. El 1908 fou diputat republicà a corts per València.
Publicà Geografía militar de Marruecos (1884) i Expedición geográfico-militar al interior y costas de Marruecos (1885).
(Sogorb, Alt Palància, 1763 – 1806)
Pintor. Fill de Josep Camaron i Bonanat, i germà de Josep Joan. Conreà preferentment la pintura religiosa i el retrat. Fou membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Féu amables escenes de pescadors i de l’Albufera i una important sèrie de pintures sobre Sagunt, que passà a Amèrica i s’ha perdut. També cal fer esment de les pintures de la mitja taronja del presbiteri i dels medallons de la volta de la catedral de Sogorb, de l’església de Sant Miquel de Llíria i del retrat de Don Francesc Xavier Aspiroz.
(Sogorb, Alt Palància, 26 desembre 1760 – Madrid, 11 gener 1819)
Pintor i gravador. Fill de Josep Camaron i Bonanat, i germà de Manuel. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou pensionat a Roma.
En retornar obtingué el títol de pintor de cambra del rei i fou nomenat director de pintors de la Reial Fàbrica de Porcellanes del Bon Retir (1799-1812).
Es conserva obra seva en col·leccions reials de la noblesa madrilenya, a Barcelona, València, Cadis, Salamanca i Galícia.
(Sogorb, Alt Palància, 18 maig 1731 – València, 14 juliol 1803)
(o Boronat) Pintor. Establert a València, fou cofundador de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, després anomenada de Sant Carles, de la qual fou director; membre de l’Academia de San Fernando de Madrid. Home culte i refinat, tingué una gran influència en la renovació de l’art valencià.
La seva pintura té una amanerada gràcia rococó, amable i irònica, i un colorit agradable. En la seva obra abunden els temes religiosos, les escenes galants i bucòliques, les figures femenines. Són notables també els seus dibuixos i les seves miniatures.
Se’n conserven obres en esglésies, museus i col·leccions privades del País Valencià, Madrid, Barcelona, etc.
Fou el pare de Josep Joan i de Manuel Camaron i Melià.
Dades dels Països Catalans 