(València, segle XVI – segle XVII)
Poeta. Generós, jurat i conseller de València. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, de la qual fou secretari amb el sobrenom de Descuido.
Algunes composicions seves, en castellà, figuren en el Cancionero de l’Acadèmia (1605-06) i en una de les justes poètiques publicades per Bernat Català de Valeriola (1602).
(València, 1638 – 18 desembre 1688)
Erudit i poeta. Comte de l’Alcúdia i comte consort de Xestalgar, baró de Xaló i de Gata i senyor de Ressalany. Fill de Gonçal Escrivà d’Íxer.
L’any 1685 fundà una acadèmia històrico-literària, que tingué els seus actes solemnes al palau reial de València (editats els del 1669 i el 1690).
Publicà, anònima, l’obra d’erudició vària Clarín de la fama (1683) i deixà inèdits un munt de manuscrits d’història, de política i de poesia.
El seu fill i successor fou Baltasar Escrivà d’Ìxer i de Montsoriu (País Valencià, segle XVII) Fou el tercer comte de l’Alcúdia i, com a hereu de la seva mare, comte de Xestalgar. Fou també majordom i conseller del rei. A la seva mort, els títols passaren als Castellví, comtes de Carlet.
Eren fills d’Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader.
Jaume Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, segle XVI – València, 1630) Fou rector del col·legi dels jesuïtes de Barcelona.
Onofre Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, 1577 – 1621) Fou l’iniciador de la línia dels comtes de l’Alcúdia. Cavaller de Montesa, patge de Felip II i conservador general del patrimoni reial de Sicília. La seva segona muller, Jerónima d’Íxer, li aportà les baronies de Xaló i de Gata i les senyories de l’Alcúdia de Carlet i de Ressalany, pel qual fet els seus descendents es cognomenaren Escrivà d’Íxer. Foren pares de Gonçal Escrivà d’Íxer (País Valencià, segle XVII) Primer comte de l’Alcúdia (1645). Fou el pare de l’escriptor Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau.
Pere Escrivà de Romaní i Mateu (València, 1572 – 1630) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Fou receptor de la batllia de València. El 1604 es casà en primeres noces amb Àngela Bertran, neboda de sant Lluís Bertran. Llur nét fou:
Arnalda Escrivà (País Valencià, segle XIV) Muller de Blasco Fernández de Heredia. Probablement era filla de Pere Guillem Escrivà. L’any 1384 féu hereu universal a Andreu Guillem Escrivà i, com que des de llavors apareixen en aquesta línia d’Agres la baronia de Ràfol i el lloc de l’Alcudiola de Canals, cal pensar que provenien d’Arnalda.
Bertran Escrivà (País Valencià, segle XIII) Suposat membre del llinatge. No hi ha cap document que provi el seu parentiu amb el notari major Guillem Escrivà. Hom el troba a València i a Gandia, junt amb Joan Escrivà, potser pare i fill.
Domènec? Escrivà (País Valencià, segle XIII) (o Dionís?) Suposat membre del llinatge. No hi ha cap document que provi el seu parentiu amb el notari major Guillem Escrivà. Hom el troba a València.
Francesc Escrivà (País Valencià, segle XVII) Baró de Benifallim. Es casà amb Càndia Ferrando. Llur rebesnét fou Cir Escrivà i Martínez de la Raga (País Valencià, segle XVIII) Cavaller de Montesa.
Guillemó Escrivà (País Valencià, segle XIII – 1252/54) Fill de Guillem Escrivà (mort 1256-59). Fou l’iniciador de la lìnia dels senyors de l’escrivania de València. Notari reial (1237-47). Fundador de l’hospital de la Trinitat dellà el Guadalaviar. Fou pare de Guillem Escrivà (mort d 1274).
Marieta Escrivà (País Valencià, segle XIII – després 1272) Filla de Pere Escrivà, senyor de Xulella, i de Prima, i germana de Guillem (mort el 1285). Fou muller d’Alfons Peris del Rei, nebot de Jaume I per línia il·legítima.
Peirona Escrivà (País Valencià, segle XIV) Muller de Pere (I) Roís de Corella. Era filla de Jaume Escrivà (mort abans 1348), el qual féu hereu el fill segon de Peirona, el qual prengué el nom de Jaume Escrivà (1341-1400?).
Pere Guillem Escrivà (País Valencià, segle XIV) Probablement fill d’Andreu Guillem (mort 1329-31). Era senyor de Ràfol el 1333. Segurament fou filla seva Arnalda Escrivà.
Pere Lluís Escrivà (País Valencià, segle XVI) Escriptor i militar. Escriví una Apología en excusación de las fábricas del reino de Nápoles. És considerat el més antic tractadista sobre fortificacions i artilleria militar.
Ramon Guillem Escrivà (País Valencià, segle XIII) Parent del notari Guillemó. Junt amb Salvador Guillem rebé donacions a València.
Salvador Guillem Escrivà (País Valencià, segle XIII) Parent del notari Guillemó. Junt amb Ramon Guillem rebé donacions a València.
Joan d’Erill (Ribagorça, segle XVI – segle XVII) Noble. Fou un dels que més es destacaren, al període 1569-70, en les llargues i obstinades oposicions dels catalans contra l’impost reial dit de l’excusado.
Joan d’Erill (Ribagorça, segle XVI – segle XVII) Noble. Es destacà a la defensa del Rosselló contra les invasions franceses de 1597-98. A les Corts de 1599, Felip III li atorgà el títol de comte.
(Catalunya Nord ?, segle XVII)
Carmelità del convent de Perpinyà.
Publicà, el 1644, l’obra Fènix català o Llibre de Nostra Senyora del Carme. És precedit d’una tria de poesies piadoses i d’una llista d’escriptors catalans.
(Sardenya, Itàlia, segle XVII)
(o Deixart) Jurista. És autor d’un recull dels capítols aprovats per les corts de Sardenya del 1643, en llatí i català, titulat Capitula sire acta curiarum Regni Sardiniae… (1645).
També publicà Selectarum iuris conclusionum in sacro regio Sardiniensi… (1646).
(Catalunya, segle XVII)
Religiós carmelità. Publicà en català algunes obres pietoses.
(València, Horta, segle XIV – segle XVII)
Barri de la ciutat que fou destinat a bordell. Rebia també el nom de Pobla de les Àvols Fembres i els de Públic i Partit. En costa l’existència a partir del 1321.
Originàriament fora de la ciutat, hi fou incorporat el 1356 arran d’una ampliació de l’àrea urbana; la seva situació corresponia a l’actual barri del Carme.
Era constituït per una sèrie de casetes voltades de petits jardins, cadascuna de les quals era ocupada per una prostituta, per a l’exercici del seu ofici; el conjunt restava aïllat (1444) per una muralla, que només tenia un portal d’entrada.
Fins a l’any 1321 era regit per un funcionari anomenat el Rei Arlot, i, sempre, fou objecte d’una constant atenció legislativa per part dels reis i de les autoritats municipals. L’explotació dels locals anava a càrrec dels hostalers, que proporcionaven a les dones, a més a més, robes, mobles, aliments, joies, etc, a canvi de diners, situació que donà lloc, sovint, a abusos greus.
L’ordenació del prostíbul responia al propòsit de concentrar-hi les activitats meritrícies. Les habitants de la Pobla tenia restringida la possibilitat de circular per la ciutat, i els era vedat l’ús de vestits sumptuosos; tenien prohibit, també, de treballar els dies de certes festivitats eclesiàstiques, i tenien obligació de reclusió durant la quaresme i la setmana santa, que havien de dedicar a pràctiques religioses.
A la primera meitat del segle XVI, hom hi establí la vigilància higiènica, amb un metge escollit i pagat pel municipi. Les últimes mencions són de la primeria del segle XVII.
El bordell de València fou famós arreu d’Europa per l’esplendor i la vivacitat, i en donen testimoni les descripcions i les referències que en fan els viatgers (Münzer) i els novel·listes (La lozana andaluza) de l’època, i encara apareix esmentat en estudis recents sobre temes sexuals (Le deuxième sexe, de Simone de Beauvoir).
(Illes Balears, segle XIII – segle XVII)
Dades dels Països Catalans 