(Catalunya, segle XVI – segle XVII)
Cavaller. Fou Oïdor Militar de la Generalitat.
Ocupant aquest càrrec, seguí el parer del famós Onofre d’Alentorn en el sentit d’impedir la constància escrita de les Constitucions de les Corts de 1599, ja que estimava que les concessions fetes llavors a la Corona resultaven excessives.
Tractant de decidir aquella situació amb un cop de força, el virrei del Principat duc de Fèria, féu empresonar Josep de Castellvell el 2 març 1602.
(Barcelona, segle XVII)
Sacerdot i escriptor. Catedràtic de retòrica de la Universitat de Barcelona. Per influència seva fou creada una institució per a dones penedides (1677).
És autor de Desenganys, introducció a la vida devota (1673), en vers, que recorda les antigues noves rimades, i amb curiosos gravats, llibre que, modificat i amb el títol de Desenganys de l’apocalipsis, fou encara reimprés al segle XIX.
Jutge de les festes poètiques en honor de santa Eulàlia (1667), escriví en llatí uns Lectio poetica en hexàmetres.
(Lleida ?, segle XVII)
Jurista i mestrescola de l’estudi general de Lleida. Fou ardiaca de la seu de Lleida.
Estudià les bases jurídiques de les dignitats universitàries, que comentà a De officio Cancellarii… (1680) i a Jurisdicción regia y pontificia que… tiene el maestrescuelas (v1687).
També escriví una Genealogía de la nobilísima casa de los duques de Bournonville (1680) i Discursos astrológicos de un cometa aparecido en 1668.
(Florència, Itàlia, segle XVII – Catalunya, segle XVII)
Pintor. Actiu a Bellver de Cerdanya el 1675.
Conreà la pintura religiosa. És autor del retaule dels Sants Metges de l’església del Carme de Manresa (1677) i d’una part de les pintures de l’altar de Sant Mateu de Sant Joan de les Abadesses (1686) i de la cúpula del cambril del Sant Misteri (1688).
També era daurador.
(Catalunya, segle XVII)
Duquesa de Cardona. Era filla de Lluís Ramon de Cardona. A la mort del seu pare (1670), el succeí com a pubilla.
Per haver-se casat amb el duc de Medinaceli, els títols i les propietats dels Cardona passaren amb caràcter secundari a la gran família castellana.
En aquesta ocasió, el cognom de Cardona, que s’havia mantingut en primer lloc malgrat els diversos casos anteriors de successió per línia femenina, perdé definitivament la seva preferència i restà incorporat en lloc poc vistent als usats pels Medinaceli.
(Jaén, Andalusia, segle XVI – ? , segle XVII)
Historiador. Monjo de Sant Feliu de Guíxols, d’on fou prior, abat (1617-21, 1629-33) i president fins que el 1641 en fou expulsat pels jurats de la vila pel fet que no era català.
Escriví, entre altres obres, una extensa història de Sant Feliu des dels seus orígens pretesament carolingis fins a l’abat Sobrarías (mort el 1611). L’obra, que conté nombrosos documents, és encara inèdita, però l’han utilitzada abundosament Emili Grahit i Eduardo González Hurtebise.
(Llinars del Vallès, Vallès Oriental, segle XVI – Catalunya, segle XVII)
(dit “el Negre Canals”) Bandoler. Formà part de la banda de Perot Rocaguinarda.
Era parent de dos deseners de la unió de Sant Antoni de Vilamajor, la qual cosa li permetia d’actuar amb més impunitat.
Fou detingut vers l’any 1610.
(Girona, segle XVII – Barcelona ?, segle XVII)
Religiós dominicà i escriptor. Residí al convent de Santa Caterina de Barcelona.
Publicà un llibre titulat Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña (Barcelona 1657, reeditat a Girona el 1766), on descriu totes les capelles i tots els santuaris marians existents al principat de Catalunya, que ell recorregué personalment, i un Compendio de la vida y costumbres del venerable Fray Dalmacio Ciurana (1690), reeditat a Girona el 1772 i a Barcelona el 1949.
(Catalunya, segle XIII – segle XVII)
Antiga demarcació administrativa, creada el 1247 (dita també vegueria de Camarasa, Cubells i Montgai i, al segle XIV, del Marquesat) al voltant de la marca de Camarasa. Fou creada després de la creació de la batllia reial el 1247, i ampliada vers el 1279.
En adquirir la ciutat de Lleida el marquesat de Camarasa el 1396, la vegueria passà sota la jurisdicció del veguer de Lleida com a sots-vegueria, la qual, però, no persistí i fou repartida, al segle XVII, entre les vegueries de Lleida i d’Agramunt.
(Besalú, Garrotxa, segle XVI – Rosselló ?, segle XVII)
Jove bruixot. Pretenia de tenir el do de reconèixer les bruixes.
Cridat, cap al 1619, per diverses autoritats dels pobles del Rosselló, fou la causa d’arrest i condemna de bon nombre de dones, acusades per ell d’ésser bruixes, fins que, havent inculpat un membre de la burgesia perpinyanesa, la inquisició atallà les seves activitats.
Dades dels Països Catalans 