Arxiu d'etiquetes: segle XVIII

Maranyosa i de Granada, Ramon de

(Lleida, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Germà d’Ignasi. En 1701-02 adoptà a les Corts de Barcelona una actitud favorable a Felip V de Borbó. Així i tot acceptà la sobirania de Carles d’Àustria el 1705.

L’any següent fou un dels ajudants del príncep Enric de Darmstadt durant el setge infructuós que posà Felip V a Barcelona.

El 1713 assistí a la Junta de Braços de Barcelona, on feu un parlament a favor de submissió als borbònics. Havent triomfat en última votació el parer de resistència, fou un dels que signaren protesta per aquest fet.

Es refugià a Vilafranca del Penedès abans que Barcelona fos assetjada.

Maranyosa i de Granada, Ignasi de

(Lleida, segle XVII – segle XVIII)

Jurista. Germà de Ramon. Partidari de Felip V de Borbó durant les Corts de Barcelona, canvià d’actitud i ho fou de Carles d’Àustria.

Magistrat de la nova Audiència de Barcelona constituïda el 1705, el 1706 s’encarregà de proveir de queviures Barcelona, arran de la frustrada ofensiva de Felip V.

Romangué a Barcelona per a la resistència final contra l’exèrcit francoespanyol.

Després de la capitulació de 1714 els borbònics el destituïren de la magistratura.

Magrinyà, Lluís de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cap de voluntaris durant la guerra de Successió. Continuà lluitant durant el 1713-14.

Fou lloctinent del coronel Antoni Vidal, amb el qual participà en les nombroses accions contra els borbònics, entre les quals destaca la batalla de Vila-rodona (Alt Camp), el 5 d’abril de 1714.

El seu coronel morí a la fi d’agost combatent al castell de Falset i fou nomenat cap de les forces que operaven per aquella part.

Durant els pocs dies que dugué el comandament i abans de la capitulació general de setembre, encara destrossà un comboi enemic, amb mort del coronel que el manava.

Magarola i Descatllar, Vicenç de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Cavaller. Com a delegat de la Generalitat a Lleida, rebé Felip V de Borbó l’any 1701. Els abusos de l’administració borbònica el van fer decantar a favor dels austriacistes.

El 1706 resistí com a capità de la Coronela el primer setge de Barcelona.

Formà part de la Junta de Braços (1713) i del Consell de Cent (1713).

Ferit l’11 de setembre de 1714, els borbònics li confiscaren els béns.

Magarola, Jeroni de

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Jurista. Fou magistrat de l’Audiència de Barcelona.

A les Corts de 1701-02 adoptà de primer una actitud més aviat favorable a Felip V de Borbó, però se’n desenganyà tot seguit a causa d’algunes irregularitats de què fou víctima i que foren recollides per l’opinió com a nous abusos borbònics. Esdevingué així partidari de Carles d’Àustria.

El virrei borbònic Velasco el deportà per uns mesos a Canovelles (1704).

Macià i Noguer, Francesc

(Catalunya, segle XVIII – Àustria ?, segle XVIII)

Guerriller austriacista. Fill de Francesc Macià i Ambert. La seva àrea fou el Maresme, on sembla que abusà de la població civil.

Retirat a França, tornà a Catalunya el 1718 i formà part de l’exèrcit francès.

Posteriorment serví en l’exèrcit de l’emperador Carles VI.

Llupià i Roger, Carles (IV) de

(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)

(o Àngel Carles)  Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.

Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.

Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.

Fores germans seus:

Felip (I) de Llupià i Roger  (Rosselló, segle XVII – 1701)  Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.

Francesc (I) de Llupià i Roger  (Catalunya, segle XVII – 1735)  (o Joan Francesc)  Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:

  • Francesc (II) Gaietà de Llupià i de Marimon  (Rosselló, segle XVIII – 1762)  Tercer marquès de Llupià. Només deixà una filla i hereva, que morí tot seguit, i fou succeïda pel seu germà Josep (I).
  • Josep (I) de Llupià i de Marimon  (Rosselló, segle XVIII – 1771)  Cinquè marquès de Llupià, senyor de Gallifa i Rocacrespa. Fou el darrer de la seva línia.

Llupià i d’Agulló-Pinós, Joan de

(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)

Vice-governador de Catalunya (1698). Fill de Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Josep.

Nomenat marquès per Felip V de Borbó (1702), féu costat al bàndol filipista durant la guerra de Successió.

Emigrà del Principat a l’arribada de Carles d’Àustria.

Lluçanès, sots-vegueria de

(Catalunya, segle XII – segle XVIII)

Antiga demarcació administrativa. Consta un primer sots-veguer o veguer del Lluçanès entre els anys 1176 i 1187, quan el rei segrestà la jurisdicció del terme de Lluçà a Pere de Lluçà, pel fet de no voler-li’n reconèixer, aquest, el vassallatge.

El 1396 s’intentà de tornar-la a crear, però els senyors de la baronia de Lluçanès s’hi oposaren tenaçment.

El 1449 la reina Maria de Castella donà un privilegi de creació de la sots-vegueria, i nomenà un sots-veguer, amb una cúria a Perafita, per a la part osonenca del Lluçanès, i una altra a Sant Feliu Sasserra, per a la part bagenca o manresana. El 1455 un decret de Joan II el Sense Fe anul·là aquesta creació, i la contrada tornà a restar en poder del baró.

Nous intents de creació de la sots-vegueria tingueren lloc el 1474 i el 1491; aquesta darrera vegada es creà un nou sots-veguer, que no arribà a poder exercir el càrrec.

Finalment, el 1611 el baró vengué els seus drets al rei i a la Universitat de prohoms, i es creà definitivament la sots-vegueria, amb la seva cúria a Sant Feliu Sasserra. Era integrada pels 18 termes o llocs. En romania exclòs Sant Boi de Lluçanès, que pertanyia a la jurisdicció total de la mitra de Vic.

Perdurà fins al principi del segle XVIII, que es desmembrà entre els corregiments de Vic i de Manresa.

Lloria -llinatge-

(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)

(o Llúria)  Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.

Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.

La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.

Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.

Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.